Fa vint anys, una marxa mundial va aplegar dones dels cinc continents per combatre les discriminacions i denunciar l’agenda neoliberal. La Marxa Mundial de Dones va sorgir en plena onada del moviment antiglobalització (“pensa globalment, actua localment”), poc després de la contracimera de Seattle per protestar contra les receptes econòmiques de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), que va tenir lloc el 1999. La marxa va començar arreu del planeta el 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, i va acabar a Nova York el 17 d’octubre, dia Internacional contra la pobresa. També es va fer una visita prèvia a la capital dels EUA, Washington, per lliurar les reivindicacions als organismes del poder econòmic, com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. En els anys del primer creixement d’internet, més de 140 països van participar d’aquesta marxa, que es va coordinar mitjançant el correu electrònic i pàgines com Pangea. L’origen de la marxa mundial cal cercar-lo en una iniciativa que es va organitzar al Quebec l’any 1995, quan 800 dones van recórrer 200 quilòmetres per denunciar la feminització de la pobresa. Aquesta crònica, publicada al número 77 d’Illacrua (abril del 2000), explicava els preparatius d’aquesta iniciativa d’abast mundial i les seves reivindicacions, avui plenament vigents.
Dones de tot el món s’han organitzat per combatre la violència i la pobresa a partir de la Marxa Mundial de Dones. Es tracta d’un projecte d’accions concretes que es durà a terme durant tot l’any 2000, liderat i protagonitzat per més de 3.500 grups de dones a 146 països. A partir de l’educació popular i accions alternatives proposen una manera pacifista d’acció pel respecte a les dones i als drets humans i de lluita contra la pobresa fruit de la tendència de l’economia actual. La Marxa Mundial de Dones comença el Dia Internacional de la Dona Treballadora i acaba el dia Internacional contra la Pobresa (17 d’octubre).
El 8 de març, dia Internacional de la Dona Treballadora, va ser la data d’inici de la marxa arreu del món. Iniciar la Marxa Mundial de Dones vol dir presentar la proposta davant la societat. Es comença, així, el programa d’accions que es durà a terme durant tot l’any 2000 per aconseguir un canvi de mentalitat en la gent que permeti transformar la cultura de la violència i de l’enriquiment en una cultura de pau i igualtat. Un dels projectes és la recollida de firmes per presentar-les el 17 d’octubre (dia del final de la marxa) a la seu de l’ONU a Nova York, amb l’objectiu que el suport de dones i homes serveixi de mesura de pressió per l’actuació urgent de les institucions. També es tenen preparades activitats d’educació popular mitjançant gires informatives, seminaris, campanyes nacionals contra la violència, exposicions, teatre i altres activitats culturals.
A Barcelona l’inici de la marxa es va fer el dia 7 a la tarda, encapçalada per una pancarta amb el lema “2000 raons per la Marxa Mundial de les Dones de l’any 2000”
A Barcelona l’inici de la marxa es va fer el dia 7 a la tarda en suport a tots els països que ja es trobaven el dia 8 i havien començat la marxa. Uns quants centenars de dones es concentraren davant el monument de Colom. Amb el tema musical de la Marxa de fons, es llegiren els manifestos i, simbòlicament, es començà una marxa encapçalada per la pancarta: “2000 raons per la Marxa Mundial de les Dones de l’any 2000”. Caminaren rambles amunt cridant contra la pobresa, contra la violència, contra el treball de la llar no reconegut ni remunerat pel govern, per la pau i la democràcia. Moltes i uns pocs portaven cartells amb les demandes mundials: “Limitar el poder de les multinacionals”; “Contra l’integrisme i el poder de les religions sobre les nostres vides”; “Que les lesbianes no pateixin discriminació per la seva orientació”; “Per una Europa solidària que redueixi les diferències entre països rics i pobres” o “Que els governs retirin el suport a règims dictatorials”. La Marxa mundial es donava per començada a Barcelona.
La marxa arreu del món
Hores després, a l’altra part del món començaven les activitats previstes per a l’inici de la Marxa Mundial. A les illes Fiji (a l’est d’Austràlia) tocant tambors i ballant danses regionals. A l’Índia estava organitzada una trobada amb teatre popular, cançons i xerrades amb testimonis sobre la pobresa i la violència. Al Nepal s’havia preparat una marxa amb carrosses, seguides de dones vestides amb els colors de l’arc de Sant Martí en representació del logotip de la Marxa Mundial.
A Europa, concretament a Ginebra es preparà una marxa de gent procedent de diversos indrets (alguns dels països de l’est) amb l’objectiu de deixar un titella vampir davant l’Organització Mundial del Comerç. A França s’organitzà una manifestació per iniciar la Marxa Mundial amb la finalitat d’arribar a la plaça dels Drets Humans, que en francès es diu dels Drets de l’Home, per rebatejar-la amb el nom de plaça dels Drets de la Dona i l’Home.
Amb accions com aquestes, la Marxa s’ha anat iniciant a la resta dels 146 països que donen suport a aquest projecte mundial.
Contra la violència: mundial i domèstica
La Marxa Mundial de Dones reivindica la lluita contra el militarisme com a única forma de garantir el respecte pels drets humans i acabar amb la violència internacional. La violència mundial té com a principal protector els governs i les institucions que legitimen el sistema militarista i fomenten la cultura de guerra. Els estats inverteixen xifres desmesurades de diners en equipament bèl·lic, mentre que gran part de la població segueix sense tenir cobertes les necessitats bàsiques de menjar, sanitat, habitatge i educació. Que al món es gastin 700 bilions de dòlars en pressupostos militars i menys de 20 bilions es dediquin a les necessitats vitals són mostres de la irracionalitat del sistema predominant que prioritza la violència a una vida digna.
La Marxa fa una crida mundial en contra de la violència domèstica, tenint en compte que dones i nenes són les principals víctimes de les agressions físiques, psíquiques i sexuals
En paral·lel, la Marxa fa una crida mundial en contra de la violència domèstica, tenint en compte que dones i nenes són les principals víctimes de les agressions físiques, psíquiques i sexuals. Demanen mesures de protecció i promouen polítiques d’educació per vèncer la violència quotidiana, tant a les llars com als carrers. Tenen com a objectiu, també, acabar amb tradicions aberrants com és l’extirpació dels genitals que encara es practica a algunes cultures que atempten contra la integritat de les dones.
Contra la pobresa
“La resposta popular davant la reunió de l’Organització Mundial del Comerç a Seattle pot ser l’inici de les lluites socials contra la tendència del sistema capitalista del segle XXI que aviat comença”, sosté l’organització de la marxa que s’inscriu dintre d’aquesta lluita contra el neoliberalisme causant de la pobresa de la major part de la societat i del planeta. L’actual política econòmica mundial que dirigeixen els països rics accentua la distribució injusta de la riquesa i la gestió irresponsable d’uns recursos que no són il·limitats. La Marxa Mundial posa també de manifest que la tendència del mercat repercuteix directament en la creixent “feminització de la pobresa”. Les estadístiques sobre ocupació, atur, salaris i pensions demostren que les dones són les primeres en patir els efectes de les privatitzacions i el consegüent increment de l’atur, així com de retallades dels salaris.
Entre les demandes de la Marxa Mundial de Dones, s’incideix en el fet que els estats reconeguin el treball no remunerat de les dones i la igualtat salarial. Moltes dones cobren menys que els homes pel mateix treball i la discriminació salarial per qüestions de sexe encarà està en l’ordre del dia a molts països.
La idea originària d’emprendre una Marxa Mundial de Dones contra la pobresa i la violència va sorgir fa cinc anys al Quebec a partir d’una marxa que organitzà la Federació de Dones del Quebec en contra de la pobresa. 850 dones varen caminar durant deu dies portant reivindicacions de tipus econòmic i foren recollides per 15.000 persones al final del recorregut. A aquesta marxa de l’any 1995 hi participaren dones d’Amèrica Llatina que evidenciaren la necessitat de mundialitzar les demandes. Posteriorment, a la concentració mundial de Beijing (Xina) es concretà la idea de la Marxa Mundial de Dones, ja que es va veure que a tot arreu les dones estaven disposades a lluitar per la igualtat i la pau.
La idea originària d’emprendre una Marxa Mundial de Dones contra la pobresa i la violència va sorgir fa cinc anys al Quebec a partir d’una marxa que organitzà la Federació de Dones del Quebec en contra de la pobresa
Les dones han lluitat a molts de països per veure reconeguts els drets més elementals: aigua, menjar, habitatge, treball remunerat, accés a l’escola i a la ciutadania, no discriminació per la condició d’immigrant o lesbiana, etc. També han iniciat alternatives a la pobresa i a la violència a través de cooperatives, grups de defensa dels drets, cuines col·lectives i centres de dones. La voluntat de la Marxa Mundial de Dones des del primer moment va ser convertir aquestes “petites” iniciatives en grans demandes i accions mundials.
Es creà un comitè de coordinació de la Marxa Mundial que comunica les iniciatives dels diversos grups locals i nacionals que es van adherint al projecte i organitza les accions a nivell mundial. Però, tot i que les demandes generals contra la pobresa i la violència són comunes a tots els països involucrats en la Marxa Mundial, cada grup les amplia a casos concrets del seu entorn quotidià. A Burkina, a l’Àfrica, demanen “aigua, menjar i plenitud”, mentre que dones d’Occident diuen: “tenim feina però volem un lloc de treball”. Així, el comitè de coordinació de la Marxa s’encarrega de la posada en comú de tots els països però cada grup té iniciativa pròpia en les actuacions locals i nacionals, com s’ha pogut veure en la diversitat de projectes duts a terme per l’inici de la Marxa. Perquè, com es va dir a Barcelona en iniciar la Marxa Mundial: “Tot i que l’origen és comú i la lluita esdevé comuna, és a nivell quotidià on s’ha de treballar per aconseguir les demandes”.
Article de Joana Panadés Cabot
