En complir 18 anys, el fill d’Andrea Casamento entrava a una presó de màxima seguretat, condemnat per robar amb violència quatre crestes d’una botiga a la plaça Serrano de Buenos Aires (l’Argentina), arran de la confusió d’un testimoni policial. Aquest fet canviaria de dalt a baix la vida de Casamento, que per primer cop va entrar en contacte amb un món que li era del tot desconegut: les presons. La falta d’atenció i suport institucional als familiars de les persones preses la van portar a fundar, amb altres “dones de la cua” (així s’anomenen a l’Argentina les familiars de persones empresonades), l’Associació Civil de Familiars de Detinguts a Presons Federals (ACIFAD), des d’on treballen en l’acompanyament i la promoció dels drets de familiars. Avui dia, és la primera persona que forma part del Subcomité de Prevenció de la Tortura i altres Actes Cruels, Inhumans o Degradants de les Nacions Unides (SPT) en representació de les famílies.
Després de l’empresonament del teu fill, quins mites se’t desmunten sobre les presons i el sistema judicial?
Vaig viure quaranta anys pensant que tot el que decidia el poder judicial estava bé i que les persones estaven preses perquè havien fet alguna cosa malament. Mai se’m va ocórrer mirar ni aproximar-me per a veure més endins de les presons i saber el que passava allí dins. Era un tema que no m’interessava gaire. Precisament, només m’interessava saber si les presons tenien uns murs prou alts perquè aquestes persones perilloses no sortiren d’allí i no ens pogueren fer mal a les que estàvem fora. Com si el fet de privar de llibertat a algú pogués resoldre, de sobte, tots els problemes socials. Una vegada vaig començar a conéixer les presons de prop, em vaig adonar com d’equivocada estava.
Com et canvia la vida a partir d’aquell moment?
Quan una persona es troba per primera vegada davant la porta d’una presó i ha de travessar-la, es troba amb una realitat que l’interpel·larà per sempre. Almenys, per mi, va ser així quan el sistema penal em va arrabassar el meu fill només complir 18 anys. D’un dia per l’altre, l’Estat se’l va emportar i va passar d’estar a l’espai familiar a estar sotmés a un tracte inhumà i horrible dins d’una presó. Havia passat de ser un nen a ser considerat un adult criminal. I jo, per ser la seua mare, havia passat també a ser sospitosa i responsable d’haver criat aquell adult criminal. No entenia res, ni del que li passava a ell allí dins, ni tampoc del que em passava a mi cada vegada que anava a visitar-lo o a fer un tràmit amb l’administració, com em tractaven. Inclús dins de la nostra pròpia família i a l’escola, les altres mares no volien que els seus fills jugaren ni es mesclaren amb els meus per por. Ara, de cara a la societat, havia passat de ser una persona normal a ser la mare d’un criminal.
Una vegada comences a visitar el teu fill, continues pensant que les presons són espais segurs?
Abans de visitar-les, mai em vaig imaginar que les presons pogueren ser un espai insegur per a les persones que estaven allí tancades. De fet, fora de les presons, la gent demana molta seguretat als carrers, però mai ningú demana seguretat per a les persones preses. Creia que les presons eren espais on es podrien alimentar i on ningú les insultava, les degradava, els feia mal o els assassinava. Mai em podria haver imaginat que fos el mateix Estat, que suposadament està cuidant d’aquestes persones, el responsable d’aquestes violències. A les presons de l’Argentina, sovint no els donen ni menjar, ni un matalàs per a dormir, ni llençols… Tot això ho han de portar les famílies. I si no tenen família o recursos, doncs a dormir a terra fins que isquen i a fer qualsevol cosa per a poder menjar. Un altre tema és el de l’accés a la justícia dins la presó. Com s’ho fa una persona presa per a comunicar-se i sol·licitar que es respecten els seus drets si pateix algun maltractament? En primer lloc, haurà de fer una trucada i per això també necessita diners. Al final és un tema de classe, com menys recursos tinga la família de la persona presa, més insegura es torna la vida dins de la presó.
No se’n parla gaire. Explica’ns com transcendeix el procés d’empresonament en una família.
“Quan et queixes d’alguna cosa que el pres et comenta, et diuen que eres una exagerada, estàs boja o menteixes”
Hi ha un concepte universal que diu que la pena de privació de llibertat cap a una persona no podrà mai transcendir a la seua família. Però la realitat és que des que un familiar entra a la presó, aquest fet et transcendeix de dalt a baix. A partir d’ara, no només hauràs de vetllar per la integritat de la família que queda fora, sobretot en el cas de les dones, sinó que també tens la responsabilitat de sostenir la persona que està dins. Tu passes a ser l’única via de comunicació amb l’exterior i de denúncia del que li passa. I quan et queixes d’alguna cosa que el pres et comenta –com, per exemple, la sobremedicació que els donen per a mantenir-los com zombis, una agressió a un company o la falta d’higiene–, sempre et diuen que eres una exagerada, que estàs boja o que menteixes. Després, la gent se suïcida dins les presons. Qui n’és el responsable? És la mare qui es queda sense un fill o un fill sense el seu pare. Per tant, la pena transcendirà en la família des del primer moment en què s’aplica.
En 2008 decidiu crear l’associació de familiars ACIFAD. Quines necessitats preteníeu cobrir?
Quan el meu fill va entrar pres, la meua mare em deia que no m’ajuntara amb les “dones de la cua” del penal, que eren totes perilloses! Però van ser precisament aquestes dones, i no l’administració, les que em van ensenyar tot el que havia de fer en relació amb la presó i les visites, i em van facilitar com fer tots els tràmits. Pensava que hi hauria una oficina pública que t’ajudaria o orientaria amb tot aquest procés, però no: per a les famílies de les persones preses no existia cap classe de recurs. Aleshores, amb quatre “dones de la cua” que ens havíem conegut allí, a la porta del penal i a l’autobús de la presó, ens vam engrescar i amb l’ajuda d’unes companyes advocades i sociòlogues vam fundar l’associació. La primera volta, ens vam ajuntar un dimarts a la tarda, i des d’aleshores no ens hem deixat d’ajuntar cada dimarts des de fa més de tretze anys. Els primers anys era un espai on només ploràvem juntes. Sortíem del nostre problema individual i el féiem col·lectiu. Deixaves de pensar que havies sigut una mala mare i de culpabilitzar-te i començaves a pensar que era un problema sistèmic. A poc a poc, vam anar aprenent què volia dir tenir drets, vam aprendre de psicologia, de dret penal… Ens vam començar a acompanyar en tots els aspectes del procés d’empresonament des de les cures.
Coneixíeu altres experiències similars en altres països?
Va ser durant aquest procés d’aprenentatge que vam intentar conéixer altres experiències des d’on empoderar-nos i amarar-nos mútuament, i vam decidir crear la Xarxa Internacional de Dones de Familiars de Persones Privades de Llibertat (RIMUF), on avui dia comptem amb associacions de famílies de set països que patim el mateix amb relació amb l’empresonament, i entre les quals es troba l’associació de Famílies de Presos a Catalunya. La idea de la xarxa és enfortir aquestes veus i que les famílies agafen protagonisme per a parlar del que passa a les presons. A vegades em costa dir-ho, però sí que considere que som víctimes i això en cap cas vol dir que ens victimitzem. Hi ha moltes persones expertes en presons des del món de l’acadèmia i el dret, però nosaltres parlem des d’un lloc que no s’aprén a les biblioteques. La presó cal olorar-la, sentir-la, escoltar-la, recórrer-la… Una vegada has fet això i has pogut veure l’estat d’indefensió en què es troba una persona allí dins, és quan ho has entés i quan pots parlar i opinar sobre el que hi passa.
Quines dificultats trobeu en aquest procés d’acompanyament?
“No es pot aprendre a jugar a la pilota dins d’un ascensor, oi? Tampoc a viure en llibertat dins d’una gàbia”
Una de les principals dificultats és com la família rep el retorn a casa de la persona que ha estat presa. T’has de preparar per a això. La gent pensa que ix de la presó i ja està tot bé, però no és així. Aquesta persona haurà de tornar a aprendre com viure i relacionar-se en un context familiar i social fora de la presó, sobretot quan la pena ha sigut llarga. Això si hi ha una família que l’espera, ja que sovint no és així i la persona queda d’un dia per l’altre sola en la porta del penal. Estan tan acostumades al règim d’empresonament que la llibertat els ofega. Han de tornar a aprendre com es viu a aquest costat dels murs i, a sobre, suportar l’estigma que recau sobre elles. No es pot aprendre a jugar a la pilota dins d’un ascensor, oi? Tampoc es pot aprendre a viure en llibertat dins d’una gàbia.
Gràcies a la teua trajectòria, fa poc se’t va plantejar entrar a formar part del Subcomité per a la Prevenció de la Tortura i altres Actes Cruels, Inhumans o Degradants de l’ONU (SPT) com a relatora. Com ho vas rebre?
La veritat és que, al principi, amb molta sorpresa, i ara ho veig com un desafiament molt gran. Pense que en aquests organismes s’han d’escoltar les veus dels acadèmics, però també altres veus com la meua que no venen del món universitari. Jo soc la primera persona que entra allà com a familiar i espere que ara vinguen moltes més famílies i que comencem a ocupar aquests espais. Se suposa que en l’SPT som totes expertes. N’hi ha moltes que són expertes, però només han vist la presó des de la universitat o des del camp de la recerca. Jo seré una experta per haver-les transitat de dalt a baix, sobre el terreny. La idea és que es puguen ajuntar ambdues experiències per a poder valorar si realment s’estan respectant els drets humans als espais de privació de llibertat que visitem.
Què feu amb la informació que recolliu?
Cal tenir en compte que la delegació inclou 28 persones expertes des de diferents àmbits (jurídic, mèdic, psicològic…) de diferents països. Cada visita es prepara amb temps i quan arribes, ja saps més o menys quin és el context d’aquest país i el que està passant en els espais de privació de llibertat. Cada experta elabora el seu qüestionari, fa la seua feina i després la fiquem en comú. Entre totes redactem un informe referent a cada país, on incloem les nostres recomanacions. De vegades aquests informes són públics i d’altres no ho són. És important dir que els governs ja saben
i coneixen perfectament el que està passant dins les seues presons i espais de privació de llibertat. El fet que vinga una delegació de les Nacions Unides a explicar-li els detalls i fer-li unes recomanacions tampoc canviarà aquests espais d’un dia per l’altre. De fet, ja els podrien haver millorat abans que arribarem. Molts governs condicionen aquests espais abans de la nostra arribada, perquè està anunciada, perquè ho trobem tot bé. Crec que la meua posició com a familiar introdueix una mirada fresca i fa que fiquem l’atenció en alguns llocs on les delegacions no havien mirat abans.
Pots donar-ne algun exemple?
“No vaig a la presó només per a veure al meu fill, sinó que també veig els fills de les altres i el que hi passa”
Crec que és fonamental que la delegació, només arribar, parle amb les famílies. I quan dic famílies, m’estic referint a “les dones de la cua”. Per mi, les dones som el primer agent de prevenció de la tortura a les presons. Són elles les que tenen més informació sobre el que passa a dins, perquè els seus marits i fills els expliquen cada setmana quin és l’ambient. Aleshores, parlar amb elles és el primer pas per a prevenir un possible cas de tortura, sobretot si és exercida per un funcionari o grup de funcionaris concret, o per a saber si realment s’està implementant una mesura que han anunciat per la premsa i que, a la pràctica, no és real. Nosaltres, les famílies, entrem i sortim de la presó cada setmana. Per tant, qui millor que nosaltres per a prevenir els maltractaments? Per això és necessari que nosaltres com a familiars abandonem el paper de víctimes i ens comprometem amb els altres. És a dir, jo no vaig a la presó només per a veure al meu fill, sinó que també veig els fills de les altres i el que hi passa. I per això és important l’organització, perquè després ho compartim i pensem juntes què fer amb la resta de companyes i veure de quina manera ho podem resoldre.
Hi ha algun patró comú a totes les presons en relació amb el tracte cap a les persones internes?
Sí, sobretot en el moment en què es produeixen maltractaments físics i degradants. Per una banda, hi ha el moment de la detenció policial, el trasllat i el temps que la persona està en comissaria, on diria que gairebé a tots els països es produeixen excessos. Quan la persona arriba a la presó, l’ingrés també és un moment crític pel que fa als abusos. I després, una vegada dins, a banda dels possibles maltractaments físics i psicològics, hi ha normes que en si mateixes ja són un maltractament, com l’aïllament penitenciari. Tancar una persona sola a una cel·la durant anys pot fer que patisca trastorns psicològics irreversibles. Un altre càstig molt comú és el de deixar la persona sense poder-se comunicar amb la seua família, i per mi això també és un tipus de maltractament o un tracte inhumà. No és físic, però per mi és encara pitjor.
Creus que es poden explorar altres vies de resolució que no impliquen passar per la presó?
“Cal obrir espais de diàleg entre víctimes i persones que han comés delictes i cercar altres formes de justícia”
Una cosa important a tenir en compte és que la majoria de persones que estan preses tenen problemes associats al consum de drogues o han comés delictes relacionats a la seua venda, i també, normalment, venen de contextos socials molt complicats. Aleshores, en lloc de tanta presó, igual caldria invertir més a crear espais on treballar les addiccions o que aquestes persones tinguen altres oportunitats de guanyar-se la vida. I si parlem de persones amb patologies mentals que han comés delictes, gran part de la població presa, tampoc crec que la presó siga és el seu lloc, ja que no és un espai terapèutic ni mèdic, que és on haurien d’estar. És important obrir més espais de diàleg entre les víctimes i les persones que han comés els delictes i cercar altres formes de justícia que no impliquen la privació de llibertat.
En general, continuem pensant que el càstig és la solució per a aconseguir canvis de conducta.
Encara tenim aquesta lògica que tot se soluciona a través del càstig, que el punitivisme és l’única manera de resoldre conflictes. Crec que està més que demostrat que no és així. A totes aquelles persones que mai han xafat una presó i encara així les defensen, els diria que, si com a societat encara pensem que la presó és la solució als nostres problemes i que pensen que allà dins hi ha un procés de resocialització, estan molt equivocades, i que les presons avui en dia no serveixen per això, tal com estan organitzades. Infligir més dolor sobre aquestes persones i famílies no solucionarà cap dels problemes que tenim. Quin sentit té privar de llibertat una persona durant 25 anys i a sobre infligir-li dolor i deshumanitzar-la? Com creieu que tornarà a fora quan haja complert la pena? I la seua família i entorn, com ho viurà? En el futur, ens adonarem del sense sentit de les presons i ens preguntarem com podíem tancar persones en aquests espais. Mentre això no passa, haurem de buscar la fórmula per a acompanyar aquests processos de la millor manera possible, tant per a les persones preses com per a les seues famílies.
