Vuit dones assassinades cada dia a Mèxic. Quaranta desaparegudes cada mes. 36.135 agredides sexualment cada any. I tants, tants altres casos que no apareixen a les xifres oficials de l’Estat mexicà, ni de cap altre Estat; perquè no s’han investigat com a feminicidis, ni com a segrestos, ni com a agressions ni tan sols com a atemptats contra la dignitat i la vida de les dones pel simple fet de ser-ho.
No es necessitaven gaires més motius perquè el tema central del Segundo Encuentro Internacional de Mujeres que Luchan, organitzat a Mèxic per les dones zapatistes, hagi girat entorn les violències de gènere. La trobada no mixta, que enguany ha agrupat més de 3.000 dones de 49 països de tots els continents, es va celebrar del 26 al 29 de desembre a les muntanyes del sud-est mexicà que envolten el Caracol de Morelia, dins l’estat de Chiapas. L’espai, que elles anomenen Semillero huellas del Caminar de la comandanta Ramona, té la funció d’acollir grans esdeveniments polítics i artístics i va ser construït en honor a la primera dona dirigent de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN en les seves sigles en castellà
La defensa del territori va ser també un tema central, molt especialment després que el II Encuentro, que s’havia d’haver celebrat pels volts del 8 de març de 2019, s’ajornés per l’amenaça d’execució de diversos megaprojectes turístics i energètics sobre les terres, muntanyes i rius dels pobles originaris
Aquest espai de seguretat entre muntanyes va ser l’escenari de tres jornades d’escolta, debat i convivència on les organitzadores zapatistes van proposar diferents formes de treball col·lectiu: un primer dia per denunciar a micròfon obert les violències viscudes com a dones, amb la idea d’acompanyar els dolors i la ràbia de les qui volguessin compartir; un segon dia per posar en comú les idees, els projectes i les experiències de lluita contra les violències masclistes des de diferents racons del món i un tercer per compartir cultura, art i festa en totes les seves formes, a través de jocs, tallers i espectacles de dansa, teatre, circ, música, poesia, cinema i literatura, entre altres.
Violències sobre els cossos i sobre la terra
La brutalitat emotiva amb la qual van començar les jornades va deixar en evidència, una vegada més, la urgència de generar espais d’escolta, acompanyament i politització dels malestars; la necessitat de recuperar les experiències comunals de suport entre companyes, actualment dinamitades pel model neoliberal del sistema capitalista, que a través de la globalització s’ha estès pràcticament a tots els racons del planeta. Aquesta demanda, que des de fa dècades ressona als col·lectius feministes d’arreu, va sorgir com un reclam imprescindible de la trobada en un moment històric d’individualisme sense precedents on les experiències de violència per raó de classe, gènere i raça es viuen i s’aborden des de la responsabilitat individual, com si es tractessin de casos aïllats en comptes de xarxes de violència interconnectades per un problema estructural comú.
Amb les vulnerabilitats de teló de fons, les assemblees i taules de debat del segon dia es van omplir de perspectives i propostes sobre feminisme antiracista, autodefensa, ecologisme, educació, diversitat funcional, seguretat, medicina alternativa, salut sexual, maternitats, etc. La defensa del territori va ser també un tema central, molt especialment després que el Segon Encuentro, que s’havia d’haver celebrat pels volts del 8 de març de 2019, s’ajornés per l’amenaça d’execució de diversos megaprojectes turístics i energètics sobre les terres, muntanyes i rius dels pobles originaris. “Volen que les nostres terres ja no siguin per a nosaltres, sinó pels turistes que vinguin a passejar-se i tinguin els seus grans hotels i restaurants, i els negocis que es necessiten per a què els turistes tinguin aquests luxes”, lamentaven les dones zapatistes en el comunicat que van publicar a finals de febrer de 2019, on anunciaven que l’energia que havien previst per organitzar la trobada internacional de dones la reservaven per articular una resposta col·lectiva a aquests projectes.
Gairebé un any després del comunicat, desenes de dones mexicanes aprofitaven la trobada i el fil conductor de les violències per parlar de la lluita contra el que anomenen “megaprojectes de mort”. Les reunions els van servir per intercanviar contactes i coordinar les iniciatives i accions que ja s’han començat a moure arreu del territori per fer front a plans d’infraestructura com el Tren Maya, un dels que es preveuen més nocius per la selva humida del sud-est del país. “Tinguin clar que això és de tot menys un tren i és de tot menys maia”, exclamava una representant de Contaminantes Anónimus a l’assemblea d’iniciatives contra el projecte. I és que, malgrat les promeses del govern de coalició d’esquerres liderat per Andrés Manuel López Obrador, el seu “projecte d’expansió de la xarxa ferroviària pel transport col·lectiu” oculta l’arribada d’empreses inversores multinacionals, la construcció de complexos turístics i la creació de llocs de treball precari. Un tipus de contractes escombraria que, tal com argumentava una activista de Baixa Califòrnia a la reunió, acabaran cobrint les joves més vulnerables, exposant-se a una perillosa cadena d’explotació, violacions i segrestos silenciats, com ja passa a les fàbriques de maquila de Ciudad Juárez, al nord del país.
Conquerir el dret a la vida
L’aposta zapatista és clara: organització i autonomia. “Abans, quan el zapatisme estava a la clandestinitat, les dones no participaven, no se les tenia en compte ni podien tenir un càrrec com a representants del poble, eren molt colpejades i abandonades”, recordava Gimena del caracol Oventik durant les jornades. “Ara podem decidir si volem tindre fills o no, ja podem participar i sortir una mica, com per exemple venir a la Trobada”, reflexionava.
Una de les grans aportacions per al marc legal zapatista ha estat la Llei Revolucionària de Dones, un document jurídic que recull els reclams de dones de diferents comunitats zapatistes en forma de 31 drets col·lectius i individuals per fer front a les situacions de vulnerabilitat a les que han estat sotmeses històricament
Analitzant els canvis en la vida de les dones des de l’alçament de l’EZLN, Guadalupe del caracol Morelia valorava que “alguns homes encara no han entès que tenim drets com a dones però, fins ara, cap dona ha mort per violències masclistes”, tot referint-se a les comunitats on viuen. En aquesta línia i fent d’altaveu de la resistència indígena a Chiapas, la Comandanta Amada assenyalava, en el discurs d’obertura de l’esdeveniment internacional, que “el dret a la vida i tots els drets que mereixem i necessitem no ens els regalarà ningú, ni al sistema capitalista per moltes lleis i promeses que faci, sinó que els hem de conquerir tota l’estona i a tot arreu”. Certament, aquesta conquesta no ha estat gens fàcil per les dones indígenes, que a causa d’imposicions colonials com la lògica misògina i heteronormativa del catolicisme, o en nom dels usos i costums com la suposada complementarietat entre homes i dones, han estat permanentment sotmeses a les violències domèstiques, la submissió parental i l’exclusió de la vida pública.
Tot i que encara queda molt camí per recórrer, actualment, l’entramat d’assemblees locals, municipals i territorials on el poble zapatista pren les decisions sobre la seva autonomia garanteix la paritat de participació entre homes i dones, així com un sistema judicial no carcerari propi on es prenen mesures de seguretat i reparació davant els casos de violència de gènere.
Una de les grans aportacions pel marc legal zapatista ha estat la Llei Revolucionaria de Dones, creada el 1993 i ampliada tres anys més tard, un document jurídic que recull els reclams de dones de diferents comunitats zapatistes en forma de 31 drets col·lectius i individuals per fer front a les situacions de vulnerabilitat a les que han estat sotmeses històricament. Si bé algunes de les demandes que recull la Llei han estat controvertides i intensament debatudes a la Comisión Nacional de Mujeres Indígenas, l’espai de coordinació entre dones de diferents comunitats del país, és important assenyalar que simbolitzen un canvi significatiu respecte les dinàmiques masclistes perpetrades durant segles.
Així, els punts de la llei fonamentats en l’essencialisme biològic com “Les dones tenen dret a expressar els seus sentiments perquè per naturalesa tenen sentiment propi i som més sensibles” o les prohibicions sostingudes per la institució del matrimoni com “No es permet que els homes i dones tinguin relacions si no són cònjuges perquè això té com a conseqüència la destrucció de la família i mal exemple a la societat”, es poden entendre com una garantia de mínims per la seguretat de les dones i per anar desmuntant, a poc a poc, les estructures de dominació existents a les seves comunitats.
L’autoorganització com a recepta
Si bé les dones zapatistes es van fer càrrec de tota la preparació i coordinació del segon Encuentro Internacional de Mujeres que Luchan, és cert que el seu paper a les activitats va ser més passiu que a l’edició de 2018, és a dir, que aquesta vegada la seva participació en els tallers i debats es va basar en l’escolta més que en la presa de la paraula. En resposta a les inquietuds i dubtes que van sorgir de gran part de les assistents davant d’aquesta decisió, Gimena va explicar que la seva proposta com a zapatistes era oferir l’espai perquè les dones d’arreu del món s’organitzin com ho fan elles. “Gairebé tots els anys fem trobades, aniversaris, esdeveniments per compartir i és aquí quan veiem que la gent de fora pràcticament no fa res, només arriben a mirar, a escoltar, i quan retornen als seus territoris és com si oblidessin que hi ha coses a fer o si s’han d’organitzar”, argumentava la Gimena d’Oventik. La comandanta Yesica també va insistir en aquest tema durant el discurs de clausura, proposant a les participants que seguíssin treballant les iniciatives que havien sortit durant la trobada, “no sigui cas que el pròxim any ens reunim i continuem amb la violència sobre les dones i sense les idees ni les propostes per aturar-la”, pronunciava.
La comandanta Yesica va proposar a les participants que segueixin treballant les iniciatives que havien sortit durant la trobada, “no sigui cas que el pròxim any ens reunim i continuem amb la violència sobre les dones i sense les idees ni les propostes per aturar-la”
Aquesta vegada, doncs, l’aportació de les dones zapatistes a la trobada internacional ha estat posar sobre la taula el seu exemple d’organització i resistència des de la pràctica. Per descomptat, el seu model encara té fissures i febleses, perquè s’enfronten a la mateixa maquinària ferotge. També elles segueixen alerta de no caure en els paranys del govern, que amb polítiques assistencialistes basades en la caritat els ofereixen dia i nit comprar la seva renúncia a la lluita a canvi d’algunes monedes. I també elles han de mantenir-se en guàrdia a l’ofensiva repressiva, extractivista i de destrucció dels seus territoris.
Per això, aposten per construir realitats comunals entre dones i apliquen les seves lleis per defensar-se de la violència masclista, racista i patriarcal que sistemàticament les amenaça. I també per reivindicar-se en una trobada massiva feminista com a moviment en peu de lluita, dels pocs que encara resisteixen a l’ordre social, polític i econòmic imperant. Un sistema que també repudien pels tics d’individualisme que ha instaurat a les vides occidentalitzades, dificultant que les dones disposin dels espais i les eines per teixir xarxes d’afinitat i suport mutu contra les violències de gènere. En el tancament del Segundo Encuentro Internacional de Mujeres que Luchan, la comandanta Yesica lamentava que aquest procés d’alienació s’hagi produït en nom del progrés: “No es pot creure, companyes i germanes, que tant que parlen del progrés, de la modernitat i del gran desenvolupament que hi ha en aquests mons, ni tan sols hi ha qui tingui una mica d’humanitat per commoure’s amb aquestes desgràcies, dolors i desesperances que s’han dit, més les que no s’han dit”, concloïa.
