Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les encaixadores de taronja del País Valencià convoquen vaga contra una jornada de deu hores diàries

Una jornada de deu hores diàries, l’eliminació de la setmana laboral de cinc dies o l’augment dels requisits perquè una treballadora puga ascendir a una categoria millor remunerada o aconseguir ser fixa discontinua. Aquestes són algunes de les mesures contra les quals les encaixadores de cítrics del País Valencià –un sector on, els darrers anys, han aterrat els fons d'inversió– han convocat vaga del 14 al 20 de desembre

Una encaixadora de taronja en un magatzem valencià / Lucas Guerra

Les plantilles de manipulació i envasament de cítrics del País Valencià, formades per unes 60.000 treballadores –dones en un 85%–, estan cridades a una vaga d’una setmana, entre el 14 i el 20 de desembre –prorrogable si no s’arriba a un acord–, per tal d’aconseguir un nou marc laboral que pose fi a la precarietat que caracteritza un dels sectors més estratègics de l’economia valenciana. En la darrera campanya de recollida de cítrics, el País Valencià va continuar sent el primer productor en l’àmbit estatal: representa un 52,8% del conjunt, seguit d’Andalusia (32,2%) i Múrcia (12,8%). La importància del sector contrasta amb la manca d’un conveni col·lectiu digne per a les collidores i encaixadores, que han de fer front a jornades de més de dotze hores, a la flexibilitat i temporalitat laborals, a una vigilància i control excessius i, en definitiva, a una nova forma d’esclavatge en temps moderns.

Els sindicats Comissions Obreres (CCOO) i la Unió General dels Treballadors (UGT) formalitzaren la convocatòria de vaga el passat 4 de desembre, després d’una reunió d’urgència amb la patronal –el Comité de Gestió de Cítrics (CGC) i la Federació de Cooperatives Agroalimentàries de la Comunitat Valenciana (FECOAV)–, en què no arribaren a cap acord. Aquest dijous, 10 de desembre, el Tribunal d’Arbitratge Laboral (TAL) de València ha tractat que ambdues parts arribaren a un acord abans d’anar a la vaga, però, segons ha confirmat CCOO, no ha estat possible. Enguany, a més a més, a diferència d’altres campanyes, les encaixadores es troben en una situació límit que els fa pensar que la vaga s’executarà. La raó: mentre que les empreses van fer un rècord de facturació durant el confinament decretat per la situació d’emergència sanitària, les treballadores van haver d’augmentar el seu ritme de treball i fer front als riscos que suposava treballar sense les mesures sanitàries adequades. I ara, proposen un conveni que comporta un retrocés en els drets de les encaixadores. “No ho permetrem. Defensarem els nostres drets”, rebla amb rotunditat Elo Chamarro, encaixadora a un magatzem de taronja de Benavites (Camp de Morvedre).

Els dos principals motius de disconformitat són l’eliminació de la setmana laboral de cinc dies i l’anomenada “desena hora”, és a dir, una ampliació de dues hores de la jornada que, a diferència de les hores extres, seran obligatòries

Els dos principals motius de disconformitat són l’eliminació de la setmana laboral de cinc dies i l’anomenada “desena hora”, és a dir, una ampliació de dues hores de la jornada que, a diferència de les hores extres, seran obligatòries, no requeriran d’un termini mínim d’avís i seran retribuïdes de manera ordinària. “La patronal ha plantejat una jornada de 10 hores diàries de dilluns a diumenge. Ens volen a disposició completa de l’empresari”, denuncia Soledad Montaner, responsable del sector agrari de CCOO del País Valencià i exencaixadora de taronges a un magatzem de la ja extingida Pascual Hermanos SA a Almenara (Plana Baixa). El conveni col·lectiu de manipulació i envasat de cítrics vigent ja contempla la “novena hora” des de la reforma laboral de l’any 2012, amb què es va permetre que els sectors caracteritzats per jornades “irregulars” pogueren ampliar la jornada fins a nou hores, sense que aquesta hora de més fora considerada extraordinària i s’abonara com a tal. Amb la vaga convocada, les treballadores i els sindicats volen tornar a aconseguir la jornada de huit hores de dilluns a divendres, així com l’aprovació de noves clàusules que faciliten la conciliació familiar. “La majoria de dones cuiden persones majors i menors i el que no pot ser és que no puguen conciliar i siguen obligades a treballar més hores, perquè l’empresari es creu l’amo de totes”, insisteix Montaner. En aquesta línia, el nou conveni també autoritza que l’empresa puga elegir si les hores que sobrepassen la “desena hora” seran retribuïdes en un 10% (si són hores extra realitzades de dilluns a dissabte) o en un 20% (dissabte de vesprada, diumenge i festius), o si només seran compensades amb descansos.

L’intent d’augmentar la jornada laboral va acompanyat d’altres mesures de precarització i flexibilització. L’article 8 del que la patronal pretén que siga el nou conveni –que tindria una duració de quatre anys– estableix que, perquè una treballadora passe a la categoria d’encaixadora, haurà d’haver treballat 90 jornades, 60 més que les que fixa el conveni actual. Per tant, guanyarà 0,81 euros bruts per hora menys que les encaixadores “amb experiència” durant 90 jornades; un comptador que torna a zero quan la treballadora canvia de magatzem. “Aquestes categories no tenen cap sentit, perquè per encaixar fruita no es necessita cap formació ni experiència”, considera Chamarro, fent referència al fet que és una forma més d’explotació. Així mateix, també es contempla augmentar a tres el nombre de campanyes consecutives i a 60 les jornades treballades en cada campanya per a poder adquirir la condició de fixa discontinua. “El que volen és continuar amb treballadores eventuals, però nosaltres ni volem 50 ni 60 jornades, sinó normalitzar els contractes fixos discontinus”, reivindica Montaner.

 

L’esborrany del conveni, al qual ha tingut accés la Directa, no fa cap referència al sou de les treballadores del sector de manipulació i envasat de cítrics del País Valencià, encara que CCOO exigeix un augment del 2%. Irene González, qui fa 27 anys que treballa a un magatzem de l’empresa Martín Navarro a Sollana (Ribera Baixa), explica que hi ha una manca de transparència a l’hora de desglossar el sou de les encaixadores i les encarregades dels magatzems. El conveni actual estableix que les encaixadores amb experiència han de cobrar 8,26 euros bruts per hora. Tanmateix, segons explica González, d’aquesta quantitat, quatre euros corresponen al salari base, mentre que la resta són complements per treballar els cap de setmana i festius, tres pagues extra i les mateixes vacances. “La gent veu els 8 euros, guanya uns 1.000 euros al mes, i pensa que cobra bé, però realment no és així. Si no tenim vacances ni res!”, denuncia l’encaixadora de Sollana, per a qui per començar a parlar d’un salari digne, el sector hauria de ser “més transparent”.

Les patronals defensen la flexibilització de la jornada laboral “com una prioritat” i consideren que els sindicats “donen l’esquena a la realitat del sector citrícola i del conjunt del sector hortofructícola”

Una altra de les clàusules que també ha provocat desacord és la fixació del plus de nocturnitat en 0,75 euros per hora. Ara per ara, les encaixadores amb experiència que treballen de nit cobren el mateix que les que tenen un horari diürn, i el que demanen els sindicats és que el plus de nocturnitat siga d’un 25%. Montaner exposa que algunes empreses sí que estan pagant una quantitat extra per treballar de nit, però, per a ella, és necessària “una regularització” perquè “totes tinguen les mateixes condicions i, si s’incompleixen, Inspecció de Treball puga sancionar”.

Per la seua part, les patronals defensen la flexibilització de la jornada laboral “com una prioritat” i consideren que els sindicats “donen l’esquena a la realitat del sector citrícola i del conjunt del sector hortofructícola”, segons han informat a través d’un comunicat. Les mateixes fonts recorden que les agricultores, quan és necessari, “ja treballen els caps de setmana”; i que les empreses “necessiten en ocasions puntuals de repunt de la demanda confeccionar els dissabtes per a poder carregar i servir les comandes el dilluns o el dimarts”. Així mateix, asseguren que el sector té “el conveni agrari més avançat d’Espanya” i, per tant, consideren la vaga –que en cas de realitzar-se, seria la primera mobilització del sector des de l’any 1991– una “irresponsabilitat”.


Qui és la patronal?

El Comité de Gestió de Cítrics va nàixer en l’any 1972 amb els objectius de defensar els interessos de les empreses del sector i servir d’interlocutor entre aquestes i les treballadores, els sindicats, l’administració o qualsevol altre òrgan de decisió. Des del 15 de juliol de 2020, està presidit per Inmaculada Sanfeliu Feliu, qui va substituir Manuel Arrufat Parra, un dels empresaris més importants del sector. Sanfeliu, enginyera agrònoma per la Universitat Politècnica de València, va començar a vincular-se al camp com a tècnica de l’àrea d’Agricultura i Política Comercial de la Generalitat Valenciana en Brussel·les, fins que a finals de l’any 1999 s’incorpora a l’organigrama del Comité en València. Algunes de les seues declaracions més polèmiques han estat relacionades amb la defensa de l’arribada dels fons d’inversió al sector de la taronja.

Aquesta última, propietat de les famílies Martinavarro, Ballester i Dealbert –emparentades entre elles i amb una llarga trajectòria en l’exportació citrícola– va ser la primera empresa a vendre part de les seues participacions a un fons d’inversió

Algunes de les empreses associades al Comité de Gestió de Cítrics són Agribur SL, Vicente Giner SA, Bagu SL o Martinavarro SL. Aquesta última, propietat de les famílies Martinavarro, Ballester i Dealbert –emparentades entre elles i amb una llarga trajectòria en l’exportació citrícola– va ser la primera empresa a vendre part de les seues participacions a un fons d’inversió –Miura Private Equity–. L’any 1946, amb la creació del Grupo Martinavarro, l’empresa no ha parat de créixer, obrint magatzems a Sollana, Xeraco i Huelva, així com establint relacions comercials amb algunes de les grans cadenes de distribució del mercat nord-americà i europeu, com la multinacional britànica Tesco o la cadena de supermercats holandesa Albert Heijn, tal com ja va explicar la Directa.

La Federació de Cooperatives, en canvi, es reserva només a cooperatives del sector agrícola, les quals tenen la finalitat de “representar i vertebrar el cooperativisme agroalimentari valencià, impulsant un model cooperatiu empresarial, rendible, competitiu…”, segons expliquen a la seua pàgina web. Entre els seus membres, es troben empresaris de grans cooperatives del sector, com Sergio Ortiz Bueno, d’Intercoop; Salvador Hernández, de Surinver Hortofrutícola; o Cirilo Arnandis, de la Cooperativa Agrícola Nuestra Señora del Oreto.


L’esclavitud moderna

Els magatzems de taronja són un element bàsic de la cadena de producció i distribució citrícola. Per ells, els fruits passen per diverses operacions mecanitzades de neteja, desinfecció i abrillantament. Tanmateix, encara es requereix una mà d’obra per efectuar les tasques de selecció i envasament de les taronges; un treball que tradicionalment s’ha reservat a les dones. Com altres activitats que empren dones, i segons expliquen les mateixes treballadores del sector, els motius són clarament econòmics, en permetre un estalvi substancial tant per les característiques organitzatives a les quals s’ajusten com pels menors salaris rebuts. Segons dades del Ministeri d’Hisenda espanyol, en l’any 2020, les treballadores del sector agroalimentari reben un 28,6% menys que els homes.

Chamarro, qui també és secretària de la dona d’Esquerra Republicana del País Valencià, va començar a treballar com a encaixadora en l’any 1987. En aquella època, per a moltes dones, encaixar fruita no era un treball, sinó una activitat que els permetia contribuir a l’economia familiar; una concepció que, amb la incorporació progressiva de la dona al món laboral, ha canviat. Ara, és un lloc de treball “que volem defensar”, matisa Chamarro, qui lamenta com les condicions laborals del sector han anat empitjorant a poc a poc. “Abans es feia una jornada de 8 hores, però, després de la crisi de 2008, es van perdre molts drets i, més tard, va entrar la ‘novena hora’”, recorda.

Durant els cinc o sis mesos que dura la campanya, Garcia guanya al voltant de 1.000 al mes, però una vegada acabat el període més intens, passa a fer menys jornades i, per tant, el seu sou es pot reduir fins als 250 euros

En alguns magatzems, les dones han de respondre a un horari flexible, condició que, com en totes les situacions convertides en habituals, no es percep com una situació especialment negativa i, simplement, l’organització domèstica s’ha acomodat a aquests alts i baixos. “Alguns dies treballe més de dotze hores al dia, d’altres poden cridar-me per a una o dues hores i he de deixar tot el que estic fent i anar corrents”, explica Maria Garcia, una encaixadora d’un magatzem de l’empresa Agribur a la Plana Baixa que prefereix utilitzar un nom fictici per por a les represàlies. Durant els cinc o sis mesos que dura la campanya, Garcia guanya al voltant de 1.000 al mes, però una vegada acabat el període més intens, passa a fer menys jornades i, per tant, el seu sou es por reduir fins als 250 euros.

En una situació semblant es troba cada any Chamarro. Només treballa durant dos o tres mesos de campanya, temps en què realitza jornades de fins a 12 o 14 hores diàries. Quan finalitza el seu contracte, “com no he treballat 180 dies com a mínim, no tinc dret a cobrar l’atur”, denuncia l’encaixadora de Benavites, qui no té cap dubte que secundarà la vaga i anima les seues companyes a perdre la por i agafar consciència. “És un sector on la mateixa precarietat i temporalitat fan que la gent tinga molta por. No som conscients de la força que tenim les treballadores”, subratlla.

Aquesta temporalitat de què parla Chamarro té com a màxim exponent l’externalització de la manipulació i envasament de cítrics a través de les Empreses de Treball Temporal (ETT)

Aquesta temporalitat de què parla Chamarro té com a màxim exponent l’externalització de la manipulació i envasament de cítrics a través de les Empreses de Treball Temporal (ETT). A través d’aquestes, les treballadores passen a ser contractades per una societat que serveix d’intermediària i, per tant, la fiscalització de les condicions laborals que es puga fer per part de les treballadores, de les administracions i/o dels sindicats és encara molt més complicada i proliferen els incompliments legals i els abusos laborals per part dels empresaris. La reforma laboral de l’any 2012 va facilitar aquest tipus de contractes, que en l’actualitat, segons dades de CCOO, representen el 53% dels contractes del sector agrícola a l’Estat espanyol.

Les treballadores també denuncien els controls excessius i la rigidesa dels torns. Descansar per anar al servei o beure aigua es converteix en un luxe als magatzems de taronges, on algunes empreses estableixen els moments concrets en què les encaixadores poden cobrir les seues necessitats bàsiques. “Al meu magatzem hem de fitxar quan anem al bany i quan eixim. Ens tenen molt controlades”, assegura Chamarro, qui afegeix que treballen en espais on a penes se superen els set o huit graus centígrads. “Les condicions laborals són infrahumanes, recorden a èpoques esclavistes”, conclou.

Articles relacionats