Les feministes racialitzades van posar en evidència el feminisme blanc i hegemònic a les cinquenes Jornades Feministes del País Basc, que s’han celebrat aquest passat pont de novembre al municipi de Durango sota el títol Salda Badago (Hi ha caldo, en català) i han comptat amb la presència de 3.000 dones.
Quan arriba la tardor, la majoria de tavernes basques pengen el cartell de Salda Badago, caldo cuinat a foc lent durant hores en cassoles de grans dimensions repletes de bons ingredients, com aquesta trobada històrica que defineix l’agenda del feminisme pels pròxims deu anys. Es comentava abans de les jornades, i s’escoltava si volies escoltar-ho, que la taula de decolonialitat es presentava potent i que donaria guerra.
No va decebre i la temperatura del caldo servit a les jornades va pujar a ebullició durant les dues hores en què els col·lectius de dones racialitzades van prendre la paraula i van qüestionar des de la presència d’una dona blanca asseguda a la taula fins als privilegis que exerceixen sense ser-ne conscients, però no per això menys opressius, les feministes autòctones.
Les feministes racialitzades basques no volen sentir-se part de la quota, ni ser tutelades, ni molt menys liderades, pel feminisme blanc
Gran part de les assistents es van sentir interpel·lades. Però després d’escoltar-les, moltes van arrencar a aplaudir i a ovacionar el seu discurs, que incideix en una qüestió semàntica per a elles de vital importància: “No és el mateix aliances que ens instrumentalitzen que teixir ponts entre nosaltres”. Ho van dir alt i clar: les feministes racialitzades basques no volen sentir-se part de la quota, ni ser tutelades, ni molt menys liderades, pel feminisme blanc. Elles tenen la seva pròpia veu i nosaltres hem d’aprendre a callar i escoltar.
Tot i així, malgrat haver-ho reivindicat, dues de les intervencions en el temps de preguntes van estar destinades a qüestionar-les. Primer, una participant que va parlar de les bondats d’Espanya. La segona va insistir en la colonialització que viu el País Basc. Ambdues van ser esbroncades per la majoria de les presents, mentre des de la taula van recordar que no és el mateix l’opressió que pateix el País Basc per part d’Espanya que la que pateixen els seus països d’origen, i van anar més enllà: “Les empreses basques internacionals ens exploten no només aquí, sinó també al nostre país d’origen”. Aplaudiments, aplaudiments i aplaudiments.
La veu que més va incomodar, pel seu discurs taxatiu i sense fissures, va ser la de Leocadia Bueriberi, de la Red de mujeres racializadas de Euskal Herria. Després de la taula va afirmar que “era d’esperar que incomodaríem, però m’ho he passat bé”. “Al final he estat una mica hostil, però se n’ha de ser, si no, no es remou res”. Va ser ella la que va pronunciar la metàfora que va fer canviar la perspectiva de les que l’escoltaven: “La secretaria d’un sindicat no la pot ocupar un patró. Ni els homes poden liderar el feminisme. Simplement, les blanques s’han de mantenir al marge del nostre discurs”.
La seva companya Manuela Jaffrey, del col·lectiu Raizes, va rematar la idea al recordar que “la dona blanca, heterosexual i burgesa segueix sent la representant de discursos categòrics i intenta homogeneïtzar i universalitzar trajectòries diverses. Senyora, això és colonitzar! Per què no parlem més de la colonialitat del ser o del discurs?”, va preguntar. Una de les portaveus de les jornades, Itziar Gandarias, va valorar que “hem començat amb dos debats molt forts i la taula de la decolonialitat ens ha impactat. Ara ho hem de digerir. Ens hem sentit interpel·lades i això és positiu”.
Després de les dues taules, hi va haver un total de 18 tallers i 11 debats que es van celebrar en les aules de l’institut del poble. Renta bàsica, prostitució, cossos, migració i cultura van ser algunes de les temàtiques abordades durant la jornada
El matí va transcórrer més tranquil a la taula destinada a posar les vides al centre, però amb dos discursos que van destacar. El primer el de Txef Roco, del col·lectiu Trabajadoras No Domesticadas, que ja alertava a la seva manera del que arribaria més tard. “Atenció amb el debat de l’esquerra entre la reforma i la revolució. Atenció, companyes. Per nosaltres el treball intern és l’esclavisme del segle XXI”, va advertir. I va recordar que en les membres del seu col·lectiu, les quals treballen o han treballat com a cuidadores de la llar, “es creuen les grans opressions: capitalisme, classisme, masclisme i racisme. Si les aconseguim guanyar, canviarem el món”.
El segon discurs que va emocionar les assistents va ser el de l’agrofeminisme, del col·lectiu Etxaldeko Emakumeak, la portaveu del qual, Amets Ladislao, va insistir en el fet que “la sobirania alimentària és el nostre objectiu i és un objectiu polític perquè totes puguem viure millor. I l’esforç l’hem de fer entre totes, nosaltres soles no podem canviar el sistema sencer”. Les basserritarras aposten per una agricultura i ramaderia ecològica i per un sistema ecofeminista que permeti la sostenibilitat, tant de les persones com del planeta.
Després de les dues taules, hi va haver un total de 18 tallers i 11 debats que es van celebrar en les aules de l’institut del poble. Renta bàsica, prostitució, cossos, migració i cultura van ser algunes de les temàtiques abordades durant la jornada del divendres i van continuar dissabte amb les taules de “Cossos i sexualitats” i “Construint vides lliures de violències”. L’última taula es va celebrar ahir diumenge i titulava ‘Observant les entranyes del moviment feminista’.
Aquestes són les cinquenes jornades feministes. Les primeres es van celebrar a Leioa l’any 1977, després es van repetir el 1983 i 1994. Les anteriors van ser el 2008 a Portugalete. Rosa Pintor, de l’Assemblea de Dones de Biscaia, ha assistit a tres d’elles. “Es van fent més complexes, com ho fa el món, i els subjectes canvien. Ara hi ha més pluralitat i aquest any era el torn de les dones racialitzades i el seu discurs”, resumeix.
