Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'esperança de vida de les persones sense llar a Barcelona se situa 26 anys per sota de la mitjana

Les entitats que acompanyen persones sense llar fan un acte per recordar i denunciar les 56 morts durant el 2019 i destaquen que s'han produït dos assassinats

/ Albert Alexandre

De moment, enguany, 56 persones sense llar han mort a Barcelona, una xifra que es dispara fins a 210 si prenem de referència els darrers quatre anys. Per tal de fer visible aquesta realitat, el passat dimecres divuit entitats socials van concentrar-se davant la Catedral. Així mateix, l’acte també volia servir perquè qui va conèixer les difuntes pogués acomiadar-se’n.

Segons la fundació Arrels, una de les entitats d’acompanyament de persones sense llar convocant, el 25% de les persones mortes vivia al carrer mentre que d’altres es trobaven en “centres sociosanitaris o adaptats a les seves necessitats”. La resta, afegeixen, “havien aconseguit viure en un pis, estava en una residència o en un alberg”.

Pel que fa al nombre de persones mortes, el director d’Arrels, Ferran Busquets, subratlla que el fet que cada cop més entitats participin en l’acte de record i denúncia -que ja és la quarta vegada que es convoca- fa que el nombre de morts conegudes sigui major que al d’altres anys. Al mateix temps, recalca que les xifres són enganyoses: “la dada de les morts al carrer no és pública, l’hem preguntat a transparència de l’Ajuntament i no ens han donat resposta, però estem segurs que hi ha persones que han mort soles i de les quals no en tenim constància”, lamenta Busquets.

Acte de record a les persones sense llar mortes durant el 2019 |Albert Alexandre

 

Amb tot, el director d’Arrels reconeix que el 2019 el més alarmant és l’edat mitjana de les persones que van perdre la vida. “Viure al carrer o haver passat el trauma de viure-hi redueix dràsticament l’esperança de vida”, assevera. De mitjana, les persones sense llar o que han viscut aquesta experiència moren als 56 anys; això significa 26 anys menys que l’esperança de vida mitjana a Barcelona, que se situa a 82 anys. Busquets explica que a seva majoria les morts –de la mateixa manera que les persones en situació de sensellarisme- són d’homes. “Entre el 85 i el 90% de població que viu al carrer són d’homes”, precisa. “Pel que fa a la procedència, trobem que un 40% són de fora d’Europa, un 30% de la Comunitat Europea i la resta de l’Estat espanyol”.


Per què moren?

Les causes de les morts són diverses, però tal com relata Laia Pérez Martínez, infermera de la llar Pere Barnés, “destaquen les patologies cròniques com la diabetis, les malalties coronàries o del cor, hipertensió arterial o molt temes de tòxics, alcohol sobretot, i patologia dual, que vol dir que coincideix alguna malaltia mental amb algun consum de tòxics”. A aquestes malalties cal afegir les morts que es produeixen per traumes. “Són persones que acostumen a tenir caigudes que després no es curen”, explica Pérez, qui afegeix que a vegades “és difícil que complexin un seguiment terapèutic”.

La infermera Laia Pérez considera que des de Sanitat hi ha marge per a la millora: “Falten voluntaris, treballadors socials amb consciència i formació entre metges i infermeres en la realitat del sensellarisme”

Segons la infermera, les persones sense sostre no tenen despertador, no saben ben bé a quin dia viuen i quan les citen per anar al metge o metgessa de capçalera no recorden quan és la visita. “Si fan consum de tòxics, no són conscients del que han de fer i quan ho han de fer”, explica. Tot i això, Pérez també considera que des de Sanitat hi ha marge per a la millora. “No és per una manca d’interès sinó per desinformació”, puntualitza. “Falten voluntaris, treballadors socials amb consciència, i formació entre metges i infermeres en la realitat del sensellarisme. Cal escollir tractaments adequats per aquestes persones, no allargar-los de forma innecessària, facilitar que els sanitaris puguin desplaçar-se al carrer. No fer que les persones arribin al centre de salut perquè això és molt difícil”, explica Pérez.


Dues morts violentes

El dimecres es va recordar també dos assassinats: un home en una baralla ocorreguda a prop de l’Arc de Triomf de la que les entitats tenen molt poca informació, i el cas una dona sense llar d’origen suec i 56 anys, que va aparèixer assassinada a l’estiu sota un camió a Can Tunis amb signes de violència sexual.

“La investigació policial probablement no arribarà molt lluny per ser qui és”, lamenta Busquets, que explica que des d’Arrels s’està treballant per poder presentar la fundació com a acusació particular. Per a Laia Pérez aquesta és una mort que posa en relleu que “viure al carrer és perillós i quan ets una dona encara ho és més, perquè la situació de vulnerabilitat augmenta un exponencialment”.

Els dos assassinats d’enguant són la conseqüència extrema d’una realitat que han de patir les persones que viuen al carrer de forma diària: entre un 35 i un 40% han sofert algun tipus d’agressió

Les dues morts són la conseqüència extrema d’una realitat que han de patir les persones que viuen al carrer de forma diària: entre un 35 i un 40% han sofert algun tipus d’agressió. Des d’Arrels no s’atreveixen a dir si hi ha hagut un augment de l’aporofòbia en els darrers anys. Per a Busquets, a més que d’un odi cap a les persones en situació de pobresa, aquestes agressions demostren la covardia dels agressors. “Si tu estàs al carrer, l’agressor sap que estàs indefens, que no tens recursos i que et pot agredir amb major impunitat”, assenyala.


Rere les xifres

Més enllà dels números, hi ha vides i històries personals, com les de Noelia i José. Ella va morir amb 30 anys a causa d’una malaltia i ell uns mesos després. “Estava molt trist i això va fer-lo empitjorar. Pel que sé, es van conèixer al carrer en una situació de sensellarisme; de fet és habitual que es coneguin quan estan vivint al carrer. Moltes vegades es busca la protecció mútua o el vincle. El José tenia al voltant de 50 anys”, relata Sílvia Torralba, tècnica de l’equip de comunicació d’Arrels.

O el cas de Mariano, que tenia 60 anys i era una persona que havia viscut molts temps al carrer. Després d’haver passat per un problema de drogodependència i de salut mental, va poder estabilitzar-se. Torralba explica que estava molt arrelat al seu barri i participava al Banc dels Aliments”. Bambo, Krzysztof i Mihai només tenien 31 anys quan van morir i Severo 84.