Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Eran Efrati, exmilitar i director de Researching the American-Israeli Alliance

"Israel entrena policies d'arreu del món, entre elles l'espanyola, basca i catalana"

Eran Efrati, exsergent de l'exèrcit israelià i director del grup Researching the American-Israeli Alliance / Brenda Alós

En els últims 71 anys, la història de Palestina ha estat marcada, en primer lloc, per l’ocupació del paramilitarisme sionista i, en segon lloc, per la seua institucionalització en les Forces de Defensa d’Israel (IDF), a partir de l’organització paramilitar sionista Haganà. Una altra força paramilitar va ser Irgun, que es convertiria en el partit Herut i més tard s’integraria en el Likud, partit de l’actual primer ministre israelià Benjamin Netanyahu. No és complicat d’entendre, per tant, el paper que tenen la ultradreta i el militarisme a l’ADN de l’Estat d’Israel. En aquest ambient va nàixer i es va criar Eran Efrati (Jerusalem, 1986), exsergent del batalló 50 de la divisió Nachal de l’exèrcit israelià, membre de Jewish Voice for Peace (Veu Jueva per la Pau) i actual director del grup Researching the American-Israeli Alliance (Investigant l’Alianaça Estatunidenc-Israelià). La dissidència d’Efrati es va centrar a desvetllar, primerament, els incompliments dels drets humans per part de les IDF, per la qual cosa va ser empresonat en 2014, i posteriorment, a analitzar la implicació d’Israel en els negocis de les armes i la seguretat amb la resta de països.


Ets conegut com un activista que va abandonar l’exèrcit israelià, però de quin entorn provenies?

Vaig nàixer a Jerusalem. Sóc descendent de supervivents de l’holocaust assentats a Jerusalem, d’una família amb una gran arrel militarista. El meu germà major serveix a les forces especials, la meua mare va ser oficial de l’exèrcit israelià (IDF) i el meu pare va ser un alt càrrec a l’exèrcit i, actualment, és un dels principals oficials de policia a Jerusalem. Aquest ambient militarista va anar estretament connectat a un ambient sionista, que es veia reforçat a l’educació, tant a casa com fora. El missatge era sempre el mateix, “ens hem de preparar per a una guerra, vindrà un segon holocaust”.


Com es veuen les IDF a Israel? Com és viure en una casa tan militarista?

“El sionisme i aquest militarisme estan lligats. Des de xicotet, t’expliquen que cal defensar-se de l’enemic i la idea de la defensa nacional és constant fins que arribes a la milícia”

Realment totes les cases són militaristes. A Israel tenim un sistema de milícia on tots els homes han de fer tres anys de servei militar i les dones dos anys. Després, fins als 45 anys, els homes tenen un mes obligatori de reserva militar a l’any. Això té una conseqüència directa, a cada casa d’Israel està l’exèrcit, cada família és part de l’exèrcit. Amb aquest exagerat nivell de militarisme, s’han aconseguit inculcar aquestes idees a tota la població. El sionisme i el militarisme estan lligats. Des de xicotet, t’expliquen que cal defensar-se de l’enemic i la idea de la defensa nacional és constant fins que arribes a la milícia. De fet, sempre recorde una frase que em va dir un soldat israelià: “Israel no és un país amb exèrcit, és un exèrcit amb un país”.


Eixe ambient va fer que tingueres el camí cap a l’exèrcit quasi predestinat des de ben xicotet. Però, com vas entrar a les IDF?

Amb la meua família era quasi inevitable, a més a més, la milícia és obligatòria. És molt fàcil desitjar ser part de tot això per la gran por amb què em vaig criar. Quan ets jove i et diuen que el genocidi del teu poble està prop, l’impuls és voler estar en primera línia de batalla. El primer pas cap a les IDF és un dels més impactants. Aquest és l’entrenament. En ell, et fan creure que estàs prop d’eixe segon holocaust, es respira un ambient molt categòric. Et diuen que la guerra és imminent, que has de preparar-te bé perquè la història no es repetisca. I quan pensava que anava a lluitar en una guerra, que havia de lluitar no sé massa bé contra qui, contra algú que ens volia aniquilar, em donen el meu primer destí i missió. Però, no vaig trobar cap guerra. Vaig estar destinat a la ciutat d’Hebron, la meua missió era protegir els vora 800 colons israelians de la ciutat. Juntament amb 500 companys de les IDF, ocupava prop del 20% d’una ciutat de més de 200.000 persones, per crear un perímetre de protecció per a menys de 1.000 colons.


I què va passar després? Què et va fer canviar d’opinió i passar de la primera línia de joc a la dissidència?

“A les IDF em vaig dedicar a detenir persones d’entre 8 o 90 anys, esfondrar cases, donar pallisses… Sobretot et dediques a estudiar la població palestina. Al final vaig començar a dubtar de tot el que havia aprés durant la meua vida”

Destinat a Hebron i també amb missions per altres parts de Cisjordània, teníem missions que van distar molt d’eixa defensa contra un segon holocaust. A les IDF em vaig dedicar a detenir persones d’entre 8 o 90 anys, esfondrar cases, donar pallisses… Sobretot et dediques a estudiar la població palestina. Al final vaig començar a dubtar de tot el que havia aprés durant la meua vida. On estava eixa guerra? Allò que feien a Cisjordània no era una guerra, no vaig veure l’enemic contra el qual em van formar. Sent sergent, vaig decidir unir-me a Breaking the Silence (Trencant el Silenci), en aquesta organització els militars i exmilitants israelians podem donar testimonis de les il·legalitats i injustícies que presenciem.


Com funciona Breaking the Silence?

Jo vaig durar poc més a l’exèrcit i em vaig centrar en aquesta organització. La idea era difondre testimonis de membres de les IDF, guardant el seu anonimat per preservar la seua seguretat i evitar la seua persecució per part de la justícia militar. Però, hi havien moltes dificultats. La censura militar arriba a cada mitjà israelià, ja que per publicar qualsevol cosa, l’exèrcit ha de revisar-ho primer. Clar, nosaltres filtràvem aquestes informacions als mitjans, que per molt que hagueren volgut, no podrien haver publicat. En eixe moment, vaig ser conscient que així no es podia fer molt, i quan em vaig adonar que jo tenia constància i informes de l’ús d’armes químiques per part de les IDF, vaig entendre que s’havia de parlar més alt d’això i investigar tot a fons.

En l’actualitat, Efrati es dedica a investigar i denunciar públicament l’exèrcit israelià |Brenda Alós

 


Després de Breaking the Silence, et vas unir a Jewish Voice for Peace i més concretament al grup RAIA (Researching the American-Israeli Alliance). Què feu des d’aquest grup i què et va dur a dirigir-ho?

A Jewish Voice for Peace ens ajuntem jueus i jueves que rebutgem el sionisme i pensem que cal una solució pacífica al conflicte generat per Israel, creiem en la pau i convivència en eixe territori. Després, em vaig adonar que el militarisme i la indústria armamentística estan estretament relacionats amb el sionisme. Sabies que durant la dècada dels 60 i els 70, Israel va ser un dels principals proveïdors d’armes de règims com l’apartheid sud-africà o les dictadures d’Amèrica Llatina? Em vaig adonar que el sionisme no tan sols fa mal als palestins. El mercat de les armes i de la seguretat fa mal a molts llocs del món, a vosaltres, ací, també vos fa mal. L’ocupació de Palestina també és un camp de proves d’armament i tècniques. Ara mateix, hi ha una economia basada en aquestes proves, on aquesta, tant si compra com si ven armes, es posa a prova en situacions reals.


El grup d’investigació se centra en la relació armamentística entre els EUA i Israel, imagine que per la importància d’aquesta relació, però com és amb la resta de països? Existeix el negoci d’armes amb l’Estat Espanyol?

“Hi ha informacions clares de què Espanya ven components de míssils i altres tipus de projectils que són muntats i assemblats a Israel. Per tant, no consten com armes mortals”

Si bé és veritat que els Estats Units han sigut l’aliat clàssic d’Israel, la realitat és que les aliances i relacions armamentístiques amb altres països són molt nombroses. Aquesta mateixa setmana vaig passar per Madrid i ens vam reunir amb el Ministeri de Defensa per explicar-li les conseqüències d’aquestes vendes. Em van insistir que Espanya no venia ni comprava armes mortals a Israel. En primer lloc, cal tindre clar que la resta d’armament també influeix i és indispensable per a l’ocupació i neteja ètnica actual a Israel. Hi ha informacions clares de què Espanya ven components de míssils i altres tipus de projectils que són muntats i assemblats a Israel. Per tant, no consten com armes mortals. M’han mostrat desconeixement cap a aquests materials, però sembla clar que un component per fabricar projectils té una funció evident. Sembla que el següent pas és l’encobriment d’aquestes relacions, i amb això t’adones que el poder d’Israel no ve únicament dels Estats Units. Prové de cada país que li diu democràcia a Israel i està disposat a comerciar armament, ignorant la situació d’ocupació, violació de drets humans i el conflicte.


Com és el mercat de la seguretat?

Des dels atemptats de Nova York, existeix una creixent obsessió per la seguretat. Ara mateix, policies de tot el món són entrenades per Israel. I sí, entre elles la policia espanyola, a diferents nivells, i els cossos autonòmics catalans i bascos. Els entrenadors israelians bolquen tota la seua experiència en la repressió als palestins en aquests entrenaments. Podríem dir que, ara mateix, els territoris de Palestina ocupats són la zona d’experimentació de les tècniques de repressió de mig món. Si bé és veritat que la repressió existia des de molt abans de l’existència d’Israel, ara sí que s’apliquen doctrines perfeccionades per Israel, que veu la repressió i el que anomenem “seguretat” en tres fases. La primera consisteix en una monitorització i vigilància extrema de la ciutadania. La segona és la segregació per idees o ètnies, per tal de determinar un enemic clar i clau; i finalment el trencament de les protestes de manera immediata. Açò ensenya que cal trencar qualsevol classe de protesta de manera violenta o que és preferible causar morts a deixar que el malestar siga constant i contagiós.


Com es poden combatre aquestes dues branques militaristes i autoritàries?

L’únic camí és el boicot. El boicot armamentístic és l’únic camí per a acabar amb l’ocupació i colonització de Palestina. També per trencar part dels aliats del sionisme, que són aquells que s’han fet i es fan rics amb aquest conflicte. A més a més, el boicot beneficia també les societats involucrades com boicotejadores. Les llibertats civils de qui viu baix una repressió policial semblant a la d’Israel no estan assegurades, així com tampoc els drets humans i civils. A parer meu, tot passa pel boicot. Jo parle del boicot armamentístic, però ara mateix el moviment Boicot, Desinversions i Sancions a Israel (BDS) és la millor eina per aturar l’ocupació de Palestina en l’àmbit internacional, ja que existeix una gran dependència d’Israel a l’exterior i la imatge i reputació d’Israel està cada dia molt més vigilada per la societat civil internacional. Mireu sinó València. Pense que encara és la ciutat més gran del món amb una declaració ELAI (Espai Lliure d’Apartheid Israelià). Una ciutat tan gran està deixant de col·laborar amb l’ocupació, si totes s’uniren a aquest moviment, Israel hauria de començar a respectar els drets humans.