La descripció de tirans, dèspotes i polítics autoritaris i sàtrapes està ben present, tant a la literatura com al teatre de tots els temps, donat que (malauradament) és un tema que sempre és candent i mai no perd vigència: tant assenyala fets traumàtics del passat, com esdeveniments angoixants del present en cada època, i així mateix augura i preveu les tempestes per venir. En el seu darrer assaig, El tirano (editorial Alfabeto), un dels màxims experts en l’obra de Shakespeare, Stephen Greenblatt, explora la figura del costat fosc de la política i del poder, a partir d’alguns dels protagonistes del bard: Lear, Ricard III, Coriolà, Macbeth… El llibre va tenir cert ressò mediàtic l’estiu passat, quan alguns paparazzis van fotografiar la cancellera alemanya Angela Merkel llegint-lo amb interès, en el seu retir tirolès. Quina mena d’ensenyances contenia, que interessaven tant la mandatària?
Shakespeare és “actual”?
L'”actualitat” de Shakespeare queda perfectament descrita en les aportacions històriques concretes de Greenblatt. Quan assenyala, per exemple, de quina manera la censura d’Anglaterra en la darrera etapa de l’època isabelina va dur a la mort, a la persecució o a la presó a molts dramaturgs: Thomas Nashe, Ben Jonson (acusats ambdós de sedició), Thomas Kyd, Christopher Marlowe… El mateix Shakespeare, conscient que s’hi jugava el coll si mostrava una escena massa crítica i explícita amb la realitat políticosocial del seu temps, va posar en joc un seguit de recursos (que l’autor del llibre anomena “angles oblics”) consistents en el distanciament espaciotemporal de les accions, i en el recurs als artificis de la ficció, per tal de poder assenyalar i parlar d’assumptes reconeixibles pels seus coetanis, amb més tranquil·litat. Així i tot, amb obres com Enric V, o amb la reposició de Ricard II (una funció promoguda per un grup de rebels, que foren “ajusticiats”), sembla que li va anar d’un pèl.
D’entre les abundants correlacions i paral·lelismes que es podrien formular a través dels coneixements que el llibre de Greenblatt aporta, n’assenyalaré algunes que semblen especialment pertinents, en relació amb l’actualitat política de regressió repressora i apogeu demagògic-populista. L’acadèmic explica, a propòsit de Macbeth, de quina manera el tirà s’aprofita del vernís de legitimitat que donen les institucions preexistents, i com el poder tirànic s’aplica més fàcilment emparant-se en la continuïtat de l’antic règim o en el vell ordenament: maquillant així els nous despropòsits sota la manta de la pretesa bondat i necessitat de la continuïtat històrica. L’altra característica del tirà, especialment inquietant, és la d’un “narcisisme patològic”, que enllaça per vies diverses amb una frivolitat terrible i, en darrer terme, amb una “greu inestabilitat mental”. És a dir: la política com a desconnexió amb la realitat, duta a l’extrem, i impulsada per una ideologia que, de tan antisocial, esdevé sociòpata, psicopàtica. Quan, per exemple, obrim el diari aquests dies i llegim que el mandatari de la potència mundial més grossa, el segon país del món pel que fa a producció de contaminants, decideix unilateralment treure el seu estat dels acords contra el canvi climàtic, sabent que això condemnarà totes les generacions presents i futures (del seu país, del seu planeta), sembla que tenim davant nostre, clarament, la figura d'”el tirà”. I als Late night shows del seu país què fan, al respecte (al de Jimmy Kimmel, per exemple)? Paròdies, acudits, esquetxos… per riure-se’n i impostar l’exercici de l’humor crític. Heus aquí la frivolitat terrible, que ve del bracet de la tirania.
Teatre: les històries del poder
A la cartellera barcelonina, actualment hi trobem shakespeares per triar i remenar: El mercader de Venècia (al Versus Glòries), Vaig ser Pròsper (a partir de La tempesta, al Teatre Akadèmia), Romeu i Julieta (també a l’Akadèmia). Al Festival Temporada Alta d’enguany, que continuarà fins desembre, hem pogut veure dos espectacles memorables de Shakespeare, que toquen alguns aspectes fonamentals estudiats per Greenblatt. Macbettu (11 i 12 d’octubre, Teatre de Salt) proposava una posada en escena a partir del teatre físic, amb un text sintetitzat i reduït al mínim, per part de la companyia sarda Teatropersona (direcció d’Alessandro Serra). La trama ultraviolenta de Macbeth és revisada en un espectacle obscur (literalment i metafòricament), on el so, els cops, els renecs prenen un primer pla gairebé orgànic, amb unes bruixes còmiques-sinistres, i un tirà posseït, tel·lúric, com un skinhead desencadenat, sorgit del fons del bosc. Si la darrera versió cinematogràfica del text, dirigida per Justin Kurzel (2015) ja duia el tirà escocès al terreny pantanós i visceral de la sang i la follia (tota la peli estava com desequilibrada i tenyida de roig), els sards reconnecten Shakespeare amb les energies més soterrades i “tremendes” de la seva cultura ancestral.
A la cartellera barcelonina, actualment hi trobem shakespeares per triar i remenar: ‘El mercader de Venècia’ (al Versus Glòries), ‘Vaig ser Pròsper’ (a partir de ‘La tempesta’, al Teatre Akadèmia) i ‘Romeu i Julieta’ (també a l’Akadèmia)
Measure for Measure, posada en escena per la Royal Shakespeare Company (Teatre Municipal de Girona, 11 i 12 d’octubre), mostrava per la seva banda i de manera gairebé minimalista (escenari nu, projeccions de fotos d’espais d’època, amb el rerefons de la Viena d’inicis del segle XX) l’abús d’autoritat d’un delegat, Angello, que fa i desfà al seu territori, amb una aplicació ultrapuritana de la llei i l’ordre (aporofòbica i heteropatriarcal). El duc ho espia tot, mentrestant, disfressat de frare, com un voyeur amb tints sàdics, per veure com funciona el seu vedat quan ell no hi és. L’obra ha estat definida com “la comèdia més fosca” del seu autor, un “comiat de la comèdia”. La víctima de tot plegat, la novícia Isabella (interpretada per una actriu superba, Lucy Phelps) cau primer en les xarxes pervertides del delegat corrupte, i després passa a les no menys malintencionades mans del duc. Aquesta és la sorpresa final, perquè el crèiem virtuós, però Shakespeare diu: aquí ningú no se salva. Sort que també ofereix moments poètics, lleugers, brillants, bellíssims, com els de l’inici del quart acte, amb aquell lament a l’amor perdut (“But my kisses bring again, bring again…”) que cantava l’actriu Hannah Azuonye. Shakespeare també sap sublimar-ho tot en un moment excels, esborrar desastres, tiranies i accidents, com si esborrés el rovell de tot plegat exaltant la bellesa trista del món.
Performance: el poder de les històries
En l’àmbit amplíssim de les arts escèniques i plàstiques, la crítica al poder s’ha dut a terme, des dels anys 1960 i 1970 especialment, en allò que s’anomenà el “teatre post dramàtic”. Aquesta crítica al poder estenia la diana del seu atac, i s’ampliava a una crítica a la convenció (la del teatre mateix, la de la dramatúrgia mateixa) i a les figures que entren en joc en el dispositiu escènic i artístic: el públic, l’autor, l’elenc, etcètera. Prova de deslliurar-se de les “tiranies” dels antics formats artístics, i tracta els problemes actuals amb altres signes, formes, dispositius, recursos…
Però, ens preguntem: pot ser aquesta aportació artística (la de la performance, el happening, l’esdeveniment plàstic-escènic) tan directe i eficient en l’àmbit polític i crític, com ho eren (i són, i han sigut) els textos de Shakespeare? Creiem que sí, i més i tot perquè, aquestes propostes en les quals pensem ara (amb lligams genealògics que ens duen fins al cabaret i el circ, a l’expressionisme i al dadà, al situacionisme…) tradueixen tots aquells sentits crítics en uns motius estètics que toquen de ple la nostra sensibilitat (en trànsit permanent) i amb el nostre llenguatge (saturat d’imatges inconnexes). Aquí, el retrat actualitzat del poder ja no se centra en els seus motors, contextos i personatges històrics, sinó directament en els estats d’ànim que crea, en les desconnexions de les quals s’alimenta, en els seus efectes estrepitosos. Ataca/explica el poder i l’establert amb uns altres “angles oblics”, irrompent i deformant les formes, i trasbalsant la nostra pròpia tranquil·litat acomodada (la d’un “públic” relaxat, autosatisfet).
Algunes creacions recents
El Teatre Lliure de Montjuïc va acollir l’espectacle The Story of the Story (19 i 20 d’octubre), de l’holandès Jetse Batelaan/Arthemis Theater, presentant-lo com “un món màgic”. Això, i el fet d’incidir en què es tractava d’un espectacle apte per al públic infantil, van suscitar algunes queixes posteriors, donat que realment és un espectacle d’una raresa hermètica, i d’una extravagància gens eloqüent. Aquesta és, doncs, la seva primera virtut (la de ser molt punk i polèmica). La segona és el fet de dividir l’acció en diferents plans escènics: aquells homes primitius que s’entretenen badant amb tot de restes i sobres d’un teatre en runes, els misteriosos polígons de colors, a la manera del monòlit de “2001”, les “súper-titelles” dels “súper-poderosos” del nostre temps (Trump, Beyoncé, Cristiano Ronaldo), que escenifiquen un pícnic familiar campestre, un esdeveniment que de sobte es torna “real”: quan s’adonen que són en un teatre, i que no hi ha res a explicar… En els plecs d’aquesta funció desconstruïda, sense llegir massa entre línies, hi apareixen temes com la decadència dels edificis teatrals com a equipaments, i la ridiculesa evident dels “grans noms” del poder polític i la fama mediàtica. Però també hi llegim la mesquinesa de les figures que formen la família tradicional, i la inoperància dels elements que configuren el dispositiu escènic-teatral tradicional. Començant per l’espectador que “espera”, àvid de ficció i d’històries, que li donin la dosi de carnassa, de ficció, de raó: doncs no, ho sentim, aquesta vegada no serà possible.
Mystery Magnet (Lliure de Gràcia, 24 a 27 d’octubre), de la creadora de Flandes Miet Warlop, també es presentà com apte per a un públic infantil. També amb funcions en horari escolar, la protesta irada que va despertar entre alguns mestres escandalitzats (deien que era violenta, per exemple) no fa més que alegrar-nos, ja que (per fi!) els nens han conegut noves coses, entre els telons: un daltabaix d’humor fosc, de suspens i tensió, de rauxa caòtica i expressionista…
‘Mystery Magnet’ (que s’ha vist al Lliure de Gràcia) és un esdeveniment coral i surreal, hereu de les arts expandides de Pollock, Kaprow, Foreman… i que segueix en clau brutal i divertida l’estètica de noms com Jan Fabre i Alain Platel
L’obra és un esdeveniment coral i surreal, hereu de les arts expandides de Pollock, Kaprow, Foreman… i que segueix en clau brutal i divertida l’estètica de noms com Jan Fabre i Alain Platel. Allà es reunia successivament un vigilant de sala de museu, atacat i desfermat, una egua inquietant, misteriosa i desafiant, una sèrie de criatures ultraviolentes de cap pelut i acolorit, amb intencions terroristes, un cor de maniquins xiuxiuejants, espectrals, un tauró flotant per la platea o una pluja de dards des del rere-escena, perillosos… Tot plegat en un slapstick desmesurat, amb tot d’esclats i crims i plantofades que acabaven en explosions de pintura, i amb els plafons de pladur i l’escenari fets miques… Aquí, tota la història era desmuntada, fragmentada, desplaçada, implícita: tot eren escenes oníriques i compulsives, que actuaven així més directament en els nostres subconscients, boicotejant-ne el software del benentès i la convenció narrativa. Però, encara que hi manquessin les trames i els personatges, els motius hi eren presents igualment, i eren presents amb un aspecte extraordinàriament inesperat i amb molta càrrega de profunditat: la dona-amazona empoderada, l’artista adotzenat i el treballador alienat, l’amenaça del depredador que ens sobrevola sigil·losament, l’individu escapçat i el cor silenciat, el núvol inquietant del poder tirànic, de l’hegemonia logicocèntrica, del sentit reglat i homologat que tot ho pauta, tot ho vol, tot ho explica, tot ho passa pel sedàs…
Sense necessitat d’unir cap xarxa de punts per aconseguir desencriptar l’entrellat, sí que es pot dir que la proliferació d’escenes destructives potser respon a l’expressió actual d’un poder atomitzat, i la seva (aparent) incongruència pot il·lustrar igualment un poder que, com afirmava Greenblatt al seu assaig, no té ni idea ni d’on ve, ni cap on va, ni què passarà a continuació. Tenint en compte tot això, doncs: es tracta realment de surrealisme? Segur?
