Són les lleis d’un estat el reflex de les aspiracions d’una societat o és el redactat de les lleis el que determina la manera de ser d’aquesta societat? Estic convençut que molts de vosaltres considereu que és una societat la què, a través dels òrgans legislatius, fixa en diferents normes l’ideal de societat que aquesta desitja. Al cap i a la fi, les democràcies estan pensades precisament perquè sigui el poble qui tingui el poder per definir quines normes regularan la convivència en comunitat.
Però és també la legislació una eina per al control de masses i per determinar la seva manera de ser, actuar i pensar? Són capaces les normes d’un estat d’arribar a definir els ideals i credo d’una societat?
Per exemple, si bé la tradició als Estats Units de dur armes es va donar per la situació viscuda anys enrere, en la qual estaves constantment envoltat de perills per la fauna del salvatge oest, què ha dut al fet que en ple segle XXI hi hagi gent que consideri sagrada la segona esmena de la Constitució nord-americana? És la necessitat actual o és el redactat de la segona esmena el que al cap dels anys ha acabat condicionant la manera de pensar dels nord-americans?
Un altre exemple és el de l’època de colonització de l’Amèrica Llatina. En aquells temps, tant els immigrants blancs com els negres o els nadius convivien treballant sota la batuta del terratinent. Els terratinents, però, es van veure amenaçats per una possible unió dels treballadors que acabés provocant una revolta. Per això, van decidir restringir els drets civils de negres i nadius, separant així emocionalment la massa treballadora, de manera que la pressió que podien exercir es veia reduïda per la falta d’unió. Fins a aquell moment les comunitats convivien cada dia, no obstant això, el legislador va veure aquesta convivència com una amenaça pel que va decidir fer ús de la llei per modelar la manera de ser d’aquesta comunitat.
El legislador és capaç de modelar la percepció d’una comunitat, forjar una manera de veure el món que, de ben segur, sense aquestes lleis no seria així
És ben sabut que en els inicis de la vida en comunitat, tant homes com dones gaudien dels mateixos drets. El treball exercit per uns i altres era considerat igual d’imprescindible. Era tan important l’home que sortia a pescar com la dona que arreglava les xarxes. Tan important era qui caçava com qui coneixia la cura per les malalties. Fins aquell moment gaudien d’igualtat, no existia el que coneixem com a divisió sexual del treball, i en sexualitat i maternitat les dones podien disposar lliurement del seu cos.
Més endavant, tant en l’aspecte laboral com sexual, les coses van canviar per dos motius essencials. El primer fou l’aparició del salari, fet que va comportar que els homes que anaven a treballar produïen un benefici econòmic, promovien una activitat de mercat. En canvi, les dones es quedaven a casa cuidant dels nens o fent tasques diverses que semblava no eren indispensables. En el moment en què els homes van començar a portar un salari a casa, la igualtat laboral entre homes i dones va desaparèixer.
Un altre element clau és la criminalització de les pràctiques d’interrupció de l’embaràs. A les dones se’ls hi va prohibir avortar i moltes de les “bruixes” que coneixien els mètodes anticonceptius van perir al llarg dels anys, i van desaparèixer amb elles els coneixements d’herbolària que propiciaven l’avortament o períodes d’infertilitat.
Una societat activa, conscient de la lluita de classes i la lluita pels drets hauria de ser capaç d’obligar el legislador a actuar per a la societat
Sense salari, confinades a casa i assumint tasques domèstiques, les dones es van veure forçades a dependre del sou d’un marit i a procrear en molts més casos dels que desitjarien, per la prohibició de l’avortament i la falta de mètodes anticonceptius. Va ser aleshores quan les dones van començar a ser vistes com una eina del capitalisme, la funció de les quals era la procreació i la generació de més mà d’obra per als propietaris.
En els supòsits exposats queda clar que el legislador és capaç de modelar la percepció d’una comunitat, forjar una manera de veure el món que de ben segur, sense aquestes lleis no seria així. La societat evoluciona i amb ella ho fan les lleis, per això nosaltres hem de marcar el caràcter evolutiu d’aquestes lleis i no permetre que siguin les lleis qui determinin el nostre avenir com a societat. Les necessitats (a les que ens enfrontem com a grup) comporten la creació de lleis, el temps les fa nostres.
Una societat desencantada amb els poders polítics, una societat sense implicació, comportarà la construcció d’un estat decadent, putrefacte. Mentre que una societat activa, conscient de la lluita de classes i la lluita pels drets hauria de ser capaç d’obligar el legislador a actuar per a la societat.
Som nosaltres qui a través de les nostres accions del present i de l’activisme polític, crearem en un futur la societat que desitgem. No perquè les lleis ens obliguin a un determinat comportament (que també), sinó perquè els nostres descendents s’inculcaran una manera d’entendre les relacions vitals entre humans i entre humans i natura. Serem nosaltres qui obligarem el legislador a dictar lleis que modelin en un futur una societat xenòfila, feminista i mediambientalment responsable, en definitiva una societat altermundialista.
