Eduardo Galeano explicava en El libro de los abrazos com en arribar a Chicago, una ciutat embullada per milers de fàbriques i habitada per innumerables obrers, va demanar a uns amics que li ensenyaren on van penjar l’any 1886 els treballadors del Primer de Maig. No van poder trobar el lloc, tampoc cap estàtua o placa en honor a una de les jornades reivindicatives més esteses arreu del món. Després d’una recerca inútil, va entrar a una llibreria, i en un cartell va trobar resposta al seu fracàs: “Fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de caceres seguiran glorificant el caçador”.
Són aquests caçadors els que han dominat en molts llocs del món el patrimoni exposat en l’espai públic amb la intenció de mantenir un relat que legitimi el seu poder. Dominique Poulot, a Una història del patrimoni a occident, segles XVIII–XXI, ens explicava que aquells que exerceixen el poder per mitjà de les institucions han volgut incidir en els projectes de creació identitària a través del que s’ha anomenat el patrimoni. La patrimonialització de la cultura és un exercici pel qual se seleccionen uns elements, se’ls transfereix a un camp de valor i entren en negociació amb el camp social d’un col·lectiu imaginat –normalment aquesta negociació acaba sent una imposició–. Molts de nosaltres, igual que Galeano, hem identificat tradicionalment les balises commemoratives que suposen allò que patrimonialitzem des d’un suport físic, però si obrim la mirada, veurem com altres artefactes també han sigut propicis per inventar la nostra cultura. Un exemple d’això són els medis de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, els quals també actuen com generadors de relats institucionals sota la promesa de servei públic, més enllà del contingut. L’espai de privilegi dels mitjans públics ha estat el principal fertilitzador de les narracions que han creat un cànon identitari català, lliscant la idea que consumir aquests mitjans et dignifica i et fa ser part d’una comunitat. És a dir, els caçadors fan tot un exercici ideològic que impulsa a una selecció, assignació i interpretació d’uns aspectes culturals i a sobre, plantejant un escenari coercitiu pel qual, si vols ser un lleó digne, has d’assumir la mirada dels dominadors.
Emergeixen com a neutres i objectius els postulats ultraliberals que difon l’economista estrella de la CCMA, Xavier Sala-i-Martin
Situar com a dominadors els mandataris de la CCMA pot resultar massa contundent per alguns, però tal com ens explica Bourdieu en El ball dels solters, hi ha agents als quals, en ocupar una posició de prestigi, la disposició de les trames socials els condueix a representar les aparences necessàries per a la reproducció social. Per altra banda, més enllà d’aquesta representació, hem d’explicar que per arribar a ser part dels centres de poder hi ha filtres, que per travessar-los, requereixen una coherència mínima respecte a l’imaginari de classe que s’espera d’ells. Més d’un membre dels centres de poder de la CCMA repetirà que sempre ha actuat des d’una llibertat total. Aquesta afirmació ens assenyala una mirada cega a les possibles dissensions i narracions antagòniques a les quals els mitjans públics, com a elements patrimonialitzats, estan exposats, ja que ignorarien la disposició social en la qual estan immersos, a més de partir d’una idea molt naïf de llibertat. No negarem que dintre dels mitjans públics s’han desenvolupat relats divergents al poder, ara bé, la tendència a fixar posicions en els últims temps la podem observar en dos camps: l’economia ultraliberal i l’educació competencial.
Esporàdicament, a TV3 emergeixen com a neutres i objectius els postulats ultraliberals. Vicenç Navarro ja va denunciar aquest fet l’any 2013. Va assenyalar la falta de pluralitat i les contínues fal·làcies que etziba l’economista estrella de la CCMA, Xavier Sala-i-Martin. En aquest monument líquid que és TV3, amb l’emissió d’Economia en colors es va tornar a presentar com a central i única una ideologia que dista molt d’esdevenir en formes sobiranes d’economia. Això es va tornar a repetir fa uns mesos en Preguntes freqüents. Aquesta última presència, des d’una mirada semiòtica de la disposició del plató, no solament situava a l’economista com a monologuista –ja que el comentari més crític de la presentadora Cristina Puig va ser la interjecció “vaja!”–, també el van presentar com l’alternativa independentista davant d’un imaginari Estat espanyol, representat per Esperanza Aguirre. En aquest programa, Sala-i-Martin va criticar d’una forma despectiva i simplista el paper dels funcionaris. Va dir que en un disseny més “modern”, un professor s’hauria de poder acomiadar quan fa malament una classe. El que no va dir és qui decideix quan s’ha d’acomiadar algú o com es mesuraria això. Les desenes de milers d’euros que va gastar l’entitat pública per pagar al sectari Sala-i-Martin semblen dir-nos que això de fer una classe bona o dolenta té més a veure amb la ideologia que amb una altra cosa.
Sense preguntes sobre el sistema educatiu
D’altra banda, podem veure com els mitjans públics han pres part pel nou relat institucional sobre l’educació a Catalunya. En un reportatge emès el 14 d’octubre en Els matins de Catalunya Ràdio, presentat per Laura Rosel, ens van dibuixar el paper de la comunitat docent com un camí vocacional des d’una visió romantitzada. El costat fosc d’aquest relat ensucrat és que a moltes de les noves escoles-instituts públics les condicions laborals imposades als treballadors de la Generalitat s’han deteriorat de forma dràstica i amb el sistema competencial s’ha dibuixat un horitzó educatiu que està més preocupat pel mercat laboral que per una veritable sensibilitat respecte a la justícia social. En aquest programa, una de les professores entrevistades explicava que “Sobretot, hem de formar competències transversals per a la vida. És a dir, el que hem de formar són persones que encara no són adultes perquè es desenvolupin de forma autònoma”. Una afirmació que vol projectar una idea d’allò que hauria de ser a la vida –coneixent el paradigma educatiu de les institucions esmentades. Això vol dir que la prioritat per la vida és desenvolupar unes habilitats tecnològiques i assumir la globalització de forma acrítica. D’altra banda, quan es visibilitza en primer pla la idea d’autonomia, tal com ens explica Ricoeur en Lo Justo 2, s’intenten ocultar les vulnerabilitats a les quals estem subjectes. En aquest reportatge es marcava un horitzó coercitiu, la docència és vocacional, i si no estàs disposat a tragar amb aquesta ideologia, no t’hi dediquis. A més, entre elements seleccionats per part de l’estratègia pamfletària de la CCMA hem observat com es va projectar el documental La nova escola, hem vist una ridícula posada en escena per presentar el nou batxillerat i ens han amagat el finançament que ha fet La Caixa d’un estudi dirigit per la doctora Sílvia Carrasco, molt lesiu per al col·lectiu docent. A més, ha estat lamentable el paper que han tingut amb el conseller Josep Bargalló. On eren les preguntes? I la fiscalització que han d’exercir els mitjans? No és un tema d’actualitat els milers de professors acomiadats durant les vacances d’estiu?
Tal com reflexionava Habermas al llibre Facticitat i validesa, l’ocupació i la depredació de l’espai públic en l’estat de dret per part dels mitjans a l’hora de generar opinió pública no és un assumpte aliè als mitjans públics, encara que en el procés de patrimonialització disposat pels dominadors –en el millor dels casos– puguin arribar a posicionar-se com a visualitzadors dels lleons, hem de tenir clar que en cap cas proposen les condicions per assenyalar com il·legítim l’escenari de les caceres.
