La guerra que vindrà
no és la primera.
Hi va haver altres guerres.
Al final de la darrera,
hi va haver vencedors i perdedors.
Entre els perdedors,
les classes populars tenien fam.
Entre els vencedors,
les classes populars també en tenien.
La guerra que vindrà, Bertold Brecht
Quan parlem avui de la guerra, en quina estem pensant? En la que els mitjans de comunicació ens han estat matxucant durant mesos i mesos, és a dir la de Rússia i Ucraïna? O potser en la que hi ha hagut, encara latent, entre l’Azerbaidjan i Armènia? O la que hi ha al Kurdistan, bàsicament atacat per Turquia i els extremistes islàmics, però amb problemes també amb Iran, Iraq i Síria? O la de Síria justament? O la que sembla somorta, però ja fa anys que dura, entre Aràbia Saudita i el Iemen? O la que podria esclatar al Sahel entre França i Burkina Faso, Mali i el Níger? O dels problemes latents entre Taiwan i la Xina? O de la que ara ha guanyat l’atenció principal dels mitjans de comunicació, que dura des de fa dècades, entre Israel i Palestina? O d’altres?
Crec que, en quasi totes elles, hi ha algunes característiques comunes. La primera, i la més important sens dubte, és que els grans perjudicats són la majoria de la població civil, una gran part de la qual acaba morta, ferida greu o, en el menys dolent dels casos, ha de deixar les seves cases, la seva vida amb familiars i amics, per tal d’expatriar-se i, suposant que algun país els accepti, convertir-se en refugiats com cal; tot i que molts acabaran en camps de refugiats, on no poden tenir, en general, unes condicions de vida mínimament dignes i humanes, malgrat la feina que fa l’ONU i altres organitzacions humanitàries.
En quasi tots els conflictes hi ha implicats els EUA i l’OTAN, l’Occident suposadament “democràtic” ens està salvant, tal com ens diu el relat oficial que han construït ells mateixos
La segona, és que en quasi tots els casos hi ha implicats els EUA i l’OTAN, d’una forma més o menys directa o indirecta (quan els que porten la batuta, almenys aparentment, són, per exemple, Ucraïna, Turquia -membre de l’OTAN, per cert-, Aràbia Saudita, Israel, i evidentment, França. Com ens diu el relat oficial que han construït ells mateixos, l’Occident suposadament “democràtic” ens està salvant, està lluitant per “la seva democràcia” i perquè nosaltres puguem gaudir d’aquesta democràcia que diversos reputats professors com Dani Rodrik, per citar-ne un no precisament anticapitalista, han qualificat d'”il·liberal” o “autoritària”. I de què ens han de salvar, contra qui estan lluitant? Doncs contra els que ara ells mateixos han qualificat d'”actuals dimonis amb banyes”: Iran, Rússia, la Xina i la Gihad islàmica (a la que, per cert, quan els hi convé, sembla que aquests països, suposadament democràtics, financen). Uns països o grups, “els dimonis”, que tampoc són cap exemple de democràcia, respecte pels drets humans, i respecte, en particular, a les dones.
La tercera és que avui dia cada vegada té més importància la guerra pel relat, tant com la guerra més o menys convencional, perquè la versió que a nosaltres ens interessi sigui la que acabi arribant i convertir-se en dominant en l’opinió pública mundial. I per a això, a més dels mitjans de comunicació escrits tradicionals, cada vegada són més importants els mitjans audiovisuals, sobretot la televisió, les grans agències de premsa, els diaris digitals o les xarxes socials, que s’han convertit en essencials en aquesta guerra pel relat, i que en la majoria dels casos estan en mans de les elits econòmiques i polítiques mundials.
Fa molt pocs dies, el The New Yorker, que de moment sembla que no forma part d’aquest entramat, publicava un magnífic article de Kyle Chayka, amb un títol ja molt expressiu: Com les xarxes socials han renunciat a la responsabilitat de les notícies. La peça concloïa dient: “Els nostres continguts encara creen una sensació de transparència i particularitat, i al mateix temps proporcionen menys senyals de les que necessitem per poder traçar un camí clar a través del gruix dels continguts. El que queda, potser encertadament, és una atmosfera de caos i incertesa mentre la guerra continua cada dia en les nostres pantalles”.
I mentrestant, milers i milers d’immigrants empobrits arriben (els que no moren pel camí o no són expulsats i retornats immediatament) als EUA des dels països d’Amèrica Llatina, o a Europa des d’Àfrica i Àsia a través de l’Estat espanyol, Itàlia o la frontera oriental de la UE. Molts d’ells són víctimes de les desigualtats, la pobresa i la manca de desenvolupament dels seus països d’origen i, per això, estan disposats a arriscar-se a morir en el trajecte, sigui al mar o a terra ferma, o a què els retornin als seus països d’origen, no sempre d’una forma civilitzada.
Però és que aquest augment de les desigualtats també s’està produint en els països occidentals econòmicament més desenvolupats. En un article recent, La policrisis de nuevo, Michael Roberts (aquest sí, autor marxista que ha treballat molt temps a la City londinenca) ens recordava que al darrer informe del Credit Suisse (poc sospitós de ser anticapitalista) sobre la riquesa personal global s’explicava que el 2022 l’1% dels adults tenien el 44,5% de la riquesa a l’àmbit mundial (més que abans de la pandèmia), mentre que el 52,5% de la població només en tenia l’1,2%. I a l’interior de la gran majoria dels països les desigualtats també són molt grans i creixents: els salaris reals van disminuint mentre que els beneficis empresarials van augmentant.
Roberts també ens recorda que l’economista escossés, professor a la Universitat de Princeton i premi del Banc Central de Suècia (mal anomenat Premi Nobel) d’Economia el 2015, acaba d’escriure un llibre, també de títol significatiu Economics in America: An Immigrant Economist Explores the Land of Inequality, i en una entrevista recent a The Guardian, a més de deixar molt clar que ell tampoc és anticapitalista, també deixa molt clar que s’ha reforçat el sistema de classes i “la guerra contra la pobresa s’ha convertit en una guerra contra els pobres”.
El complex militar-industrial, les grans energètiques, la gran banca i els fons voltors s’aprofiten d’aquesta situació de guerra per fer beneficis extraordinaris
I qui s’aprofita d’aquesta situació? Doncs, en gran manera, les grans empreses multinacionals dels països occidentals de l’OTAN i els seus socis en els països menys desenvolupats: el complex militar-industrial, les grans energètiques, la gran banca, els fons voltors (i la “banca a l’ombra” en general) i multinacionals d’altres sectors; en definitiva, les elits econòmiques i polítiques en general. Tots ells, d’altra banda, han fet grans beneficis extraordinaris i han contribuït decisivament, com ha mostrat, entre d’altres, Isabella Weber, Isabella Weber asusta a los economistas neoliberales, a l’augment de les tensions inflacionistes. I qui són els grans perjudicats? Doncs, les classes populars, les pimes, tots aquells que pateixen perquè quadrin els números a final de mes, i molt més encara els que arreu del món viuen en el llindar de la pobresa.
Davant d’aquesta situació, i en concret pel que fa a les guerres, em sembla fonamental tenir uns referents de reconegut prestigi que ens donin una visió allunyada de totes les versions oficials lluiten per guanyar la guerra del relat. I m’atreviré a donar algunes recomanacions que per a mi han estat útils. Pel que fa a la guerra entre Rússia i Ucraïna, crec que és molt interessant llegir a John Mearsheimer, un reconegut politòleg de la Universitat de Chicago, i per exemple aquests dos articles: La oscuridad que se avecina y La invasión rusa fue un acto racional. A Occidente le interesa tomarse en serio a Putin.
Pel que fa a la guerra entre Israel i Palestina, crec interessants els llibres Los diez mitos de Israel d’Ilan Pappé, reconegut historiador i activista israelià i professor a la Universitat d’Exeter; i també Palestina. Cien años de colonialismo y resistencia de l’historiador d’origen palestí i libanès, professor de la Universitat de Columbia, Rashid Khalidi. I també els articles Normalización árabe-israelí. Los acuerdos de Abraham, expresión de una alianza religiosa fundamentalista y Amigos i amigas israelíes: por eso apoyo a los y las palestinas.
Pel que fa al conflicte d’Armenia amb l’Azerbaidjan, que té el suport de Turquia “que aspira a convertir-se en una potència regional”, és interessant llegir El conflicto Artsaj/Alto-Karabaj: una tragedia en dos actos. Dels problemes al Sahel africà tenim Niger: Gobierno de la Junta y EEUU/Francia amenazan con intervenir en Níger, rico en recursos: Temor de guerra en África Occidental. I sobre el Kurdistan, a més d’articles, s’han publicat diversos llibres interessants, per exemple, Kurdistan, el poble del sol. Una història política, o El moviment de dones del Kurdistan. Història, teoria i pràctica, ambdós a Tigre de Paper.
