A la dècada dels 90, treballava en un diari i estudiava Comunicació a Lima quan Fujimori va decidir apujar les taxes universitàries. En les protestes contra la mesura va conèixer una noia italiana i va voler viatjar a Europa. Al cap de tres mesos, quan li tocava tornar, va decidir quedar-s’hi. Va començar una altra vida en un lloc on no coneixia ningú. Va sobreviure fent tota mena de feines, des de netejar cases fins a cuidar criatures. L’any 1994 es va casar amb un amic per obtenir la documentació. Cinc anys més tard va fundar, juntament amb altres companyes, Todo Cambia. “No volíem ser una agrupació de migrades, tampoc una d’italians que sostenen les migrades, sinó una on les migrades tinguessin el paper protagonista i els italians es posessin al mateix nivell”, explica. Aquest espai li ha servit, a més de per lluitar pels drets, per començar a pensar els perquès del racisme o la significació de viure a Itàlia com a peruana, temes sobre els quals ha reflexionat a Barcelona convidada per la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR).
Estàs implicada en el projecte Missing at the borders…
Sí. Vaig conèixer un grup de mares de Tunísia que protestaven per saber què havia passat amb els seus fills, un grup de 501 persones que va sortir entre el març i el maig de 2011 del qual s’ha perdut completament el rastre. A mi em va impressionar molt conèixer aquestes mares. Són com les Madres de la Plaza de Mayo, van amb les seves fotos pel carrer preguntant on són els seus fills. És necessari donar veu a les famílies, perquè elles són les que poden posar en discussió les criminals polítiques frontereres europees i el discurs oficial.
Heu trobat més grups de familiars?
Sí, un d’Algèria, un altre del Camerun, el de la tragèdia del Tarajal i les mares centreamericanes, que fan la caravana des de fa tretze anys a la recerca dels seus fills. Només a la Mediterrània, en els últims anys hi ha desenes de milers de desapareguts. Les seves famílies estan vivint en una situació d’angoixa, esperant que algú els digui alguna cosa. No hi ha tombes, no hi ha lloc on mostrar el dolor, no hi ha certificats d’herències, no hi ha vídues i pateixen nombrosos problemes, com per exemple que com que no són vídues, no es poden tornar a casar.
Aquests són casos aïllats?
“La imposició del visat no ajuda a fer que la gent no arribi, el visat ajuda a fer que la gent mori”
No. Aquesta política de la desaparició és una de les estratègies de la política migratòria de la Unió Europea per impedir que la gent hi arribi. Hi ha casos d’omissió de socors quan una embarcació declara que necessita ajuda. No maten les persones migrades directament, però sí per omissió. També hi ha casos en què les salven però no les deixen atracar, tanquen els ports. I el govern de Salvini no és l’únic que porta a terme aquesta política. El govern de centreesquerra anterior va establir uns acords amb Líbia que permeten que puguin portar la gent als camps de concentració. Llavors, no és qüestió d’un color polític o un altre: és una estratègia que té a veure amb el fet d’haver construït un espai de circulació dels ciutadans –Schengen– que s’ha construït mitjançant l’exclusió dels no europeus. No podem parlar de tragèdies al mar: són part d’una estratègia per contrarestar els fluxos migratoris.
Quins altres obstacles es posen actualment per arribar a Europa?
El principal obstacle que es posa actualment és el visat. Si no te’l donen, agafes la pastera. La negativa és discrecional, i quan te’l neguen no pots recórrer. Si no hi hagués aquest problema, les màfies es desbaratarien i la gent arribaria a la UE, com passava abans. Fins al 1992, molts països llatinoamericans no necessitaven visat, ni tampoc molts africans. El visat no ha ajudat a fer que la gent no arribi, el visat ha ajudat a fer que la gent mori. No hi ha mecanismes d’ingrés de manera regular. Fa anys que demanem un permís per cercar feina.
Com ara aconseguir que les persones migrades siguin ciutadanes de ple dret…
Sí. L’estat dóna drets als ciutadans. Són ciutadans perquè tenen la nacionalitat. Les persones migrades no són ciutadanes, però estan aquí i reivindiquen els seus drets. Què és el dona dret a les persones? Crec que l’arribada de les migrades ens porta a plantejar-nos quin tipus de societat volem, des d’un punt de vista social, cultural i econòmic. Això també requereix un salt per part de les persones migrades, que a vegades es mantenen tancades en el gueto marcant la distància entre el jo i l’altre. Ens hem d’assumir com a subjectes d’un nou ordre social. La lluita per intentar que les migrades puguin no només votar, sinó ser elles les que representen la població, és un gran repte. Però ser migrada no significa ser d’esquerres. Això comporta també trencar amb l’esquema de la victimització de les migrades per part de les esquerres i acceptar que hi ha migrades de diversos colors polítics.
