L’edifici on s’allotja La Comunal està limitat pels carrers del Tenor Masini, riera d’Escuder i carrer d’en Blanco, a deu metres escassos de la principal via del barri, el carrer de Sants. Aquest petit complex, format en origen per quatre naus i una caseta, es va construir l’any 1925, dissenyat per l’arquitecte Joan Bruguera i Roget per encàrrec de la propietat, la família d’industrials Sans Grau. La seva descendència, sis generacions després, és l’actual propietària. La façana principal és encarada al carrer d’en Blanco, precisament per la seva importància un segle enrere. L’històric camí ral, que travessava Sants passant per l’actual carrer de Sant Crist es desviava cap al nord a l’altura del carrer de Salou i seguia el traçat de l’actual carrer d’en Blanco. Hi transitaven cavalls i carruatges.
Obra d’estil eclèctic i herència modernista, l’ús d’aquestes naus va ser divers. Hi consta documentalment l’existència d’un magatzem tèxtil, que lliga amb la tradició obrera del barri, tot aprofitant el bon posicionament logístic de la finca amb relació al Port, i una escola catòlica per als fills dels obrers. Magdalena Bernet de Sans compaginava la propietat de la finca i la direcció de l’Associació de les Escoles Catòliques per a Fills d’Obrers, on se’ls impartia “sòlida instrucció” i “doctrina cristina”, segons consta a la secció “Vida religiosa” de l’edició del 17 de juny de 1928 de La Vanguardia.
Són naus petites, de les que ja en queden poques, i a mitjans dels anys seixanta, s’hi construïren altells a mitja planta que les divideixen en dues plantes. Als anys setanta, amb la crisi, arriba la deslocalització de moltes indústries catalanes i aquest complex també ho pateix. Amb el pas dels anys, es van quartejar les naus a metres, per traspassar-les a petits llogaters. Consta que, als anys noranta, en una de les naus s’hi va allotjar una escola d’art, fins que l’any 2004 la finca va quedar buida. En els darrers quinze anys va restar pràcticament abandonada, amb l’excepció d’una petita botiga de màquines de cosir, que hi va resistir fins al 2015. En un moment donat, una cadena de supermercats va mostrar el seu interès a comprar-la i establir-s’hi, però l’Ajuntament de Barcelona havia inclòs l’edifici en el catàleg del patrimoni arquitectònic i els requisits de conservació per a fer-hi qualsevol activitat els van fer desistir. El consistori obligava a enderrocar una part del conjunt per restaurar-ne el pati original, però d’aquesta manera, a la gran superfície no li sortia a compte quedar-s’hi. En canvi, La Comunal ha fet d’aquest pati l’eix central de la seva activitat intercooperativa, i així, les entitats que la conformen poden treballar-hi en unes condicions de llum i ventilació dignes.
El pati és la peça clau de la rehabilitació integral de l’edifici, després de quinze anys en desús
El pati, de fet, ha estat un dels elements clau en la intervenció integral dissenyada per la cooperativa d’arquitectes Lacol, impulsora també de La Comunal. Es van mantenir les quatre naus originals i s’hi va aixecar un edifici nou, dissenyat al voltant del pati, com a element central, que conserva una forma rectangular. La idea era fer un pati andalús, una corrala, un espai característic de l’arquitectura mediterrània on fer vida en comunitat, i que alhora fos semipúblic. És a dir, malgrat que la seva gestió és privada-comunitària, qualsevol vianant hi pot accedir. Incorpora, a més, una mirada ecofeminista: la vegetació que ha de cobrir les seves parets servirà per convertir-lo en un refugi climàtic durant els mesos de calor. El pati de La Comunal és un espai ben il·luminat, accessible i segur.
La reforma de l’edifici, en el seu conjunt, ha estat guiada per criteris d’arquitectura bioclimàtica. No s’han fet grans modificacions en el cos de les naus –amb coberta de fusta–, que ja d’origen tenien una mida i una estructura idònia per a l’ús que els hem donat gairebé cent anys després de la construcció: el d’oficines. Tanmateix, s’hi ha incorporat una estratègia energètica que permet escalfar una setantena de llocs de treball amb la caldera de gas domèstica més petita del mercat. La rehabilitació ha seguit tres eixos: el de l’aire, amb l’aprofitament d’uns peculiars hivernacles que juguen amb el sol i l’ombra per temperar la calor i el fred; el de l’aigua, amb un dipòsit de recollida d’aigües pluvials de 5.000 litres de capacitat, que serveix per a la neteja general i el reg de les plantes, i el dels materials, reutilitzats i respectuosos amb el planeta en la mesura del possible. Al terrat de l’edifici nou, a més, s’hi han instal·lat plaques termosolars que proveeixen d’aigua calenta la dutxa de la planta baixa.
