Aquest és el lema amb què demà, dia 7 de novembre, es convoca una mobilització unitària arreu de l’Estat impulsada per col·lectius i entitats que, des dels inicis de la crisi sanitària, han estat apuntant, incidint i reclamant la necessitat d’enfocar la gestió i sortida de la crisi cap al sosteniment de les persones. Les organitzacions impulsores del Pla de Xoc Social en l’àmbit estatal, o La Vida al Centre, en el cas de les Illes, han plantejat propostes per protegir la majoria de la societat, i en especial la classe treballadora, des de la solidaritat, l’organització col·lectiva i la mobilització.
Des del minut zero hem demanat que s’ampliï la visió dels governs per tal de, efectivament, no deixar ningú enrere –com va passar el 2008. Cal ampliar el diàleg social més enllà de sindicats majoritaris, grans empreses i patronals, i generar espais de treball conjunt amb la resta de sindicats, organitzacions i plataformes antiracistes, feministes, ecologistes i socials que demanam i volem aportar per una sortida d’aquesta crisi sanitària, social, de cures, climàtica, ecològica i econòmica que posi la vida al centre i no els beneficis de les grans empreses.
Els moviments socials ens activam pel que fa a l’anàlisi de la situació i possibles conseqüències derivades d’un ‘ajustament’ del sistema capitalista, ja en crisi abans de l’esclat de la pandèmia
Davant d’això, els moviments socials ens activam pel que fa a l’anàlisi de la situació i possibles conseqüències derivades d’un ajustament del sistema capitalista, ja en crisi abans de l’esclat de la pandèmia. Un capitalisme que en aquest nou entorn incert es reposiciona per seguir amb la seva lògica de creixement infinit i generació de beneficis intentant aclaparar els sectors d’allò públic i comú vinculats a les necessitats bàsiques (educació, salut, habitatge, alimentació) i també a través de l’apropiació privada dels, cada cop més escassos, recursos i béns naturals. Tot això d’esquena a conflictes climàtics o socials derivats d’aquestes lògiques perverses.
Des dels moviments socials investigam i analitzam les passes que fan poders econòmics i mercats i també els agents polítics, en unes democràcies cada cop més febles. Veim com, malgrat els canvis en els discursos i la usurpació de conceptes que hem impulsat des de les bases (resiliència, no deixar ningú enrere, sostenibilitat, posar la vida al centre…), les polítiques segueixen enfocades a salvar empreses i mercats i no persones. Aquesta mateixa setmana hem vist com el govern estatal anunciava el rescat d’Air Europa amb més de 400 milions d’euros mentre parlava de destinar poc més de 20 milions a les més de 300 entitats i col·lectius del sector social que estan sostenint les persones en aquesta situació de crisi.
Cal tenir present, a més, que Europa està mobilitzant un volum de recursos sense precedents pel que s’anomena “la transició verda”, que pot acabar en mans de grans corporacions contaminants i sense cap responsabilitat des del punt de vista de manteniment i dignificació de llocs de treball. Són tantes les oportunitats com les amenaces (oportunitats vistes des del prisma del capital i els mercats), i de les decisions que es prenguin avui dependrà l’agudització o no de la precarització de la vida en totes les seves dimensions.
Per això, aquest dissabte (7-N) feim una impugnació global a la situació convocant aquesta mobilització unitària arreu de l’Estat en defensa dels serveis públics (sanitat, educació, serveis socials, dependència, residències, transport, energia, etc.); exigint un ingrés incondicional i suficient per a totes les persones; exigint habitatge per dret, pensions dignes i blindades, i una sortida de la crisi amb justícia social i ecològica.
En el camí haurem d’entrar fortament en disputa amb les lògiques, poders, forces i inèrcies de l’actual model, que, en la seva caiguda, s’intenta reforçar aguditzant el conflicte entre el capital i la vida
Com expressa el manifest de La Vida al Centre, “calen actuacions urgents de rescat social; reduir les desigualtats; aturar les inèrcies destructives; decréixer en l’ús de recursos; atendre l’emergència climàtica; canviar els patrons actuals de producció, consum i desplaçaments, i desmercantilitzar la vida. Per això cal deixar de creure que podrem superar aquesta situació perpetuant el mateix model socioeconòmic que ens ha duit fins aquí. Ens cal i podem dibuixar i definir unes noves regles del joc econòmic, social, ecològic i polític. Un paradigma que posi al centre la vida, i en especial les demandes i els sabers de la cultura de les cures. Un paradigma en què els valors feministes siguin part de la resposta al que està passant. Un paradigma basat en la justícia social i climàtica, que entengui que depenem de la supervivència del planeta per sobreviure nosaltres, que garanteixi els drets fonamentals per viure una vida digna des de la cooperació i el suport mutu, i que ens permeti convertir-nos en una comunitat més resilient”.
Per això també, des dels col·lectius, mentre tenim un ull posat en advertir i fer front a les amenaces que representen les passes fetes per agents econòmics i polítics, seguim treballant per la conceptualització i implementació d’alternatives i solucions que han de bastir el nou paradigma cap al qual hem de transitar si volem optar a un futur que, a més i sobretot, sigui digne per a totes les persones. En aquest segon marc, enfocam cap als pilars de la transició ecosocial feminista. Sabem, però, que en el camí haurem d’entrar fortament en disputa amb les lògiques, poders, forces i inèrcies de l’actual model, que, en la seva caiguda, s’intenta reforçar aguditzant el conflicte entre el capital i la vida. Per tot això, continuam!
