Entrevistem Lamiae Abassi i Sumon Uddin, dos joves que formen part de l'Associació d'exmenas a Barcelona, un col·lectiu que neix amb la idea de trencar els prejudicis, parlar en primera persona i oferir recursos als joves que queden fora de la tutela de les institucions
Tots són delinqüents, roben, es droguen, no volen agafar les ajudes que els ofereixen… Són alguns dels prejudicis i comentaris als quals s’enfronten dia a dia molts menors i joves migrants no acompanyats que viuen a Catalunya. Segons dades del Departament de Treball i Afers Socials, les arribades de Menors No Acompanyats (Menas) al Principat s’han triplicat en els darrers tres anys, passant de 377 arribades l’any 2015, a 1.489 en 2017. A data 31 de desembre de 2018, a Catalunya hi havia 9.737 infants i joves tutelats, dels quals 3.450 eren joves que van migrar sols, i per tant no tenen referents familiars aquí. D’aquests, 2.250 faran la majoria d’edat en 2019, i per tant quedaran fora del sistema de protecció de menors de la Generalitat. Amb la idea de trencar els prejudicis, parlar en primera persona i oferir recursos als joves que queden fora de la tutela de les institucions, alguns d’ells han decidit ajuntar-se i crear l’Associació d’exmenas a Barcelona. Ens trobem amb Lamiae Abassi i Sumon Uddin al Forat de la Vergonya –al barri de Sant Pere de Barcelona– perquè ens contem la seva experiència i en què consisteix l’associació.
Ens podeu contar una mica sobre vosaltres?
Lamiae Abassi: Jo em dic Lamiae, tinc vint anys i sóc d’aquí del barri del Born. Treballo de cambrera. Sempre he viscut en aquest barri, des de petita. Als 13 o 14 anys vaig entrar a un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE), on vaig estar fins als 18 anys. Quan vaig sortir d’allà vaig anar a una casa de dones en cas de vulnerabilitat, on vaig viure un parell d’anys. Després vaig decidir independitzar-me mes a fons. I fins avui en dia.
Sumon Uddin: Jo em dic Sumon i tinc 21 anys. Vaig estar tutelat des dels 13 anys fins a la majoria d’edat. Durant aquest període em vaig estar movent per pràcticament tot el Maresme i el Vallès. Vaig estar a Mataró, Terrassa, Sabadell… I un cop vaig complir la majoria d’edat, m’he anat buscant la vida jo sol. Ara també estic treballant de cambrer aquí a Barcelona, que hi ha molta demanda!
Amb quins prejudicis us trobeu en el dia a dia els menors extutelats?
L.A.: El principal motiu pel qual vam decidir formar aquesta associació va ser precisament pel tema dels prejudicis amb els quals ens trobem. Hi ha molts prejudicis cap a les persones que són com nosaltres, menors tutelats i extutelats. Per això hem decidit ajuntar-nos un grup de joves per tractar-ho i fer-ho visible. No volem que surti a la tele o a les notícies algú parlant de nosaltres que no ha tingut l’experiència o no coneix la història que hem viscut. Perquè al final tots i totes tenim històries i casos diferents, ni busquem el mateix, ni necessitem les mateixes ajudes per tirar endavant.
S.U.: Perquè no parlem més de nosaltres sense nosaltres. Que és l’emblema principal de l’associació.
Podeu posar algun exemple?
L.A.: Per exemple existeix el prejudici del fet que tots els Menas tenen mòbils robats. Què passa, que per ser MENA he de tindre un mòbil robat? Si jo vinc del Marroc sense mòbil, tinc gent aquí a la qual li’l puc demanar. Qualsevol persona pot pensar que un mòbil és una ximpleria. Però per qualsevol dels joves, que són persones que han deixat a la seva família i el seu entorn, és l’única manera que tenen de contactar amb el seu entorn familiar i social. Per una banda és bo, però per altra és dolent per les persones que estan allà i segueixen tenint la idea de venir aquí. Els joves que ara estan aquí sempre han de mostrar la idea que estan bé perquè no es preocupin… Mostren una realitat d’aquí que no és real. Llavors els altres, que són persones que ho estan veient des d’una altra part del món, veuen una realitat diferent. I pot ser aquest comentari el que els farà decidir si venen cap aquí o no.
S.U.: També diuen que tots els Menas i exmenas som lladres, delinqüents, que ens droguem, que rebutgem les ajudes… Cada dia s’inventen una cosa nova per fer veure que no som bones persones i que mereixem estar en aquesta situació.
“Jo m’he assegut a parlar amb persones que en aquell moment estaven drogades, o no ho estaven però en algun moment ho han estat, perquè m’expliquin per què ho fan. Que això és el que hauria de fer tot al món abans de jutjar”
L.A.: També vull afegir que, perquè una persona consumeixi drogues, això no vol dir que no sigui bona persona. No és que els agradi la droga perquè sí. Estem parlant de gent que es troba en una situació que està vivint al carrer, no té menjar, està passant fred… Són moltes coses. Jo m’he assegut a parlar amb persones que en aquell moment estaven drogades, o no ho estaven però en algun moment ho han estat, perquè m’expliquin per què ho fan. Que això és el que hauria de fer tot al món abans de jutjar. I t’expliquen això. Primer que res, estem parlant de menors d’edat. Què fa un menor d’edat al carrer? Tingui la història que tingui. I ells t’expliquen això, que tenen fred, que passen gana… i a part, tenen molts altres problemes. Aleshores es droguen per no pensar en els problemes, per no sentir el fred, no tenir gana… En lloc de tantes notícies sobre ells, apropa’t i dóna’ls solucions. S’ha de fer alguna cosa. I les persones que tenim la nostra experiència som les persones que hem d’explicar quina és la nostra realitat. No que vinga algú que no ha tingut l’experiència, que va de professional i que –tot molt bonic i tot molt guai– però que a l’hora d’ajudar-te doncs no ho fa com correspon.
Com va sorgir la idea de crear l’Associació d’Exmenas?
L.A.: Jo fa molts anys que visc en aquest barri. I de cop vaig percebre que cada cop arribaven més joves. Vaig veure que hi havia xavals que eren de la meva edat i em vaig adonar que tenia l’oportunitat d’apropar-me. A banda que jo no tinc cap autoritat respecte a ells. És com un plus per poder apropar-te i tenir més feeling. I el tema de l’idioma també, ja que parlo àrab. Fer que se sentin a gust quan parlen amb mi, que no em vegin com una autoritat, perquè es cohibeixen molt. Jo sempre he sigut una persona que m’he apropat molt a la gent, i més quan es tracta d’aquest barri. M’he apropat a ells, he vist els seus problemes. Jo sé que no tinc cap títol ni res, no tinc les eines, però tinc una cosa que les entitats no tenen, i es tracta d’aprofitar això com una mena de pont perquè les històries reals siguin les que arriben a les persones que al final ens han d’ajudar. Al principi no fèiem cap trobada ni res d’això. Simplement volia que ells veiessin que formo part d’aquest barri i que sóc una jove igual que ells. El meu objectiu principal és la integració dels joves aquí, al barri. Perquè arribin on arribin ells sempre són els Menas, i després està la gent que viu al barri. Llavors jo vull trencar amb aquesta diferenciació i aquest estigma.
S.U.: Jo em vaig assabentar de l’Associació a través d’un company de l’Espacio del Inmigrante, que ens ajuden una mica a tirar aquest projecte endavant. Em va parlar sobre l’associació i em va dir si volia donar un cop de mà per la meva experiència com a extutelat. Li vaig dir que sí.
Què és l’Associació d’exmenas i quina funció té?
L.A.: Doncs som una associació de diferents joves de diferents barris on cadascú ha tingut la seva història. Una cosa que tenim en comú és que en algun moment hem estat tutelats per l’Estat. La resta és diferent, perquè jo, per exemple, he nascut aquí i amb l’idioma doncs súper bé… I no tots estan en la mateixa situació. Jo per exemple puc aprofitar aquests coneixements per ensenyar-los a la resta o traduir-los perquè es facin entendre. A través de l’associació oferim, per exemple, classes de castellà gratuïtes per als joves que vulguin. Intentem aprofitar totes les habilitats que tenen els joves, que són moltes i que normalment no surten a la llum, perquè sempre estan etiquetats com els “menas”, els que roben, els que fan això, allò altre…I quan els coneixes de veritat, t’adones que, igual que tu, tenen hobbies, habilitats, coneixements diferents, experiència i que s’hauria de poder aprofitar tot això.
S.U.: Cada dilluns ens reunim al local de l’Espacio del Inmigrante del Raval. A vegades també ens reunim al carrer o a un local del carrer del Carme. Aprofitem aquests espais per parlar de tot el que ens afecta i organitzar-nos.
Quins són els objectius de l’associació?
S.U.: Un dels principals objectius de l’associació és que ens escolten i que ens donen un cop de mà per tirar endavant. Necessitem que ens donen més oportunitats. Ara mateix quan obris un periòdic veus moltes notícies parlant sobre els xavals del Raval que s’estan fent de tot menys coses bones. El que necessitem és que ens ajudin més.
“Si em trobo al carrer i m’estan donant una dutxa, un plat per menjar, una paga… Ha d’haver-hi una raó per rebutjar aquesta oportunitat”
L.A.: I que no sigui per dir, “jo els vull ajudar però no em deixen”. Darrere de cada “no”, sempre hi ha alguna cosa. Jo crec que una persona mai rebutjarà una cosa bona perquè sí. Molts diuen “se’ls ofereixen moltes ajudes, però les rebutgen”. Però és que sempre hi ha un perquè. El tema del menjar, el tema dels horaris, el control… De motius pels quals molts joves han marxat dels centres o no s’han deixat ajudar n’hi ha un munt. Que cadascú expliqui la seva experiència. Si em trobo al carrer i m’estan donant una dutxa, un plat per menjar, una paga… ha d’haver-hi una raó per rebutjar aquesta oportunitat. A vegades la culpa no és de la persona que rebutja l’ajuda sinó de la persona que està oferint l’ajuda. Per això és molt important conèixer a la persona i el cas concret. És molt difícil la barrera de l’idioma, perquè et diuen: “per aconseguir aquest document has d’anar a aquest lloc”. Jo si sóc una jove que m’he d’espavilar, amb tota la història que tinc al darrere, hi ha un moment en què em col·lapso. No tinc ganes de seguir amb aquesta vida. Doncs normal que em rendeixi. Apropa’t a mi, pregunta’m que és el que vull, que és el que m’agradaria. I si les meves idees no són bones, doncs estàs aquí per ajudar-me.
Quin missatge voleu transmetre de cara a fora?
L.A.: Doncs la veritat és que, d’ençà que vam obrir l’associació, hem estat rebent molts missatges de gent que vol col·laborar, que es vol apropar… Jo m’he adonat que molta gent que s’apropa és per informar-se, però a mi m’agradaria escoltar i saber quina és l’opinió de la gent sobre nosaltres i el que fem. Moltes persones ens fan unes quantes preguntes, i potser fiquen cara de pena… Tot i això, jo em quedo contenta perquè realment estic explicant la meva experiència a algú que segurament no en te ni idea. Aprofito per explicar en aquell moment quina és la realitat que viuen aquests joves. Enlloc que sempre es mencioni el concepte menas en la tele i que parlen de nosaltres sense nosaltres. És molt important que les preguntes ens les facin a nosaltres directament. Totes volem coses diferents, tenim experiències diferents… no existeix una sola realitat.
En quina situació queda un jove tutelat quan compleix la majoria d’edat?
S.U.: Doncs si ha estat tutelat durant més de tres anys, té una habitació en un pis i una petita ajuda econòmica. Com que en la majoria de casos estàs sense família, et juntes al carrer amb nois i noies de diferents països. Convius amb ells i elles el dia a dia. I molts cops es fa difícil aquesta convivència.
“Llavors hi ha tots els comentaris, els prejudicis… Aquests són els motius pels quals de vegades alguns joves es rendeixen i no tiren endavant”
L.A.: I això té un seguiment. Sempre tindràs a un educador o un professional que et controli aquest tema. Llavors, als 18 anys, legalment, i a no ser que demanes una pròrroga, ja no tens permís per estar al centre. És un procediment que s’organitza abans que compleixis els 18 anys, així aquell dia ja pots sortir i estar en un altre lloc. T’ofereixen diferents llocs d’habitatge, o pots anar amb la teva família. Però en aquest cas, la majoria no tenen a la seva família aquí. I l’altra opció és independitzar-se. Però aquí ja entren uns altres problemes. Jo per exemple he tingut sort que he estat a un centre que em va ajudar a buscar un habitatge, que el vaig escollir jo mateixa. En el moment que he volgut marxar d’aquest habitatge he marxat. Hi ha alguns joves que expliquen a vegades que els amenacen en plan “si no et portes bé…”. I després és l’educador qui decideix si els vol o no els vol ajudar. Segons ells, depenent del comportament que té el jove. També hi ha el tema que no a tots els agrada estar en un centre. En un centre tu tens les teves normes, els teus horaris. A cap jove ens agrada que ens diguin: “has d’arribar a aquesta hora, has de menjar a aquesta hora”. També passa que la majoria són musulmans i tenen problemes amb el tema del menjar, si mengen porc o no. I hi ha moltes mancances. Si a 18 anys algú ha decidit no ajudar-te, et trobes al carrer. Encara que hagis tingut bon comportament, hagis complit amb les normes i hagis tancat la boca. És molt difícil quan compleixes 18 anys perquè t’has acostumat a tenir algú 24 hores al teu costat dient-te el que has de fer. Encara que vagis sola tens algú que et porta la teva agenda. I un cop surts d’allà, enfrontar-te tu sola a la vida de l’exterior. També als comentaris. No és sortir del centre i ja està. Ets un Mena, o un exmena. Llavors hi ha tots els comentaris, els prejudicis… Aquests són els motius pels quals de vegades alguns joves es rendeixen i no tiren endavant. A vegades són les paraules, els comentaris i els prejudicis els que fan que una persona faci una cosa o una altra.
Què espereu de les institucions?
S.U.: Crec que les institucions haurien de donar més sortides als joves que deixen d’estar tutelats. Facilitar que tinguin més oportunitats i més coses a fer. Que no es trobin sols al carrer sense cap classe de suport. És difícil que complim els nostres somnis sense rebre una petita ajuda.
L.A.: Nosaltres tenim els somnis, però les eines que necessitem les tenen els professionals.
Quins són els vostres somnis?
S.U.: Doncs no sé, tenir un bon treball, una bona dona, fills…
L.A.: El meu somni és canviar el món. M’agradaria fer educació social. I crec que l’experiència ja la tinc. Però vull entrar per veure que s’ensenya i aprendre més. També m’agradaria fer psicologia… Somiar és gratis, no?
Què li diríeu a la gent que vol col·laborar amb vosaltres?
L.A.: Sempre estem amb els braços oberts per qualsevol classe de suport. Estem molt contentes perquè a l’associació també participen psicòlegs i advocats. Gent que realment vol col·laborar amb nosaltres de veritat. Però els recordem a tots que els que tindrem la veu aquí sempre serem els joves que hem estat vinculats a alguna d’aquestes històries i que tenim l’experiència en primera persona.
