Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Sobre la impostura

Parecer felices és la nova obra de la companyia Pollo campero. Comidas para llevar., formada per Gloria March i Cristina Celada, que es va presentar el passat cap de setmana a l'Antic Teatre en el marc del festival Sâlmon

La setmana del Lliure, del Lliure que ve, el de Juan Carlos Martel Bayod, que s’ha compromès a “refundar-lo”, ha de dur a terme un canvi radical que ha de passar, per exemple, per cedir l’Espai Lliure cada temporada a una companyia perquè programi la sala, i que ha aconseguit que fins i tot les més escèptiques albirin un horitzó una mica més clar per al teatre públic català. La setmana del Lliure, el Festival Sâlmon continua la seva anadura pels marges, amb pas ferm, però per zones lacustres en els quals les certeses no solen tenir cabuda i on la recerca de llenguatges radicals adquireix el protagonisme i és un objectiu per si mateix.

Les dues peces del Sâlmon que l’Antic Teatre ha acollit són protagonitzades per dones, i la seva dramatúrgia també ha estat al càrrec de dones. No hi pot haver marxa enrere, la presència de les dones a les programacions dels teatres té a veure amb desprendre’s de costums arcaics i no amb la voluntat d’omplir quotes més o menys artificials.

Pollo camperoComidas para llevar. han rebut diversos premis relacionats amb les noves dramatúrgies i ara presenten Parecer Felices, una “investigació escènica” coproduida pel TNT de Terrassa, La Poderosa, l’Antic i Graner

Si fa set dies us parlava de la Iniciativa Sexual Femenina i la seva proposta Catalina, aquest cop són Pollo camperoComidas para llevar., una altra companyia relacionada amb l’espai La Poderosa, formada per Gloria March i Cristina Celada, que han rebut –en la seva curta trajectòria– diversos premis relacionats amb les noves dramatúrgies i que, enguany, presenten Parecer Felices, una “investigació escènica” coproduida pel TNT de Terrassa, La Poderosa, l’Antic i Graner.

Un dels refranys més repugnants de la llengua castellana diu que la dona del rei, a més de ser-ho, ha de semblar-ho, i el segle XXI sembla haver-se’l fet seu definitivament per a portar-lo fins a les últimes conseqüències. La societat ha incorporat la impostura a la quotidianitat i acabarà per incrustar-la a la mateixa naturalesa dels individus si la resistència no és prou forta. Parecer felices ens parla sense embuts d’aquesta cultura del fingiment cada cop més normalitzada per tothom.

A l’escenari de l’Antic dues noies preparen una festa amb parsimònia, amb posat indiferent i moviments automatitzats, més propers al tedi que a la il·lusió que qualsevol esperaria en una situació com aquesta. Una sessió de selfies de postures estàndard que posen en evidència fins a quin punt el món ha assumit la simulació com una conducta acceptable del nostre dia a dia. Els regals que es fan consisteixen a doblar una gravació de la seva amiga fent veure que és l’altra. Perquè “fer veure”, probablement, és l’única sortida per a les dues protagonistes, entregades a una societat que exigeix la felicitat com a símptoma d’èxit.

El gran encert de les Pollo campero és la posada en escena, propera a l’art performatiu, i el to displicent amb què realitzen totes les accions. Tot el que fan està preconcebut, no hi ha lloc per a l’espontaneïtat ni per a l’emoció, que ha estat aniquilada per la necessitat de mostrar uns estàndards de comportament insubstituïbles.

Parecer felices comença amb una mena de pròleg i finalitza amb una mena d’epíleg: el pròleg és un viatge al passat en forma de record i a l’epíleg la festa acaba com Déu mana

Parecer felices comença amb una mena de pròleg i finalitza amb una mena d’epíleg: el pròleg és un viatge al passat en forma de record, en què una de les amigues explica a l’altra una estranya sessió fotogràfica amb els seus pares, quan era una nena, durant la qual el fotògraf els demana postures i somriures forçats. A l’epíleg, la festa acaba, com Déu mana, amb un pastís farcit d’espelmes que no s’apaguen mai, perquè les festes no han d’acabar mai i la felicitat ha de ser permanent i ha de durar per sempre.

Qui sap si l’exhibicionisme i l’obligatorietat de ser feliços en qualsevol situació no tenen a veure només amb Instagram i la cultura de la immediatesa del segle XXI, i ja n’havíem posat la llavor als anys 80. Qui sap si un dia aconseguirem que l’optimisme infundat a què ens empeny el nostre entorn pot ser substituït per l’esperança en nosaltres mateixos com a agents de canvi i de transformació. La virtut de les Pollo campero és, precisament, la d’explicitar el fenomen amb la subtilesa necessària perquè totes ens sentim interpel·lades i ens embutxaquem Parecer felices com una eina més per a la presa de consciència de la buidor amb què afrontem sovint la vida.

La setmana del Lliure que ve coincideix amb propostes d’alta categoria a la cartellera de la ciutat que potser Martel Bayod i el seu equip tindran en compte perquè ja fa temps que s’han deslliurat de lloses del passat. Nosaltres, per la nostra banda, continuarem la cerca d’aquell teatre disposat a fer-nos viure experiències, a fer-nos viure des del compromís… A fer-nos viure.

Articles relacionats