Les manifestacions dels darrers mesos contra el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, han generat un moviment de protesta heterogeni. Inclou un nou sector d’esquerra radical i contrari a l’ocupació de Palestina que ha guanyat un cert impuls després d’anys de letargia. Les mobilitzacions, les més multitudinàries en temps recents, reuneixen milers de persones setmana rere setmana a diferents punts d’Israel, i fins ara tenien el seu epicentre els dissabtes a Jerusalem, davant de la residència oficial del cap de govern.
El seu detonant ha estat una combinació de diverses qüestions que indignen la població: els processaments judicials contra Netanyahu en tres casos de corrupció n’és una. A això s’hi suma el seu fracàs per gestionar la crisi del coronavirus. Després de tres eleccions en menys d’un any i un panorama d’absolut bloqueig polític, Netanyahu va crear una coalició “d’emergència” per enfrontar la COVID-19, però no ha frenat la forta segona onada de contagis que fa mesos que pateix el país, i la seva resposta econòmica amb subsidis generalitzats, però simbòlics, ha estat fràgil. L’atur està entorn del 20% –abans de la pandèmia era de poc més del 3%–, i els milers d’infeccions registrades diàriament han derivat a un nou confinament total aquest setembre.
Al carrer, el malestar s’ha palpat en diferents graus aquest estiu. Les protestes del 14 de juliol van ser un punt d’inflexió: aquella nit, una cinquantena de manifestants –jo inclosa– vam ser arrestades per la policia, completament xopes, després d’hores de canons d’aigua que intentaven dispersar les persones que bloquejàvem diverses vies del centre de Jerusalem. La ciutat no havia viscut una mobilització d’aquesta contundència en molt de temps, i aquell dia va marcar la seva intensificació: joves i sectors fins llavors poc polititzats s’havien afegit a una protesta que es va desenvolupar de manera espontània i tot just començava a agafar forma.
Des d’aleshores, tres vegades a la setmana, milers de persones es reuneixen als carrers del voltant de la residència de Netanyahu amb un lema molt clar: tombar el règim actual. Tanmateix, en un país on la dreta té la clara hegemonia ideològica, l’escenari d’una revolució basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat com a fonaments de canvi és encara molt llunyà. En una protesta recent, un jove manifestant palestí –integrant del bloc comunista– que va aixecar una bandera palestina va ser detingut de manera violenta per la policia, mentre la resta de la marxa seguia el recorregut. Però tot i això, el creixent moviment de protesta conté certa energia refrescant i nova.
Malgrat tot, segons les enquestes, davant la manca d’alternatives, si hi hagués eleccions les tornaria a guanyar l’actual president
Si ve no és el majoritari, entre els clams de les protestes ha sorgit un bloc antiocupació de forma natural que ha crescut de mica en mica. En els darrers anys, qualsevol oposició a l’ocupació israeliana era completament deslegitimada pel discurs hegemònic. Molts sectors israelians han deixat la lluita antiocupació per frustració i desesperança: alguns argumenten que afegir aquestes demandes bàsiques de drets humans a una protesta massiva allunyarà a certs sectors. Són manifestacions que es modelen constantment, encara difícils de definir ideològicament i centrades en problemàtiques internes israelianes, però la dinàmica d’ignorar el control militar sobre la població palestina es va trencant.
Gran quantitat de manifestants està relacionant el racisme policial amb la violència, l’ocupació i la corrupció del primer ministre. “Justícia per a Iyad”, un noi palestí amb autisme que la policia israeliana va matar a trets fa pocs mesos, ha esdevingut un dels càntics més freqüents de les protestes. “Democràcia per a tothom” és un altre dels clams que s’han fet habituals, una referència per protestar contra la manca de drets que pateix la població palestina. Sota aquesta màxima ha aparegut un nou grup que destina l’energia de les lluites en curs a un canvi radical, i els seus missatges guanyen pes mentre la quantitat de banderes israelianes –un símbol reivindicatiu pels sectors sionistes– disminueix progressivament.
No obstant, cal recordar que aquest moviment no és revolucionari. Si hi hagués eleccions, les enquestes indiquen que Netanyahu tornaria a guanyar, i no hi ha cap alternativa d’esquerra que pugui fer front a l’agenda neoliberal, la colonització i el racisme d’estat que promou. Però malgrat tot, l’esquerra torna a fer visibles les seves reivindicacions amb més protagonisme que abans, i planteja una demanda senzilla i radical: una democràcia per a tothom.
