És difícil parlar de tendresa quan el drama sacseja tot un poble. Sembla que en aquests instants l’únic interès sigui sobreviure a tanta adversitat, però Jorge Molinero aconsegueix donar-li la volta amb les perícies d’un infermer sahrauí i una infermera catalana que, moguts pel seu compromís amb les llibertats, es troben i s’enamoren en el moment més inestable de les seves vides. Es tracta de Buel·la Emhamed i Montserrat Aizcorbe, de qui l’autor repassa les biografies a cavall de les vicissituds que el Sàhara va patir en mans dels legionaris espanyols i la posterior ocupació del Marroc l’any 1976.
A mig camí entre la novel·la i l’assaig històric, La enfermera del desierto ens acosta a la vida d’aquesta parella de joves que, venint de mons ben diferents, acaba coincidint a Tenerife just quan el govern espanyol abandona la seva penúltima colònia –la província 53– perquè el règim de Hassan II l’ocupi a sang i foc.
El relat, incisiu i amarat en mil matisos, revela les claus d’una descolonització avortada de forma abrupta, alhora que ens ofereix la bellesa que suposa, per Buel·la i Montserrat, compartir les seves inquietuds fins a les últimes conseqüències
L’obra enllaça tota mena de personatges i cròniques que ens anticipen les calamitats, formant un trencaclosques on, per damunt de tot, sobresurt la memòria heroica d’un poble que aspira a autodeterminar-se i la traïció d’un estat que, amb Franco agonitzant al llit, va desoir les demandes de les Nacions Unides fins a permetre que, un any després, la dictadura alauita ocupés el Sàhara de forma cruel i salvatge.
El relat, incisiu i amarat en mil matisos, revela les claus d’una descolonització avortada de forma abrupta, alhora que ens ofereix la bellesa que suposa, per Buel·la i Montserrat, compartir les seves inquietuds fins a les últimes conseqüències.
Malgrat que la mort planeja en tot moment, el llibre esdevé un al·legat a favor de la vida, del poble sahrauí i de la passió d’un noi i una noia entossudits a participar d’una lluita que creuen noble i justa.
