Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La boja carrera de la domesticació

Les autores, membres de la Biblioteca Social Contrabando de l'Ateneu Llibertari del barri del Cabanyal de València, reflexionen a partir dels debats que s'organitzen en aquest espai sobre com el model capitalista "domestica" la ciutadania, amb l'objectiu de convertir les persones en "peces funcionals" per al sistema i inculcar-les que el seu únic objectiu ha de ser aconseguir pertànyer a la classe mitjana

“El burgès representa el perfecte animal humà domesticat” (Aldous Huxley)

Vivim en temps grisos. L’afebliment de les formes comunitàries de relació i l’auge de l’individualisme ens aboquen a la solitud en massa. L’adhesió a les modes comercials i les banderes nacionals són formes desesperades de recosir les nostres identitats estripades. Sovint ens costa trobar-li sentit a una existència fragmentada entre treballs precaris, consumisme tediós i intents d’evasió en timbes o viatges que ens deixen sabor amarg en tornar a la realitat. El model social en què vivim només ofereix succedanis mercantils als nostres desitjos més profunds. Solem acceptar aquesta situació miserable com l’única possible, perquè hem estat domesticats, des de petits, per a això.

El model social capitalista es basa en l’explotació d’una part de la població per a benefici d’una altra. La desigualtat i l’opressió són la base de les relacions socials en aquest model. Aquesta dinàmica danya les nostres vides, provoca ansietat, depressió i fragmentació de la personalitat. El remei màgic que ofereixen les institucions per a superar la frustració i les insatisfaccions és aspirar a ser classe mitjana. Ens venen contínuament la idea d’una espècie de paradís terrenal al qual podem accedir si ens adaptem a la cultura de la classe mitjana. Però tractar d’adaptar-se a ella implica un procés d’aculturació i reprogramació que sol intensificar els efectes tòxics causats pel propi model social.

Aspirar a ser classe mitjana implica acceptar el procés domesticador com una cosa beneficiosa. Entenem la domesticació com el procés que ens modela, del bressol a la tomba, amb l’objectiu de convertir-nos en peces funcionals per al model social actual. La família, l’escola, el lloc de treball, les xarxes i mitjans de comunicació, el sistema jurídic-penal,… són algunes de les principals entitats que ens domestiquen. Les tècniques varien, però l’objectiu és el mateix i consisteix a fomentar valors, hàbits i opinions que reforcen el model actual de relacions i reprimir els que el qüestionen.

Assumir la cultura de classe mitjana sol implicar dinàmiques d’autonegació i falta d’autoestima per als qui no s’ajusten a les seues exigències, siga per les condicions econòmiques, l’entorn social, els gustos, les formes d’expressió, l’aspecte físic, etc

L’ideal de la classe mitjana és una il·lusió produïda per les elits per a unificar a la població entorn de l’Estat i al Capitalisme. És, també, un miratge artificial que tracta d’ocultar les fractures i conflictes socials sota la suau aparença de gradacions en l’escala social. És, en definitiva, una versió falsa i corrupta de la societat sense classes. L’ideal de la classe mitjana no es correspon amb les condicions socioeconòmiques de la majoria de la població (en relació a ingressos, propietats, control relatiu sobre el treball o xarxes de contactes) sinó que és propi de sectors com el de les professions liberals, els funcionaris mitjans, els empresaris o els directius. Està format per un conjunt d’idees, valors, gustos i hàbits propis d’aquests sectors que es presenten com la clau perquè qualsevol puga ascendir socialment. En realitat l’ascensor només va funcionar algun temps i per a molt pocs; a dalt no queda lloc. Assumir la cultura de classe mitjana sol implicar dinàmiques d’autonegació i falta d’autoestima per als qui no s’ajusten a les seues exigències, siga per les condicions econòmiques, l’entorn social, els gustos, les formes d’expressió, l’aspecte físic, etc.

La carrera de la domesticació exigeix un esforç continu per a adaptar-se a l’ideal de la classe mitjana, i requereix el sacrifici de tot el que desentone amb ell. Aquest procés dissol les formes comunitàries, i ens converteix en una massa de corredors aïllats i atordits. L’ideal de la classe mitjana funciona com un impermeable mental que ha d’insensibilitzar-nos respecte al que passa al nostre voltant i al mitjà en què vivim. Només hem de preocupar-nos pel que ens passe a nosaltres i el nostre nucli més pròxim (família i amics) i a vegades ni això. Posar-se aquest impermeable aporta certa impermeabilitat, una forma d’immunitat que és l’oposat a la comunitat.

La carrera de la domesticació ens empeny a acceptar la desigualtat social com un mal necessari, amb la meritocràcia com coartada. Si ahir es justificaven les desigualtats per qüestions de sang, avui la moda és fer-ho amb frases del tipus: s’ho mereixen, perquè s’ho han currat molt. Això ens aboca a estar engrossint el nostre currículum durant tota la vida per a poder vendre’ns bé en una societat basada en la competició. En fomentar la competitivitat fins a l’extrem, es promou indirectament el culte al cos, la inflor de l’ego i els aspectes narcisistes de la personalitat. Es fomenta, en definitiva, una personalitat fràgil, superficial i que es manté sempre alerta, desconfiada cap a potencials competidors.

La carrera ens empeny a rebutjar la imaginació i els desitjos profunds i, a canvi, ens anima a potenciar la lògica del que li convinga a cadascú a cada moment sense tenir en compte els efectes que les nostres decisions tenen sobre el nostre entorn

La carrera ens empeny a rebutjar la imaginació i els desitjos profunds i, a canvi, ens anima a potenciar la lògica del que li convinga a cadascú a cada moment sense tenir en compte els efectes que les nostres decisions tenen sobre el nostre entorn. El pensament positiu, que és part també de la filosofia de la carrera, és una fe que culpabilitza a les persones de la seua pròpia situació i saboteja la capacitat crítica. Ens dissuadeix de buscar l’origen dels nostres propis malestars i ens aboca a adoptar en canvi aquest somriure boig tan propi de la cultura de la classe mitjana. El control, l’ordre i l’asèpsia obsessius són, també, part de la filosofia de la competició i tracten de mitigar l’ansietat dels corredors.

La carrera exigeix que els aspirants estiguen alerta permanentment, que siguen més competitius i voraços. És el tots contra tots i salve’s qui puga. L’aspirant tem als competidors, al context econòmic, a la pèrdua de les seues capacitats i té sobretot por de fracassar, a quedar-se ressagat en la carrera. Aquesta lògica malaltissa porta a una forma de vida atenuada i miserable. La cultura de classe mitjana és nihilista i menysprea la vida.

Els aspirants a aquest ideal han de bolcar-se en el seu treball amb passió, però conreant alguna activitat per al temps lliure que els distingisca de la multitud, algun esport, afició cultural, activitat creativa o política que els permeta veure’s com a esperits lliures

En els últims anys, els canvis en el model de producció i l’auge de la meritocràcia han transformat l’ideal de la classe mitjana. Avui, al costat de l’ideal clàssic, s’ofereix una versió alternativa perfectament integrada i complementària a la clàssica. És la nova cara del Capitalisme il·lustrat, cívic i ecologista; l’ideal de classe mitjana vestit amb les vestidures de la contracultura dels anys 60. Aquesta versió ofereix la possibilitat d’ambicionar privilegis i assoliments professionals, però sense les restriccions del model clàssic respecte als gustos, valors, cultura o aficions. El model alternatiu és autocomplaent i cordialment superficial, perquè tracta d’evitar el conflicte coste el que coste. Per a compensar aquesta superficialitat l’aspirant alternatiu cerca desesperadament l’autèntic, el natural, el cultural o espiritualment enriquidor, encara que siga en versió franquícia i a un preu impagable. Els aspirants a aquest ideal han de bolcar-se en el seu treball amb passió, però conreant alguna activitat per al temps lliure que els distingisca de la multitud, algun esport, afició cultural, activitat creativa o política que els permeta veure’s com a esperits lliures. Aquest model és ciudadanista, cívic i domesticat, es mostra tebi davant els conflictes socials, però s’indigna amb les injustícies cridaneres. Davant un món que es percep com a massa problemàtic i antipàtic, el nou ideal es replega cap a un hedonisme domesticat, un consumisme anticonsumista i una rebel·lia d’aparador.

El Capitalisme és un model que menysprea la vida, la domesticació degrada la nostra existència i l’ideal de classe mitjana només ofereix succedanis tòxics que provoquen patologies socials. Existeixen altres cultures més saludables i concordes amb la vida. Aquestes altres opcions no són fàcils i no garanteixen que ens deslliurem de la domesticació així com així, però s’allunyen del gris plomís de la submissió. Hi ha millors aspiracions que la de convertir-se en classe mitjana. Lluitar per portar vides més dignes és la millor manera de sortir d’aquesta dinàmica malaltissa. Però, per a això, deurem primer abandonar l’ideal de classe mitjana, deixar de ser aspirants i sortir-nos de la boja carrera de la domesticació.

 

Aquest text és un extracte d’un altre més extens, que es pot consultar ací