Durant la postguerra, en plena expansió del règim franquista, les dones lesbianes van idear una sèrie d’estratègies discursives, sexe-afectives i relacionals per sobreviure i crear la seva identitat sense referents. En el context polític del nacionalcatolicisme, van transgredir el mandat d’esposes submises i mares abnegades, en triar una identitat sexual i una forma de vida que posava en perill l’heterosexualitat obligatòria.
Sabies que moltes lesbianes deien que eren llibreteres? Era aquest terme l’equivalent al de camioneres d’ara? Utilitzaven en aquell temps les mateixes expressions que fem servir ara per referir-nos a les lesbianes masculines? Com eren els armaris en el règim franquista? Quines tàctiques seguien per detectar la ploma? I per lligar? Quins eren els seus llocs de trobada? La veritat és que, més que les set diferències, es poden trobar les set semblances entre aquelles lesbianes i les d’ara.
Les lesbianes de la postguerra se les van haver d’enginyar per fugar-se no només del règim heterosexual, sinó també del franquista. Van ser molts els camuflatges i els amagatalls que van inventar per viure el seu lesbianisme activament –encara que en secret
Les lesbianes de la postguerra se les van haver d’enginyar per fugar-se no només del règim heterosexual, sinó també del franquista. Van ser molts els camuflatges i els amagatalls que van inventar per viure el seu lesbianisme activament –encara que en secret. Una de les seves bases va ser el llenguatge, creant el seu propi argot. Avui dia preguntem “entens?” per saber si algú és lesbiana. Elles, en canvi, deien “ets llibretera?” o, en el cas que fossin joves, “ets tebeo?”. Així mateix feien servir les expressions ser de l’assumpte o tenir assumpte, la qual cosa implicava ser lesbiana o estar en el cercle clandestí de lesbianes que es recolzaven entre elles i es deixaven existir. Aquestes aliances també es van generar amb els seus companys gais, als quals anomenaven “llibreters” quan feien de xicots per aparentar ser parelles heterosexuals i esquivar les urpes de l’àguila falangista en esdeveniments públics. Deien que anaven amb el llibreter de vacances i que eren els pares o padrins de les filles que tenien amb la donació de semen d’aquests. De la mateixa manera, presentaven les seves xicotes com germanes, cunyades o cosines, explicant al veïnat que eren vídues i que aquestes els ajudaven amb la criança. Va ser així com es van deslliurar de l’etiqueta de “mare soltera”, podent conviure i criar juntes sense represàlies. Una altra de les formes per passar desapercebudes i preservar les seves vides paral·leles, va ser la d’autodenominar-se amb els sobrenoms que utilitzaven de forma habitual en els seus llocs de trobada.
Aquests punts de reunió eren les cafeteries, teatres i bars propers al cabaret i la faràndula. A més, solien organitzar acampades només per a dones, on es podien arribar a ajuntar més de trenta lesbianes. Aquestes acampades van ser espais de llibertat on podien mostrar la seva masculinitat, transgredint els mandats de gènere, i aprofitar per tenir intimitat -en el cas de les parelles- o per lligar a -el cas de les solteres- Quant a l’àmbit privat, les dones més benestants que disposaven d’ingressos i un pis propi, posaven casa a disposició de la comunitat lèsbica, organitzant festes, orgies i activitats com vetllades musicals i tertúlies literàries, en què es llegia a poetes i escriptores lesbianes com Safo o Virginia Woolf. Aquestes dones que provenien de famílies adinerades, van generar espais exclusius per a lesbianes i van promoure una cultura lèsbica, sent les primeres referents per a moltes d’elles. Van ser la sororitat encarnada: acollien les lesbianes confesses o delatades que eren tirades de casa seva, oferien les seves habitacions perquè poguessin tenir relacions sexuals amb les seves parelles i donaven menjar o diners a les que venien de famílies de classe més baixa o estaven sense feina . Les que estaven ben situades, però, depenien econòmicament dels seus marits, derivaven part dels diners d’aquests a altres companyes. No obstant això, van ser moltes les dones lesbianes que van accedir al món laboral i van aconseguir la seva independència econòmica, fet que les va diferenciar de moltes dones heterosexuals que deixaven la feina en casar-se. Les lesbianes, per contra, es van veure menys pressionades a passar pel matrimoni, evitant així sucumbir als desitjos familiars per sobre dels propis. Una altra de les formes de deslligar-se les esposes del matrimoni heterosexual va ser ficar-se a monges, sent els convents un nínxol de cultiu lèsbic.
Ara diem butch, camionera, marimacho, machorra; abans deien machota. Ara anem a bars d’ambient i espais de dissidència sexual; abans ambients de la faràndula, del cabaret i cases privades
Ara diem butch, camionera, marimacho, machorra; abans deien machota. Ara anem a bars d’ambient i espais de dissidència sexual; abans ambients de la faràndula, del cabaret i cases privades. Ara ens escrivim missatges d’amor per aplicacions; abans s’enviaven cartes. Ara preguntem si entenen; abans si eren llibreteres. Ara diem “no som amigues, ens mengem el cony”; abans eren amigues, cunyades, germanes i el que fes falta. Però la lesbianització dels espais, la creació d’un llenguatge i una cultura pròpia, les mirades furtives del radar lesbià, les estratègies per fer més fràgil l’heterosexualitat i donar cabuda a les existències lesbianes, segueixen sent les mateixes.
A esquena de Franco, van crear no només un codi de comunicació en clau per resistir al règim franquista i poder parlar dels seus assumptes, sinó també xarxes de suport i espais de llibertat inimaginables per a altres dones de la seva generació, on podien ser els que volguessin ser, aprendre les unes de les altres, desplegar la seva sexualitat, burlar l’àngel de la llar i cremar el llibre del règim franquista i heterosexual per canviar la història de moltes lesbianes que apareixerien en capítols posteriors.
Per continuar aprofundint:
-Llibre: Lesbianas. Discursos y representaciones de Raquel Platero (Capítol: “Libreras y tebeos, las voces de las lesbianas mayores”)
-Documental i llibre amb el mateix títol: Mujeres bajo sospecha. Memoria y sexualidad (1930-1980) de Raquel Osborne
L’autora és col·laboradora de la revista ‘Pikara Magazine’
