Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Gemma Polo i Anna Sardà, components del grup de música feminista Roba Estesa

"L'escenari és un espai de fantasia que ens dóna l'oportunitat d'imaginar el que volem"

/ Marc Puig Perez

Ens trobem amb Gemma Polo i Anna Sardà, la veu i la baixista de la banda tarragonina Roba Estesa, que aquest divendres 7 de febrer fa públiques les quatre cançons de Dolors, el nou EP que trenca, radicalment, amb el que havien estat fins ara. Roba Estesa es transforma i aposta per l’electrònica i la producció digital, deixant enrere la cançó tradicional. Amb nou anys de trajectòria musical s’han convertit en un grup feminista no mixt de referència dins el gran circuit de la indústria musical dels Països Catalans.

 

Sou folk-calentó, un gènere musical que vau crear per a definir el vostre estil. En els nous temes prenen protagonisme les distorsions i uns arranjaments més electrònics. Com conjuga això amb la voluntat de recuperar i reformular la cançó tradicional, quelcom que ha estat sempre molt present en el vostre projecte?

“Roba Estesa evoluciona i, tot i que mantenim la instrumentació tradicional, amb l’acordió, el violí i les guitarres acústiques, tenim ganes d’aprofundir en altres interessos musicals”

Gemma Polo (G.P): Com es fa evident en aquestes quatre cançons, hem abandonat aquesta voluntat per la cançó tradicional. Roba Estesa evoluciona i, tot i que mantenim la instrumentació tradicional, amb l’acordió, el violí i les guitarres acústiques, tenim ganes d’aprofundir en altres interessos musicals. Oblidem una mica el folk-calentó, com a mínim el folk. Ens agradaria posar i qüestionar el folk des d’un altre lloc, en aquests quatre temes veiem com pot conviure amb l’electrònica.


El vostre primer disc, Descalces, parla de dona, lluita i tradició. Desglaç, el segon, és una oda a la col·lectivitat. I Dolors?

Anna Sardà (A.S): Dolors parla de la resiliència, del que portem a sobre, dels fantasmes que ens persegueixen i que encarnen i representen pors i mals que vénen d’enrere. I com ens enfrontem a un sistema que no integra la diversitat, a un sistema capitalista neoliberal, caníbal. Com conjuga tot això amb la nostra existència, com creem a partir d’aquí i ocupem espais a partir d’això.

G.P: També hi té lloc la idea que la creació sense la destrucció és impossible. Necessitem destruir coses per a tornar-ne a crear de noves. I aquesta destrucció porta dolors d’anys i ferides, però també és un cercle vital necessari. Que els arbres caiguin perquè tornin a sortir-ne de nous i de més forts.


Parleu de convertir la cultura en una eina de transformació social i us definiu com un grup de “música festiva i combativa”. Com aterra això a la pràctica?

G.P: Bretch ja ho deia, que l’escenari no és un espai que emmiralli la realitat, sinó que és una eina per a generar-ne de noves i transformar el present. Parlar de realitat és una mica complex. Naltros ens permetem ser una eina de fantasia meravellosa. I crec que amb Dolors ens hem obert a la fantasia, en el sentit de la literatura i en el musical. I ara, que ens aferrem tant al que no existeix i el que són els nostres desitjos, com a mètode de supervivència en aquest sistema caníbal i rosegador. Aquest espai de fantasia que és l’escenari ens dóna milers d’oportunitats per imaginar el que volem. I és des d’aquí que proposem noves maneres d’entendre els escenaris. La música et dóna aquest espai imaginatiu per descobrir de quines maneres ens podem vincular amb el context. Transformem el món a partir de la imaginació.


Perseguint aquest objectiu, us trobeu amb incoherències per la naturalesa de la indústria musical de la qual formeu part?

“L’existència de la indústria musical és incoherent per si mateixa”

A.S: L’escena en la qual ens movem parteix d’una incoherència i existeix en forma d’incoherència. El fet d’ocupar els escenaris, per la nostra part, ja comença a ser part d’un procés transformador. Perquè si la idea de l’escenari és imaginar noves realitats o representar realitats que existeixen, el nostre panorama musical està representant un segment molt petit i homogeni, una realitat que no és amb la que nosaltres convivim. I això és una incoherència per se. L’existència de la indústria és incoherent per si mateixa.


Roba Estesa va néixer al Camp de Tarragona. Quin vincle té el grup amb aquesta part del territori i com viviu la centralització que, de vegades, pren la cultura a la província i ciutat de Barcelona?

A.S: Vam néixer al Camp de Tarragona però en un moment en què unes quantes vivíem a Barcelona i ens hi hem acabat quedant per feina. Roba Estesa ha anat patint canvis i, al final, estem més aquí que a la zona de Tarragona. Es complica la gestió perquè vivim en llocs diferents, ara mateix no tenim local d’assaig. I en l’àmbit de la programació costa tocar de Barcelona cap a baix. Hi ha poques coses i els festivals que hi ha tenen molt poques subvencions, en general. Es nota com es reparteixen els diners i això queda claríssim.

G.P: Que naltros siguem d’allí baix i el nostre management també reflecteix molt que no se’ns programa de la mateixa manera que altres bandes que sí que són de Barcelona o de Girona. Estem al mig del pixat. Al nostre territori és molt difícil que hi hagi un teixit cultural consistent i continu, però tampoc tenim accés al territori que sí que el té perquè ja tenen la seva indústria amb els seus contactes, i és difícil entrar-hi. Naltros, de moment, anem a on ens deixen entrar i trucant portes. Amb Roba Estesa hi ha intrínseca una voluntat reivindicativa que la vida existeix més enllà de Barcelona. I en els mitjans també es veu: estan passant coses com l’accident de la petroquímica, o la qüestió del Delta de l’Ebre. Què passa? Som les avellanes de les postres i és molt trist veure-ho i fer-ne una anàlisi crítica.

Un moment de l’entrevista amb dues de les components de Roba Estesa: Gemma Polo i Anna Sardà |Bruna Casas

 

El 2017, la Sandra Bracke es va incorporar al grup interpretant en llengua de signes les cançons del grup. D’on neix la iniciativa i quin feedback heu rebut per part de la comunitat sorda?

A.S: Que la Sandra s’incorporés entra en aquesta idea d’agafar l’escenari com un espai de transformació. No ens ho havíem plantejat mai, des del privilegi. Fins que un dia vam rebre un correu electrònic de la Sandra amb un vídeo on interpretava una de les nostres cançons. Ens va fer un clic. S’ha anat incorporant de forma progressiva fins que a la gira del 2018 venia a tots els bolos.

G.P: I la rebuda? Doncs per la comunitat oient, meravellosa. Tothom està extasiada amb què tinguem aquest punt d’accessibilitat. Però la comunitat sorda no depèn només dels espectacles que siguin accessibles. La Sandra ho diu sempre: si Roba Estesa toca a les dues del matí i, abans, hi ha dues bandes que no són accessibles i, a més a més, s’ha de pagar, doncs no vindran al concert perquè res està fet perquè estiguin convidades. La majoria de persones han vingut quan hem tocat entre les nou i les onze, era gratuït i érem les primeres.


Sovint es diu que el motiu que no hi hagi bandes compostes per dones es deu a la falta de referents. Als Països Catalans, malgrat que en són molt pocs en relació amb les bandes compostes exclusivament per homes, ja fa uns anys que n’hi comença a haver més: Roba Estesa, Pupil·les, Maruja Limón, Tribade… Amb la trajectòria que porteu al darrere, esteu veient un canvi?

G.P: Jo no hi estic d’acord. Hi ha més ties als escenaris, sí. Però no bandes compostes, exclusivament, per ties. I encara menys hi ha persones trans en l’oci nocturn. Tot som penya cis. I bandes, únicament de ties cis, com a mínim al nostre circuit, no n’hi ha.

A.S: No hi ha bandes exclusivament de ties però, des que vam començar, sí que hem anat compartint escenari amb més grups que aposten per un discurs feminista. Malgrat que la formació no sigui no mixta. I penso que neix d’una necessitat social. Però a l’hora de la veritat, en el nostre circuit, no hi ha bandes únicament de noies.

G.P: També és veritat que el recorregut que ha de fer una banda per entrar dins de la indústria no és d’un dia per l’altre. A una banda, amb tres anys d’existència, no li dóna per fer-se, treure un disc o gravar una maqueta i entrar dins de la indústria. Crec que no ha passat el temps suficient.


Què en penseu de la confusió grup femení/feminista?

“Socialment està implícit que les artistes dones creem des de la nostra feminitat i no té per què ser així”

A.S: Són categories que es confonen molt sovint. Fa poc vam fer una taula rodona a la Pedrera en el cicle En clau de dona i convidaven gent diversa, creadores, i nosaltres hi participàvem i compartíem la taula amb una compositora que es mou en l’àmbit de la música contemporània, un camp molt diferent del nostre. Ella feia la reflexió, d’acord amb la seva experiència, de com aquestes dues categories se li creuen: jo, per ser compositora dona, se’m crida per fer una sèrie de coses i es fa explícit que sóc una dona component, però després em trobo en aquesta taula rodona parlant d’una cosa que té a veure amb el feminisme que potser no és quelcom que jo tingui present en la meva condició d’artista o que jo no considero que estic creant des del feminisme, llavors em trobo compartint espais amb discursos feministes que jo potser no m’havia plantejat. I llavors el teu espai es converteix en feminista pel sol fet d’ocupar-lo.

G.P. Socialment exigim aquest discurs feminista. Ara és com que si no ets feminista: malament! Si no proclames un discurs feminista i ets artista: malament! I hi ha artistes que no tenen per què expressar artísticament les seves idees polítiques!

A.C. Socialment tenim molt la imatge que com a dones artistes hem de crear des de la nostra feminitat. Està implícit que creem des de la nostra feminitat i hi ha un discurs al voltant d’això. I no té per què ser així. No s’elabora aquest discurs en relació amb els homes creadors. No dius que creen des de la seva masculinitat o que aquesta és un pilar fonamental de la seva creació.

G. P. (Riu) Per favor, m’encantaria! (Riu)

Divendres 7 de febrer han publicat les quatre cançons de Dolors, el seu nou EP |Bruna Casas

 

En una entrevista dèieu que pensàveu que, dalt de l’escenari, no us passaria res, però que encara se us qüestiona que sigui el vostre espai i que heu hagut d’aturar concerts. Amb quines situacions us heu trobat i quines estratègies de resistència heu generat?

G.P: En general, les agressions rebudes són coses que una persona del públic diu i que determina com a insult, gestos. Quan comencem a denotar aquests comportaments ens mirem, intentant buscar la complicitat de l’altra. Sense dir-nos-ho explícitament, activem el protocol intern. Si hi ha algú del públic amb qui tenim confiança intentem comunicar-nos amb ella perquè faci fora a la persona o avisi a algú per no haver de parar el concert. Però si no és possible i la persona continua, es para el concert i se la convida a marxar. Tenim força dubtes sobre aquest protocol però, de moment, funciona així.

“Des de baix, des del públic, hi ha qui pot tenir el poder de fer que l’escenari és converteixi en un espai no segur”

A.S: Tot això ve de què es pressuposa que l’escenari és un lloc segur, fins que t’adones que no, que malgrat que socialment l’hàgim percebut com un espai de poder, aquest poder es pot posar en dubte per part del públic i que es converteixi en un espai no segur. Llavors ens hem d’inventar alguna cosa per donar resposta a això. Des de les organitzacions cada vegada s’estan posant més punts liles i multicolor a les festes, però per cobrir unes necessitats que estan a baix de l’escenari. Però per al que pugui passar a dalt de l’escenari, no. Hi ha gent que li molesta la teva existència en un espai que, en principi, no hauria de ser el que et pertoca. Des de baix, des del públic, hi ha qui pot tenir el poder de fer que l’escenari es converteixi en un espai no segur i mai ningú havia fet aquesta reflexió en la nostra escena.

G.P. Les primeres vegades que ens va passar, recordo companys de la música que de cop sortien amb: “Ah, sí, a mi una vegada em van tirar pedres!” I jo li vaig dir: “Ja, però a tu te les tiren perquè no els agrada la teva música, no perquè no li agradi el teu cos!”.

A.S.: Ens hem hagut d’inventar com performem a dalt de l’escenari i què fem amb les agressions. Ara, el Bioritme ha estat el primer festival que ens hem trobat on et fan una formació abans del bolo, tenen un protocol perquè puguis avisar si et passa alguna cosa sobre l’escenari…

G.P. Sí, i detecten dinàmiques masclistes que hi pugui haver sobre l’escenari. La mateixa comissió es permet amb tota la legitimitat dir prou, fins aquí, us heu passat.


I per acabar, quan podrem gaudir dels temes de Dolors en directe?

A.S: El primer bolo és a Madrid i el 28 de març estarem a la Telecogresca, a Barcelona. Farem una gira una mica més reduïda, per aprofitar i fer una mica de feina interna, perquè aquest darrer any hem estat molt a tope, amb més de 50 bolos. Però comencem ja al març i fins al setembre.