Fa unes setmanes vam presentar a l’Ateneu Popular de Carolines el llibre Calla y olvida, d’Andrea García González (Katakrak, 2023). Andrea ha estudiat amb perspectiva feminista el procés sociopolític que va obrir-se al País Basc a partir de l’alto el foc d’ETA en 2011, etapa, segons ella, mal anomenada “postconflicte”. Podem equiparar la fi de la violència amb la fi del conflicte? Acaben mai els conflictes o són consubstancials a la vida? Aquest és un dels qüestionaments que troba la seua mirada en el relat oficial dels esdeveniments. També la significació de “terrorisme” i tot el que implica.
Però un dels punts que més m’ha remogut del seu llibre ha sigut entendre la crítica feminista a la paraula “empatia” i la seua problematització dins de contextos de memòria, especialment enfront del concepte d’”escolta vulnerable”, que sembla més planer i menys pretensiós.
El llibre conté diversitat de testimonis que desafien la narrativa hegemònica amb vivències que trenquen les dicotomies, aporten complexitat i contradiccions, i transformen els imaginaris
Andrea va entrevistar desenes de dones amb posicionaments diferents dins del conflicte armat però amb dolors i patiments similars. Familiars d’assassinats per ETA i d’empresonats per pertinença a banda armada, víctimes de tortures policials, etc. Veus afectades per multitud de violències, moltes d’elles normalitzades, que no han estat en primera línia mediàtica. El llibre conté diversitat de testimonis que les visibilitzen, però que també desafien la narrativa hegemònica amb vivències que trenquen les dicotomies, que aporten complexitat i contradiccions i transformen els imaginaris. Per exemple, que no siga estrany haver tingut familiars a una banda i l’altra de la pancarta; que veïnes votants de la dreta espanyolista pregunten respectuosament com està el seu marit, empresonat a l’altre extrem de la península o ser capaces de crear espais de sororitat com els viatges compartits a les presons, on pair col·lectivament un patiment i fins i tot aconseguir riure de les situacions que comporta.
Amb tot això damunt la taula, Andrea es pregunta com es genera la transformació social. Es pregunta quines són les condicions que han de donar-se perquè “les diferents formes de violència ens interpel·len a actuar, a rebutjar-les, a trobar un horitzó on deixen de ser possibles”. La seua resposta no és l’empatia, sinó l’escolta vulnerable, que ella pren com a metodologia de treball, però identifica també en les situacions descrites per les dones entrevistades.
L’escolta vulnerable, a diferència de l’empatia, no se situa com a espectadora que manté les distàncies
L’autora entén la vulnerabilitat no com a feblesa, sinó com una condició elemental de les nostres relacions, de l’exposició a les altres, de la possibilitat d’afectar i ser afectada. L’escolta vulnerable, a diferència de l’empatia, no se situa com a espectadora que manté les distàncies. En eixe sentit, l’empatia, encara que és un punt de partida necessari, implica una condescendència que tendeix a reproduir les jerarquies de poder perquè li assignem a la persona necessitada, fràgil o a qui té la categoria de “víctima”, sovint sense cap qüestionament.
D’altra banda, “posar-se en el lloc de l’altre”, com es defineix habitualment aquesta capacitat, és possible en realitat? El feminisme decolonial afirma que aquesta il·lusió de ser capaç de conéixer el patiment dels altres és un acte colonial en si mateix. L’escolta vulnerable, en canvi, parla de connexions, és horitzontal perquè no només s’exposa qui parla, sinó també qui escolta, oberta a ser incomodada, per exemple per trobar complicitats en sostindre una situació d’injustícia o per la possibilitat que la seua forma de veure el món siga alterada. Això comporta corresponsabilitats, moviments i possibles transformacions. Per això és una proposta política que, en el cas de les violències, pot aportar al procés de construcció de la pau. “Una pau entesa com a assolible, aterrada i desidealitzada. La pau associada a pràctiques quotidianes que desplacen la violència a través del suport, de la trobada, d’actes on la cura es posa en el centre”.
No vam parlar de Gaza en la presentació del llibre d’Andrea, però ara em pregunte com es traslladaria tot això al context de genocidi, si algun dia es parlarà de “postconflicte” i què es podrà aprendre del que passe després. Pense en la idíl·lica solució d’un sol estat amb múltiples cultures i identitats religioses, on el sionisme no trobe cap escletxa. A banda de molt de temps de reparació i de dol, què seria necessari per a arribar allí? No sé la resposta, però segur que les resistències que les dones palestines han construït i estan construint ara, junt amb les seues propostes feministes, seran imprescindibles per al futur, siga el que siga.
