Alçar la bandera de l’optimisme. Tot i que sone agosarat veient el dia a dia, eixe és el leitmotiv de Yes future, l’últim treball de Los Chikos del Maíz. Tal és el seu convenciment, que l’àlbum ve acompanyat d’un llibre amb textos que reflexionen al voltant d’eixa idea. S’encaminen cap a la majoria d’edat amb poques metes més que assolir, llevat de mantindre’s en una posició inimaginable quan Toni Mejías i Ricardo Romero, Nega, es conegueren en aquella llunyana rave del 2003. Amb noves sonoritats respecte a treballs anteriors i apuntant on sempre, però amb la maduresa que atorguen els anys, les sales els esperen.
Obriu el disc amb “Ecos de un futuro pasado”, on es percep una mirada retrospectiva. Després de dèsset anys, veieu la necessitat de fer balanç?
Toni Mejías: Pensàvem que era necessari, que havíem de fer-ho. Sobretot, després del concert del WiZink Center, que per a nosaltres va ser un abans i un després. Sentíem que ja teníem tot el que podíem haver assolit en la nostra carrera i ens apetia fer una cançó que, veient d’on veníem —assumint encerts i errors— repassara la carrera que portem fins ara.
Nega: A més, aquest tema fa un poc de frontissa entre els dèsset anys anteriors i tot allò que està per vindre, on hi ha un gir a tots els nivells: musical, en les lletres, etc. Per això va ser el primer que vam llançar.
En algun vers entoneu un mea culpa, reconeixent tics de caràcter masclista d’anteriors lletres. Vos sentíeu en deute amb determinats retrets que vos han pogut arribar durant aquests anys?
“Existeix un malestar generalitzat en la societat que té a veure amb la precarietat, la vida que portem, el poc accés a l’habitatge…”
Nega: També era una manera de donar les gràcies a tota la gent que ens ha fet reflexionar. En aquestes coses, l’entorn és fonamental. Nosaltres hem tingut una relació molt directa amb el nostre públic i si, tant ell com qui t’envolta, hi ha vegades que et diuen que per ací no has d’anar, doncs t’ho fas mirar. També era una altra època en què es toleraven eixes coses en tots els espais. Hi ha hagut una evolució col·lectiva a tots els nivells, tant de públic com d’artistes. Tot i això, encara hi ha gent que prefereix quedar-se i no reconèixer que s’ha equivocat. Crec que està bé fer-ho, però és un mea culpa col·lectiu.
També són constants les referències a la salut mental, àmbit molt més present en l’esfera pública que abans. Creieu que, en general, està abordant-se correctament o s’està frivolitzant el problema?
Nega: Qualsevol assumpte que passa de ser minoritari i es fa massiu, corre el risc de banalitzar-se, que algú vulga traure’n profit, etc. S’ha vist amb el feminisme, determinats grups de música o quan l’esquerra arriba a les institucions. Està molt bé que qüestions minoritàries s’amplien, però cal tenir en compte tot el que això pot comportar: des que les empreses et vulguen cooptar fins que apareguen il·luminats que es vulguen aprofitar. Pel que fa a la salut mental, la principal dificultat que trobem és que sempre se centra en la persona i no hi ha solucions col·lectives. Aquestes sempre van encaminades a esforçar-te només per tu mateixa.
T. M.: El llibre Malestamos (Capitán Swing, 2002) ho tracta prou bé, en intentar deixar clar a què ens referim quan parlem d’ella. No n’hi ha prou amb mostrar-se vulnerable, com fan moltes voltes els influencers per xarxes. Els problemes mentals van més enllà. Existeix un malestar generalitzat en la societat que té a veure amb la precarietat, la vida que portem, poc accés a l’habitatge, etc. Per això està bé que es tracte, però posant sobre la taula que no sempre es necessita acudir al psicòleg, sinó que la solució vindria per mesures estructurals, com la reducció de jornada, sous dignes o regularització del lloguer.
“Pan y rosas” està basada en la vaga tèxtil de Lawrence de 1912, la qual va resultar triomfadora. Pareix que s’haja de recordar que la lluita dona els seus fruits, els exemples positius tendeixen a caure prompte en l’oblit.
Nega: Un dels problemes que té l’esquerra és que no sap assaborir i esprémer les seues victòries. Cal fer-les valdre, donar-les més recorregut i que servisquen d’exemple, com puga ser la vaga que va tindre lloc a Tubacex fa un temps. Va tot tan de pressa i accelerat, que el que va passar fa tres dies pareix que va ser fa anys. Eixa cançó va precisament en eixa línia. Van ser 10.000 persones mobilitzades i la patronal va acabar cedint perquè tenia por que la vaga s’estenguera a tots els Estats Units. Hi havia fred, fam, repressió policial…, però l’organització es va mantindre i va ser fructuosa. A banda d’eixa hi ha moltes més, com la Canadenca, on es va aconseguir la jornada de huit hores i, tanmateix, no hi ha cap pel·lícula que la reflectisca.
“La fama no fue un deseo, te la regalo sin miedo, te puede devorar”. Es paga un preu massa elevat a nivell personal per tindre èxit o sempre depèn de la gestió que se’n faça?
T. M.: És clar que tindre seguidors té moltíssimes coses positives, com viatjar o fer concerts grans. El preu crec que sempre el pagues, però depèn de com ho sàpigues gestionar. Amb les xarxes socials no hi ha descans o barrera. Abans, si no et creuaves a algú pel carrer, no ho notaves i, fins i tot, es mantenia el respecte. Ara pareix que s’haja interioritzat allò que el client sempre té la raó i se t’interpel·la molt més. A nivell musical, això ho hem notat amb les cançons del disc que s’aparten de la tònica habitual que hem seguit els últims anys. Hi ha qui ens ha dit que ja no érem els de sempre.
Nega: Pareix que hàgem d’estar pendents de tot i erigir-nos en portaveus de totes les causes. En relació amb això de la cultura del consumidor, sembla que per haver comprat un disc sentim que un grup ens pertany i tenim dret a reclamar-li qualsevol cosa. A banda que, per ser un grup d’esquerres, sempre tens la lupa damunt de tu. A veure què dius, com ho dius i quan. És una cosa que em pareix prou trista i esgotadora.
En l’aspecte musical, tant pel que fa a la producció com a les col·laboracions, es percep un canvi respecte a l’anterior treball. Yes future és l’àlbum en què més vos heu permès experimentar?
“Per ser un grup d’esquerres, sempre tens la lupa damunt de tu. A veure què dius, com ho dius i quan. És una cosa que em pareix prou trista i esgotadora”
Nega: Sí, però no ho teníem premeditat. Els diversos estils que apareixen al disc ho han fet de forma natural. També és una cosa motivada per l’edat. Després de tants anys, ja no et naix fer sempre el mateix. El públic ho dirà, però nosaltres estem contents amb el resultat. Hem transitat camins que, si m’ho hagueres preguntat amb vint-i-cinc anys, no m’ho haguera cregut. Ens hem pres la xicoteta llicència de fer el que ens apetira.
T. M.: I, respecte a les col·laboracions, en Comanchería va participar gent molt consolidada. Ara, seguint amb eixa visió de futur, volíem apostar per artistes d’una nova escola emergent, però que comencen a consagrar-se, com Ergo Pro o Space Surimi.
Al disc l’acompanya un llibre amb articles de diferents personalitats de l’esquerra. Què vos va fer optar per un format gens fàcil de trobar en l’escena musical?
T. M.: Mitjançant la idea de traure’l físicament volíem reivindicar també el fet d’escoltar-lo amb tranquil·litat, com un concepte global, que no foren només diversos singles llançats amb comptagotes. Recuperar eixe costum que hem perdut, fruit del ritme de vida vertiginós que portem.
Nega: Per altra banda, pensem que vivim temps d’incertesa i de necessitat de respostes. Arran d’això, se’ns va ocórrer tot un seguit de gent que admirem i que, al voltant de la idea de futur, escrigueren un text sobre allò que els sorgira. No es tractava d’oferir solucions, però sí d’obrir camins i posar un poc de llum.
En eixe sentit, tant a través del títol com dels textos, vos vau fixar el propòsit de transmetre que un altre futur no només és necessari, sinó que també és possible aconseguir-lo?
Nega: La qüestió no és si nosaltres veiem futur o no. És que és la nostra obligació, que és distint. La meua opinió no és rellevant. El realment important és que, com a esquerra transformadora, tenim el deure d’apostar per un camí d’esperança i optimisme. Hem de pegar-li la volta al lema punk de “no future”. Fixa’t en tot el que ha passat des que es va cridar el 1977 i que malament ha envellit: moviment antiglobalització, zapatisme, processos a Llatinoamèrica, primaveres àrabs, Syriza, 15-M, etc. Tot i això, continua gaudint d’un cert prestigi eixe nihilisme de “l’últim que apague la llum”. Tenim una situació d’emergència a molts nivells i encara hi ha gent que continua com si res. Si nosaltres mateixa no ens ho creguem, com convencerem al del costat? És una qüestió de militància.
El ritme de les xarxes domina el modus operandi dels grups: anuncis de gires, aturades, videoclips, etc. Vos sentiu còmodes en aquesta exposició constant o no hi ha més remei que conviure amb ella?
T. M.: T’acabes adaptant, perquè no pots viure fora del que hi ha. Hem tret quatre singles amb els seus videoclips abans del disc, cosa que no havíem fet mai. A més, la durada de les cançons és menor que al principi. Ara, pares un any i ho has d’anunciar perquè la gent no s’estranye. Si no estàs present, pareix que no existeixes. En la pandèmia, teníem l’oportunitat de relaxar-nos i va ser al contrari: directes d’Instagram, concerts, grups que sorgien del no-res, etc.
“Vivim en la dictadura del single i del clip. Hi ha grups que no publiquen ni disc, sinó que simplement van traient cançons soltes”
Nega: És el ritme fugaç, tant de la cultura com de la vida en general. Vivim en la dictadura del single i del clip. Hi ha grups que no publiquen ni disc, sinó que simplement van traient cançons soltes. Algun avantatge deu tindre, tot i que no l’identifique del tot. Al remat, hi ha tanta sobreinformació que se t’escapen les coses. Hem d’estar produint sense parar. Després ens escandalitzem dels problemes de salut mental que apareixen.
Darrerament, sembla que s’estan normalitzant els missatges associats a l’extrema dreta. Penseu que l’esquerra ha perdut la capacitat de seduir o que certs discursos simplement són difícils de combatre?
Nega: En alguns aspectes, com el feminisme o el racisme, l’esquerra ha mort d’èxit i no ha sabut gestionar eixes victòries. Tot i haver-se generat certs consensos, aquests no s’han mantingut i ara sembla que ser rebel siga combatre’ls portant la polsera d’Espanya i anant contra la Ministra d’Igualtat. La veritat és que es fa complicat trobar la fórmula que ho afronte.
T. M.: A això cal sumar-li el paper que han jugat els grans mitjans de comunicació, tant d’una manera explícita com més subliminar, assenyalant uns polítics determinats i clavant en la graella televisiva a l’extrema dreta nit i dia.
En uns mesos inicieu gira per sales, cosa impensable fins fa no tant. Com vau viure el fet d’actuar davant de gent asseguda en taules i cadires, amb un ambient més propi d’un teatre que d’un grup de hip-hop?
T. M.: Per a molts artistes, van ser els primers concerts que podien fer després del confinament. Hi havia certa emotivitat, també. Més enllà d’això, ens hem de quedar amb la importància que tenen les sales, les quals han sigut un dels sectors més perjudicats per la pandèmia. Sabem que és un risc apostar per elles i ens està costant més omplir-les que en l’anterior gira, però s’han de reivindicar. Han estat el lloc on han començat i crescut molts grups i cal tindre en compte el paper que juguen, a banda de l’ambient que es genera en elles, totalment diferent del que es puga viure en un festival massiu.
