Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L’Estat francès tanca portes a la immigració

El govern d’Emmanuel Macron endureix les condicions per a les sol·licitants d’asil i nega sistemàticament protecció a menors no acompanyats

 

Anna Montull Garcia, París | @anna_montull

Ala capital de l’autoproclamada terra de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, més de 2.000 persones migrants han dormit als gèlids carrers de la ciutat durant el passat mes de gener. És el recompte de l’associació França Terra d’Asil (FTA), que assegura que la majoria ho va fer al cinturó perifèric del nord de París. En aquesta zona s’ha instal·lat el gran gruix de migrants, després del desmantellament l’any passat dels grans camps que hi havia a la metròpolis. Davant la situació i gràcies a la pressió conjunta de diverses associacions, la prefectura d’Illa de França va anunciar el 19 de gener l’obertura de 1.200 noves places en centres d’acollida, és a dir, poc més de la meitat de les que es necessitarien.

Tot i així, quan la policia es disposava a evacuar el camp de la Porte de la Chapelle durant els darrers dies de gener, moltes de les persones van refusar pujar als autobusos que les havien de conduir cap als espais d’acollida. “Si vaig a un centre, m’expulsaran del país perquè sóc un dublinès”, explica Mahmud, somali de 29 anys. L’etiqueta dublinès ve de la normativa de Dublín, signada per tots els membres de la Unió Europea, segons la qual el procés de demanda d’asil ha de tramitar-se al primer país de la comunitat on es prenen les empremtes dactilars del sol·licitant. Mahmud va creuar la Mediterrània el 2016 fugint de la guerra. La seva pastera es va enfonsar i va haver de nadar una hora fins que un vaixell de rescat d’una ONG el va recollir i conduir a Itàlia. Un cop allà, li van agafar les empremtes: sentència dictada. El jove ja no podia tramitar la petició d’asil en cap altre estat. Va pujar fins a Alemanya i el van retornar. Ara és a l’Estat francès i ha presentat una demanda d’asil, però en qualsevol moment pot ser detingut i portat a un centre de retenció administrativa (CRA) fins a ser deportat de nou cap a Itàlia.

Històries diferents però amb els mateixos components es repeteixen quan escoltem Abdelaziz, de 26 anys, o Hissein, de 28 anys. Aquest últim, recentment arribat de l’Estat espanyol, on al seu torn hi va arribar per l’estret de Gibraltar, sembla guardar una mica d’esperança. Per a les sol·licitants d’asil no dublineses tampoc és fàcil, ja que poden arribar a passar entre un i dos anys d’incertesa i precarietat abans de rebre una resposta definitiva. Ens ho expliquen des del replà de sota el pont de la Porte de la Chapelle, que compta amb entre 200 i 300 persones. Recollides al voltant de dues fogueres per abrigar-se del fred i d’una neu que no ha acabat d’agafar, comprovem com el perfil majoritari són homes joves no acompanyats, d’entre 25 i 30 anys. Hi ha –ens diuen– tres dones, però no les veiem. Les condicions són insalubres i les organitzacions es queixen de l’absència de l’estat, el qual delega tota la tasca a la societat civil mentre va endurint la legislació.

Condicions més dures

La nova i polèmica llei d’immigració i asil, aprovada el 2018, ha estat la reacció institucional davant l’augment de demandes d’asil a l’Estat francès. El 2017 va experimentar una alça del 17%, i el 2018, del 21,8%, registrant la xifra més alta dels últims anys, amb 122.743 sol·licituds presentades. Tanmateix, les esperances per a les persones demandants no són gaire altes si tenim en compte que el 2017 només es van aprovar el 36% dels expedients d’asil. En altres paraules, la protecció es va denegar a sis de cada deu migrants. I, malgrat tot, la nova llei preveu endurir encara més les condicions de les persones sense papers, ja siguin sol·licitats d’asil adultes o dublineses. Entre d’altres, estipula que ja no poden circular lliurement sense l’autorització de l’Oficina d’Immigració i d’Integració. En cas de no respectar aquesta obligació, el procés de demanda d’asil pot ser interromput i tancat. Així mateix, la normativa redueix el període de les persones migrants per poder sol·licitar l’asil: passa de 120 a 90 dies. Alhora, amplia el temps màxim de retenció previ a la deportació per a aquelles a qui s’ha denegat l’asil: de 45 dies passa a 90. L’augment de dies també afecta els migrants menors sense papers. La xifra d’infants en retenció administrativa a l’Estat francès va ser de 304 l’any 2017.

L’any 2017 es va experimentar una alça del 17% en sol·licituds d’asil, i el 2018, del 21,8%. És la xifra més alta dels últims anys 

La situació dels menors estrangers no acompanyats als qui l’Estat nega protecció és una de les qüestions que més preocupa les organitzacions ciutadanes, les quals han denunciat repetidament la negligència de l’administració estatal. Segons dades d’UNICEF, a París, el 2016 i el 2017, la meitat dels casos de menors als quals l’administració no va reconèixer la minoria d’edat van ser després revocats i reconeguts com a menors pel Jutjat d’Infància. Yann Manzi, cofundador d’Utopia 56 –associació d’ajuda a persones refugiades que treballa arreu de l’Estat francès, inclosos París i Calais– explica preocupat que aquests menors no reconeguts com a tals “conformen el grup que les organitzacions anomenem ni-ni: ni menors ni adults. No són reconeguts com a menors però ells diuen que ho són, i llavors tampoc entren al procediment d’asil dels adults perquè es reivindiquen com a menors”. Utopia 56 acompanya els menors en el procés i, juntament amb altres organitzacions, com ara Metges sense Fronteres o Metges del Món, està fent front comú per denunciar-ho, apel·lant a la Convenció sobre els Drets de l’Infant que l’Estat francès ha signat i ratificat. “Moltes vegades els jutges acaben reconeixent la minoria d’edat després que hagi estat prèviament rebutjada, mostrant errors sistemàtics en les avaluacions. Surten a la llum casos de grans infraccions”, prossegueix Manzi. Un informe d’Oxfam Intermón de l’any passat treia a la llum també abusos, detencions i devolucions il·legals cap a Itàlia que les autoritats franceses duien a terme contra menors migrants.

Aquestes denúncies no impedeixen que l’Estat francès segueixi practicant una política de mà dura contra els menors no acompanyats. Es tracta d’un grup molt vulnerable, el nombre del qual s’ha triplicat durant els últims dos anys fins a situar-se en 40.000 menors a finals de 2018. Per descoratjar-los, el 2 de febrer va entrar en vigor un decret del govern que posa en funcionament un fitxer únic a escala nacional per a l’avaluació de menors. Aquest augmenta les competències de les prefectures, conegudes per practicar avaluacions no segures ni fiables, i redueix la possibilitat de revisió dels expedients rebutjats. Diferents organitzacions intergovernamentals i no governamentals, així com el mateix Defensor dels Drets, Jacques Toubon, han manifestat preocupació i una ferma oposició al decret. Mentrestant, UNICEF titllava la normativa de “mal ús de la protecció infantil amb fins de control migratori i un retrocés històric per als drets de l’infant”. Lise Faron, de l’associació Cimade, denuncia que els joves “són etiquetats abans com a potencials estafadors que com a infants”.

La nova llei estipula que ja no poden circular lliurement sense l’autorització de l’Oficina d’Immigració i d’Integració

El govern també s’ha trobat l’oposició d’ajuntaments, com ara el de París, on la seva alcaldessa, Anne Hidalgo, ja ha anunciat que es negarà a aplicar-lo. Per part seva, un funcionari de l’Oficina Francesa de Protecció dels Refugiats i Apàtrides, que vol mantenir-se en l’anonimat, argumenta que “no hi ha una crisi de refugiats, hi ha una crisi dins les institucions europees”. I segueix: “De cara enfora defensen l’acollida; de cara endins, la rebutgen”.

Malgrat que el 2018 l’entrada de migrants s’hagi reduït en el conjunt de la Unió Europea, el discurs de la por cada vegada més normalitzat i assimilat segueix legitimant polítiques antimigratòries i de securitització de fronteres a escala nacional i europea, blindant una Europa que –com denuncia el Centre Delàs– ja ha construït prop de 1.000 quilòmetres de murs des dels anys 90; fronteres que no només es troben a les zones limítrofes, sinó també dins dels estats. A Calais ja es va alçar un mur el 2016. Aquest gener se n’ha començat a construir un altre al voltant d’una gasolinera per evitar que persones migrants pugin a camions o caravanes per fugir cap a Anglaterra. A la vegada, també els cossos de seguretat i de vigilància s’han fet més presents i, amb ells, la violència estatal. François Guennoc, vicepresident de l’Auberge des Migrants que treballa sobre terreny a Calais, ens explica que “d’històries de violència policial n’hi ha moltes, és un fet quotidià aquí a Calais. És la manera que té el govern de desencoratjar la gent de marxar”. I, per fer-ho, tot s’hi val: arrestos, retencions en centres d’internament, violència física, destrucció dels béns, etc. El missatge que volen fer arribar a les potencials migrants queda clar: refugiades, no sou benvingudes.

Article publicat al número 470 de la ‘Directa’