M’agrada la paraula “canícula”. Crec que vaig descobrir-la amb plena consciència un juliol llegint Incerta glòria i aquest record fa que la guardi dins del cap amb una calidesa que no arriba a ser tòrrida com el seu significat, però que m’ajuda a suportar-la quan surt de l’espai escrit i s’enganxa literalment a la pell. Si no fos per aquesta estima cap a la paraula en qüestió, odiaria la calor excessiva i de rebot l’estiu, tot i que no m’atreveixo a afirmar-ho fermament perquè podria convertir-se en un sacrilegi pels que tenen l’època santificada i perquè en el fons no seria cert del tot.
És impossible no deixar-se endur per les rauxes i disbauxes de les nits allargades, de les festes majors que aquí i allà omplen les setmanes, de les migdiades dilatades en el temps i per l’alegria dels retrobaments dels que tornen a casa i dels que tornen uns dies per obrir-les. Però no deixa de ser trist comprovar que els estius idíl·lics que sembla que no s’hagin d’acabar, plens de viatges i amors passatgers, d’estampes folklòriques de jaies xerrant als carrers ocupats per un mostrari de cadires fetes àgora i de corrues de criatures que tomben el terme a cavall de bicicletes desempolsades per a l’ocasió, més que no pas una realitat fidedigna conformen un mite imaginari col·lectiu que ignora que els vells locals al carrer hi són tot l’any, que els petits en lloc de desafiar els límits físics marcats pels adults tenen tendència a romandre estàtics enganxats a les pantalles, que gairebé tot acte socialitzador acaba passant pel bar o és impossible fer-lo sense una cervesa a la mà i que les vacances llargues, com el reis mags d’orient, són una mentida.
No deixa de ser trist comprovar que els estius idíl·lics que sembla que no s’hagin d’acabar, més que no pas una realitat fidedigna, conformen un mite imaginari col·lectiu
Descobrir que el món a l’estiu no s’atura, tot i que a vegades pugui semblar que sí, deu ser un altre pas obligatori per fer-se gran, i entrar de cap a la fal·làcia estival una altra manera de viure amb la dosi d’angoixa a què estem acostumats. En la promesa dels estius brillants hi ha la distorsió d’un carpe diem que es perd en el temps, que balla entre una dosi de nostàlgia pel passat i una projecció fabulada de futur que difumina el sentit de la màxima d’aprofitar el moment i que descarta l’opció de ser mediterràniament feliços tot l’any.
Fa temps que em punxa això de centralitzar a l’estiu tota activitat i festa, i en bona part és pel fet de ser de poble. El debat del model de turisme de les grans ciutats que aquestes últimes setmanes ha explotat, i que tant de bo no pari de créixer, podria traslladar-se al model d’habitar els pobles. Les diferències entre un fenomen i altre són enormes perquè no és el mateix la indústria depredadora turística que el turisme més familiar si s’entén la paraula des d’un vincle proper amb els llocs on es va a raure. Però hi ha un cert grau de semblança en ambdós casos, en com aquestes maneres de relacionar-se amb els llocs possibiliten o impossibiliten un determinat desenvolupament de la vida diària que va més enllà de l’excepció vacacional. En el fons hi suren problemes i reptes comuns (habitatge, aigua, vida comunitària i massa crítica, disponibilitat de serveis…), però en la superfície costa que aflorin i posar-los sobre la taula és complicat perquè en fer-ho hi ha el risc que siguin rebuts com un atac personal i contra la convivència, que siguin entesos com una classificació entre ciutadans de primera i de segona, de ferir sensibilitats sense voler-ho pas.
El debat del model de turisme de les grans ciutats que aquestes últimes setmanes ha explotat, i que tant de bo no pari de créixer, podria traslladar-se al model d’habitar els pobles
Potser un remei per començar a posar llum a la qüestió seria que de la mateixa manera que d’aquí poc algun mitjà llençarà les xifres de l’operació sortida de la gran urbs també es podria fer ressò de l’operació de buidada –altrament dit tornada- que d’aquí a un mes i mig tindrà lloc, i que el focus vagi més enllà de les autopistes i de les rondes i arribi als carrers dels municipis que potser tindran eco i tot.
Mentre no arriba aquest moment, es pugui o no fer festa a l’agost, potser el millor és deixar-se endur per l’esperit estiuenc i celebrar amb consciència l’arribada de la canícula, assaborir l’estuba i la xafogor i recordar que no hi ha res més antic, plaent i anticapitalista que trobar una ombra on passi la frescor o una mica de brisa i jaure-hi mentre passa el temps, els pensaments o la conversa distesa.
