Darren McGarvey va néixer i créixer al barri obrer de Pollok, al sud de Glasgow (Escòcia), però la radiografia de la pobresa que narra en primera persona a Poverty Safari (Safari en la pobreza, Capitán Swing, 2019) és extrapolable a qualsevol perifèria urbana del nostre entorn. En aquest llibre, fugint d’estereotips i paternalismes i a partir de la seva experiència, aprofundeix en els impactes de créixer en una comunitat empobrida i en les causes de “la ira dels marginats”. Recentment, aquest escriptor i activista social escocès –que també ha gravat dos discos de rap amb el nom artístic de Loki– ha estat a Barcelona, convidat per la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), amb motiu del seu vintè aniversari.
Arrenques Safari en la pobreza sentenciant que la gent com tu no escriu llibres. Què s’espera d’una persona com tu, nascuda a un barri obrer de Glasgow?
Quan has crescut en una comunitat de classe treballadora, la teva primera idea del que pots fer prové del que fan els altres. La majoria de gent centra els esforços a aconseguir una feina, perquè les dificultats principals són el cost de l’habitatge, de l’alimentació o de l’energia. D’aquesta manera, des de molt petit, estàs abocat a creure que tot això és normal i a tenir clar que la idea de convertir-te en escriptor és massa ambiciosa, massa improbable. Conviuràs amb companys d’escola que, a causa del codi postal del lloc on han nascut, es burlen de la intel·ligència i de la creativitat, i normalitzen la violència i l’agressivitat. Per tant, encara que tinguis la sort d’adquirir la creença que pots anar més enllà, t’enfrontes a una gran resistència de la comunitat. Els obstacles són infinits.
Més enllà de la comunitat, expliques que, quan feies programes per a l’emissora escocesa de la BBC, semblava que l’únic que donava legitimitat a les teves opinions era el fet d’haver estat pobre. Tampoc s’espera que una persona com tu critiqui el sistema?
Vivim en una cultura que demana experiències. Tant organitzacions socials, institucions, com mitjans de comunicació conviden testimonis de comunitats marginades, oprimides, empobrides i traumatitzades perquè expliquin la seva història. Però resulta que la història ha de prendre una forma molt particular, s’ha de centrar en l’experiència subjectiva del dolor individual, la violència, la vergonya, la pobresa i el trauma. La història no pot centrar-se en la desigualtat sistèmica ni en les contradiccions del tercer sector. Si t’allunyes d’aquests paràmetres, de seguida passes de ser celebrat a ser exclòs, passes a ser “problemàtic”, “poc raonable” i “agressiu”. Fins que no vaig aconseguir cert èxit amb Safari en la pobreza, les meves crítiques no es veien com a constructives. Tan bon punt has trencat amb aquella identitat i la societat ja et considera acceptable, les teves crítiques es veuen amb millors ulls. Això evidencia l’existència de la societat de classes. El meu missatge no havia canviat mai, el que va canviar va ser el meu nivell de prestigi, em vaig convertir en una excepció a la norma.
Et refereixes a les estructures i organismes per donar resposta als problemes socials com a indústria de la pobresa…
Hem de partir de la base que l’existència de la pobresa és una elecció política. És evitable, però en cap cas sota un sistema econòmic com el nostre, on precisament la pobresa s’ha convertit en la forma de “mesurar l’èxit” de la societat capitalista. Així, les iniciatives públiques, les organitzacions socials o els programes de benestar existeixen per gestionar aquesta desigualtat. El nivell de crisi que experimenten les economies desenvolupades occidentals és tan aclaparador que els programes de benestar social no poden pensar més enllà del mes vinent: no hi ha planificació, no hi ha una visió de futur de la societat, només es fa una gestió de la crisi secular. Alhora, la gent que treballa en el tercer sector no experimenta cap èxit, no veu canvis i es desmoralitza, comença a creure que no hi ha esperança i això és molt perillós. Quan la gent que abans somiava amb una societat més justa deixa de creure que és possible, quina esperança pot conservar una persona qualsevol? Mai hem creat més riquesa que ara, per tant, mai hi ha hagut tantes possibilitats de poder transformar la societat, però en aquests moments, la mirada no va més enllà de la crisi actual, es digui Brexit, pandèmia o Ucraïna.
Quan parlem de pobresa, sovint posem el focus en el poder adquisitiu, l’atur o les dificultats per accedir a l’habitatge. Quin és l’aspecte més ignorat en estudis, articles o anàlisis?
El paper de l’estrès crònic està menystingut i és poc reconegut, i es tracta d’una resposta psicològica molt important entre les persones i les comunitats empobrides. Experimentar un estrès intensiu que ocupa la nostra ment ens manté en un estat permanent de lluita o de fugida, genera canvis fisiològics i incrementa els nivells d’ansietat. Per fer-hi front, desenvolupem estratègies que ens ajuden a obtenir una sensació breu d’alleugeriment o seguretat, però que sovint passen per l’aïllament social, la mala alimentació, el consum d’alcohol o d’altres drogues, el joc o la violència. Si us fixeu en la comunitat més pobra de Catalunya i mireu la botiga de la cantonada, hi trobareu tabac i alcohol, i al voltant, narcotraficants. Cada transacció econòmica que es produeix en aquesta comunitat és un intent de gestionar l’estrès, un intent per sentir-te millor. Si surts al carrer en una comunitat més acomodada, veuràs comerços de fruites i verdures, floristeries, parcs públics, arbres i paviments nets. Per començar, ja hi ha un estrès ambiental menor. Per què la gent de les zones més riques viu més temps? Per què té menys incidències de salut mental? Les condicions socioeconòmiques ho determinen tot, també les relacions afectives i la psicologia. Cal dimensionar els efectes corrosius de la desigualtat sobre la ment i el cos humà i també el cost de tractar totes les derivades d’aquest estrès en la salut, la justícia penal o l’educació. Si hi hagués més igualtat econòmica, es reduiria moltíssim el cost de la gestió de la pobresa.
Les biblioteques públiques són dels pocs espais públics que contribueixen a alleugerir aquest estrès?
Si no tens diners, cada vegada comptes amb menys espais d’accés públic, i la biblioteca és un dels pocs que et queda: pots estar-t’hi el temps que vulguis i no has de gastar diners. La biblioteca és més que l’accés als llibres. Es tracta d’un dels únics espais que existeixen on qualsevol persona pot anar a seure o a deambular tranquil·lament, facilita un entorn segur i reconfortant per a les persones vulnerables. La biblioteca és un refugi per a algunes persones, és temps d’esbarjo i un lloc de solitud per descansar del soroll de la vida, literalment i metafòricament. No donar suport ni invertir en biblioteques dona una pista real del que pensem de la gent de classe treballadora. Qui vol tancar biblioteques ja en té una a l’habitació i viu en una casa tranquil·la.
A més, el sistema tracta la pobresa de forma fragmentada, sense interrelacionar tots aquests problemes?
“Des de la socialdemocràcia mai veiem les diferents cares de la pobresa relacionades sinó dividides, però en realitat qui n’experimenta una les està experimentant totes”
Des de la socialdemocràcia mai veiem les diferents cares de la pobresa relacionades sinó dividides. Però qualsevol persona que estigui experimentant-ne una, les està experimentant totes. Aquesta mirada fragmentada també té un impacte en el tercer sector, perquè separa les organitzacions socials que han de lluitar contra la pobresa i això evita la discussió i el discurs interseccional de la desigualtat estructural. Des d’un banc d’aliments no poden ajudar algú que no té electricitat; qui proporciona productes sanitaris a les dones no pot ajudar una dona que passa gana. De nou, tot això es gestiona des de l’emergència. Imagineu-vos la pressió que es podria exercir sobre el govern si totes les organitzacions socials s’unissin en un sindicat i elaboressin un relat més profund. Aquest sistema no serveix a ningú més que a les elits, i fins i tot la gent de classe mitjana avui està en lluita. La majoria ens sentim econòmicament insegurs.
En passar pels circuits de serveis socials, vas experimentar aquesta fragmentació?
Absolutament. Si demanes ajuda, el primer que experimentes és la dificultat per relacionar-te amb un munt d’organitzacions diferents. És una bogeria. Per començar, si ets una persona sense llar i amb drogodependències i necessites ajuda, has de viatjar al centre de la ciutat sense diners. Has de seure a una oficina, omplir la documentació i facilitar alguna mena de contacte. Has de disposar d’una adreça electrònica, tenir un número de telèfon i de la seguretat social, i un compte bancari.
La bretxa digital també dificulta aquesta relació?
Els sistemes de benestar es digitalitzen cada cop més, la qual cosa exclou les persones que no tenen accés a la tecnologia. És un escenari que suposa una contradicció en el discurs al voltant dels pobres. Hi ha qui diu que si tens mòbil no ets pobre, però alhora, sense un telèfon, no pots accedir a les prestacions, i l’accés a les prestacions és la definició de pobre. Això demostra la poca comprensió que hi ha sobre l’experiència de les persones amb dificultats.
En una etapa de la teva vida deies que odiaves tot el que “feia olor de classe mitjana”. L’odi de classe o la ràbia poden ser motors de canvi?
És una pregunta complicada. La gent pot sentir una ira legítima davant la injustícia social, però és una forma d’estrès. Quan diferents actors ens animen a quedar-nos en el lloc de la ràbia, també estem a mercè de la seva manipulació. Quan estem enfadats, no podem pensar amb claredat, encara que sentim molt fort que estem experimentant claredat. Quan estem molt enfadats, no podem escoltar el que diuen els altres, encara que sentim molt fort que entenem perfectament el que ens diuen. La clau és pensar amb intel·ligència emocional com es pot utilitzar la ira com a catalitzador, però aspirant a tornar a un lloc de calma, un lloc d’obertura on entenem que aquesta mena de força no aconseguirà mai res a llarg termini. En canvi, la persuasibilitat o l’humor són qualitats importants per demostrar que anem de debò i no només amb bones intencions, que som justos. Això és rellevant en una era de xarxes socials en què sovint no tens una segona oportunitat i on tot el que dius i fas pot ser reinterpretat i reformulat per persones que volen retratar-te segons l’estereotip del socialista emprenyat i venjatiu. És difícil estar subjecte a determinades situacions i no sentir ràbia, però, a llarg termini, estar enfadat és radioactiu per a la ment i el cos.
La ràbia en les comunitats desafavorides també neix del fet de no ser escoltades?
A les comunitats desafavorides existeix la creença que no canviarà res, que el poder, les autoritats, no són de fiar. El fet de comprovar que la democràcia no s’ha concebut pensant en elles desincentiva la participació. Una de les conseqüències de la manca de proximitat entre els qui prenen decisions i la gent al Regne Unit ha estat el Brexit. Aquesta ira que senten les persones és manipulada per polítics, mitjans de comunicació i empresaris, que la dirigeixen cap als seus interessos. En aquest cas, tenien l’interès que el Regne Unit abandonés el mercat comú europeu perquè representa un obstacle per als seus interessos polítics i empresarials individuals. Però al poble li prometen autonomia, sobirania i renovació nacional. Un altre exemple el trobem als Estats Units, on, al voltant del 2016, vam veure una explosió de populisme amb Donald Trump, que no oferia cap solució real, però acomodava la ira i parlava retòricament pel poble. Al cap i a la fi, són milionaris i multimilionaris que es cuiden d’ells mateixos.
A la localitat de Pollok us vau expressar i organitzar contra l’autopista M-77, però es va acabar construint, no us van escoltar. Quins impactes va tenir?
El problema no era només l’autopista, sinó que també es plantejava la qüestió democràtica, el fet que la població havia de tenir dret a decidir sobre l’espai públic. Les opinions eren diverses i els focus també. Mentre molts estudiants de classe mitjana baixaven a les protestes per participar en l’activisme ecologista, molts locals de Pollok, s’afegien a la lluita perquè sentien que estaven desafiant els polítics. I si bé la protesta va fracassar en l’objectiu d’impedir l’autopista, va tenir èxit a llarg termini perquè es va convertir en un catalitzador perquè molts de nosaltres entenguéssim que calia un canvi social i que podíem fer alguna cosa. En un fracàs sempre hi ha èxit, potser no el que esperaves i no sempre aquell que és fàcil de reconèixer.
El sentiment d’incomprensió fa que comunitats desafavorides abandonin les esquerres?
És important no simplificar les expressions d’extrema dreta i de racisme i indagar en les seves causes vertaderes. Per a l’esquerra, sol ser difícil reconèixer l’efecte dels processos migratoris en les comunitats pobres que no tenen recursos i creen tensió o competència. Penso que quan des de les esquerres no podem reconèixer els reptes, regalem l’oportunitat de guanyar posicions a l’activista d’extrema dreta. A la gent li farà l’efecte que els escolta i els comprèn, i això és molt poderós per a algú que sempre s’ha sentit menystingut. La sinceritat amb què es comuniquen Donald Trump, Nigel Farage o Marine Le Pen és embriagadora. Les idees més extremes es van introduint subtilment i les coses que abans els haurien sorprès o semblaven tabú ho deixen de ser. Mobilitzen, no només al voltant de les idees en si, sinó a partir del rebuig de tots els altres d’aquestes idees. L’única manera de trencar amb això és trepitjar el territori, apropar-se a aquestes comunitats i escoltar a la gent.
