La transició política que es va obrir a Tunísia amb el tret de sortida de les anomenades primaveres àrabs es podria comparar amb un cotxe d’una vistosa carrosseria, però amb un motor atrotinat que només perceben aquells que hi són a dins. El miratge es va acabar el 25 de juliol, quan el president Kaïs Saïed, per mitjà d’una lectura fraudulenta de l’article 80 de la Constitució, referit a les situacions d’emergència, va adoptar una sèrie de “mesures excepcionals”, que incloïen la congelació del Parlament i la seva assumpció de tot el poder executiu.
La reacció a dins i fora del país va ser molt diferent, en part, pel contrast entre la llustrosa carrosseria i l’avariat motor. Mentre la premsa estrangera i molts governs occidentals van expressar la seva preocupació, la majoria de la població tunisiana va donar suport a Saïed. Una frase que se sentia sovint era: “El que ha de venir no pot ser pitjor del que tenim”. La Constitució democràtica i la celebració d’eleccions netes i sense violència havia amagat el fracàs del nou sistema polític a l’hora de canalitzar les demandes de la població, a lluitar contra la corrupció, a proporcionar estabilitat política… Amb la conseqüència d’un deteriorament del nivell de vida de la població i dels serveis públics.
Al mes de setembre, Saïed va fer un pas més en el seu pla de reformar el país: va suspendre bona part de la Constitució, situant els seus decrets per damunt, concentrant tots els poders en les seves mans de forma indefinida. Ell ho justifica dient que és l’única forma d’executar un canvi radical d’un sistema podrit i corrupte. El gest va marcar l’inici de l’erosió de la popularitat, i les primeres manifestacions en contra seu. Tanmateix, les enquestes asseguren que continua gaudint del suport de la majoria. La divisió entre seguidores i detractores ve marcada per la resposta a una pregunta: confia que el president sabrà fer un bon ús d’aquest immens poder?
Saïed, curiosament un professor de Dret Constitucional, va guanyar les eleccions de 2019 amb un suport aclaparador, de més del 70 %. En part, la raó va ser que el seu oponent a la segona volta a Nabil Karoui, era un magnat corrupte que es troba ara fugit a l’Estat francès després de passar per Barcelona. El desgast de la democràcia ha engendrat al món sencer una onada de líders antiestablishment d’acord amb la cultura política de cada lloc. No és el mateix Beppe Grillo que Donald Trump, tot i que són fruit d’impulsos semblants. Saïed s’ajusta a la realitat tunisiana: una barreja de radicalisme polític amb conservadorisme social. Però per damunt de tot, la seva qualitat indiscutida d’home íntegre i auster. És a dir, que no ficarà la mà a la caixa.
S’han multiplicat els judicis de civils a tribunals militars, en diversos casos pel sol fet d’haver criticat el president
Al cor del seu projecte polític hi ha una malfiança de la democràcia representativa, que ell voldria substituir per un sistema d’elecció directa d’àmbit local, que donaria pas a la tria de delegats a diversos nivells superiors, culminant en el Parlament nacional. És un sistema que s’ha comparat amb el soviètic o amb el dissenyat per Gaddafi, dues comparacions poc encoratjadores. Saïed menysprea els partits polítics i els vol apartar de l’escena política. Però no només això, des del 25 de juliol no ha consultat els seus plans amb ningú, ni amb el totpoderós sindicat UGTT, ni amb la societat, ni amb les intel·lectuals o expertes del país. El president només confia en un grup molt reduït de persones, la majoria amb vincles familiars directes o indirectes.
Aquest fet, la hiperconcentració del poder, és el que li retreuen alguns activistes desenganyats amb els partits i que podrien donar-li suport si les seves formes fossin diferents. Les organitzacions de drets humans fa setmanes que alerten d’una sèrie d’accions preocupants, com la detenció o arrest domiciliari de personatges públics sense ordres judicials sota la justificació de la lluita contra la corrupció. O la multiplicació dels judicis de civils a tribunals militars, en diversos casos pel sol fet d’haver criticat el president, ja que és el cap de les forces armades. És per tot això que cada cop són més les veus que acusen Saïed de ser un dictador de fet o en potència.
Si Saïed s’entesta a aprovar una nova Constitució sense consens, el conflicte polític a Tunísia estarà servit. I com més trigui a fer el pas, menys suport social tindrà. I és que el país afronta uns desafiaments descomunals, el principal, una economia estancada i endeutada en risc de fallida. Potser a Saïed el mou el patriotisme i la convicció sincera que ell és l’únic capaç de salvar el país. Però com diu una dita anglesa, “el camí cap a l’infern està empedrat de bones intencions”.
