Feminista, afrodescendent, exrapera, activista i política. Des de totes les seves facetes, Áurea Carolina reflexiona sobre el futur de Brasil davant l’amenaça de l’ultradreta a la segona volta electoral del proper diumenge. Les últimes enquestes entreguen quasi un 60% de suport al candidat d’extrema dreta Jair Bolsonaro, al capdavant del Partit Social Liberal (PSL), enfront del 40% que obtindria el seu rival del Partit dels Treballadors (PT), Fernando Haddad. Tanmateix, Carolina és insòlitament optimista i manté l’esperança que encara hi ha temps per “capgirar els vots”. Amb 34 anys, el passat 8 d’octubre, en els comicis legislatius que van coincidir amb la primera volta presidencial, va ser escollida diputada per l’estat de Minas Gerais, al sud-est del país, pel Partit Socialisme i Llibertat (PSOL), una escissió del Partit dels Treballadors situada més a l’esquerra de la formació de Lula da Silva
Com ha arribat fins aquí Brasil?
Tenim un escenari d’avanç de l’extrema dreta fonamentalista, d’inclinació feixista, que arriba després d’una crisi política i econòmica produïda i premeditada pels sectors que van intentar desestabilitzar el país per fer fora els governs progressistes del poder. Durant els anys de govern del PT hi va haver transformacions importants, conquestes de drets socials i una millora de les condicions de vida de la població. Però també es van reproduir una sèrie de pràctiques tradicionals del poder i alguns escàndols de corrupció. A més, hi ha hagut un augment de la violència urbana i de l’atur. Després del cop que va fer fora a la presidenta Dilma [Rousseff] del govern, els grups dominants van imposar una agenda molt austera i antidemocràtica de retirada de drets, com la reforma laboral o una esmena constitucional que congela les inversions socials durant vint anys. Una cosa sense precedents al món.
I a nivell social?
S’ha intentat produir un canvi cultural en l’actitud de la gent perquè ella mateixa justifiqui la necessitat de fer fora al PT del poder. S’ha creat un imaginari antipetista que té a veure, en part, amb els errors dels governs del PT i amb una idea falsa que s’ha imposat de que és el gran culpable dels problemes del país. Jo no sóc del PT, tinc moltes crítiques al partit, a les seves decisions i mètodes, però s’han de reconèixer avanços importants com la inclusió de milers de joves negres i d’origen popular a les universitats, que és un fet inèdit i transformador per a una societat tan racista com la nostra.
Com s’ha planejat el canvi cultural?
“Els grups religiosos que ocupen el poder des de fa anys amb molts parlamentaris i governadors, com els evangèlics més fonamentalistes, estan treballant amb una agenda moral per provocar pànic esmentant les feministes i els col·lectius LGTBI”
El tema de la seguretat ha estat determinant. A Brasil la violència urbana és una bogeria: són trenta homicidis per cada 100.000 habitants. És una estadística que no té comparació amb res. Els telenotícies sensacionalistes cada nit repeteixen que els delinqüents han de morir, que es necessiten més armes, més repressió i més presons. Als mitjans, hi ha una apologia quotidiana de la violència. Bolsonaro és un tipus que potencia el sentiment de por i inseguretat, que té una raó de ser en la població. També hi ha l’agenda moral i aquí els grups religiosos que ocupen el poder des de fa anys amb molts parlamentaris i governadors, com els evangèlics més fonamentalistes, hi estan treballant per provocar pànic esmentant les feministes i els col·lectius LGTBI. Diuen que estem imposant una conducta per que a les escoles s’ensenyin valors en contra de la família tradicional i treballen amb la por de la gent al canvi de costums.
Com per exemple?
Tenen un projecte que es diu “Escola sense Partit”, que és una espècie de franquícia internacional que també existeix a altres països, i pretenen que a les escoles no es pugui debatre sobre política ni fer reflexions crítiques perquè diuen existeix un adoctrinament ideològic de l’esquerra. També hi ha el control sobre la sexualitat, la censura de la cultura, de les arts… És un paquet de coses. A més, l’agenda moral es gestiona a través de notícies falses en base a la ignorància general, perquè la gent no pensi massa.
Precisament, sobre aquest punt, Bolsonaro fet campanya a través de les xarxes socials i molt poc en ràdios o platós de televisió. Inclús, hi ha hagut empreses que han comprat bases de dades per enviar missatges massius a favor seu a través de WhatsApp. Aquest ús de les noves tecnologies i de les xarxes es repeteix en la forma d’operar de l’extrema dreta a nivell global.
L’extrema dreta global té una coincidència d’interessos econòmics, uns mètodes per utilitzar les xarxes socials de forma manipuladora. Per exemple, el tipus que va planificar la campanya de Trump [Steve Bannon] també està vinculat a la campanya de Bolsonaro. Les xarxes són un terreny molt fèrtil per als prejudicis, la superficialitat i l’engany. Bolsonaro és un home de la vella política i està al poder des de fa molt temps [com a diputat], però el presenten com un outsider. No ho és, però les notícies falses poden imprimir la imatge d’un nou polític. A les eleccions de 2014, després de la segona volta electoral, a Brasil ja deien que Bolsonaro seria el candidat per al 2018. Van trobar un nom al primer dia. Hi ha hagut una premeditació molt gran en aquest procés. L’extrema dreta trobarà un Bolsonaro a cada país i l’adaptarà segons convingui.
Una important bossa de vots del centre-dreta del PSDB, partit de l’actual president Michel Temer, van anar a parar a Bolsonaro a la primera volta. Temer, el PSDB i les seves polítiques van preparar l’escenari polític, econòmic i social per donar ales a l’extrema dreta. Han creat el seu propi monstre?
Per a Temer això no és un problema, en absolut. Ell és connivent amb els grups ultraviolents. Temer no està dins l’àmbit de la dreta liberal, és una altra cosa. Ell i una concertació d’actors del poder executiu, legislatiu i judicial, juntament amb empresaris i mitjans de comunicació han imposat una agenda molt violenta. Però hi ha una dreta més moderada i liberal que potser no va preveure la força de l’extrema dreta i ara la situació se li ha escapat de les mans i l’onada els ofega. Tot i així, tampoc s’estan posicionant en contra del discurs de Bolsonaro. És una dreta liberal amb una certa inclinació neofeixista perquè considera que Bolsonaro no està tan malament. No sé quin és el seu càlcul electoral, però no estan fent res per aturar-lo.
Què opina de l’estratègia que ha seguit el PT per mantenir a ‘Lula’ com a candidat pràcticament fins al final, tot i el procés d’enjudiciament?
Encara no ho sé. Haurem d’avaluar-ho. Els partits segueixen competint d’una manera molt lletja. No estic d’acord en l’estratègia de Lula d’aïllar Ciro Gomes, el segon candidat en vots [del Partit Democràtic dels Treballadors – PDT] dins el camp democràtic i el tercer dels resultats generals. El PT ha fet un càlcul molt arriscat i fins a l’últim moment no ha visibilitzat Haddad [el substitut de Lula da Silva]. Així costa molt construir un lideratge, una imatge que enganxi a la gent. Ara l’important és la lluita per capgirar vots, sobretot de dones i joves que encara tenen molts dubtes i confusió. Hi ha esquerdes i per això hem creat comitès democràtics que estan al carrer per intentar restar vots a Bolsonaro.
Quina autocrítica fa del conjunt de l’esquerra brasilera davant d’aquest escenari?
“L’esquerra en general és molt blanca, molt masculinitzada, molt heteronormativa, molt de classe mitjana. I l’esquerra ha de ser poble. Les lluites democràtiques han de ser de la gent, diverses, no jeràrquiques, no de competència, sinó d’entendre que existeix una interseccionalitat entre agendes”
L’esquerra en general és molt blanca, molt masculinitzada, molt heteronormativa, molt de classe mitjana. I l’esquerra ha de ser poble. Les lluites democràtiques han de ser de la gent, diverses, no jeràrquiques, no de competència, sinó d’entendre que existeix una interseccionalitat entre agendes: que el feminisme també té a veure amb les polítiques d’habitatge i les discussions racials també són economia. Cal tornar als territoris, on passa tot, per fer front a les injustícies, als poderosos i a aquells que exploten els cossos i la vida de les persones. L’ocupació institucional del poder no és un fi en sí, és un mitjà per estar al servei de les lluites. Aquesta és l’autocrítica.
Això és molt difícil. Un dels grans reptes de les esquerres emergents que arriben a les institucions és que acaben atrapades per les lògiques burocratitzants.
Sí, és molt difícil. Però l’única vacuna que hi ha contra això és el treball quotidià als territoris, amb les persones que pateixen directament les conseqüències més greus de l’hiperconcentració de la riquesa. No hi ha cap altra manera. Si oblidem el treball cos a cos, serà inevitable reproduir una idea colonitzadora, racista i masclista.
Ha estat aquesta la seva recepta a l’Ajuntament de Belo Horizonte?
Sí. Hem creat un laboratori que té com a eix principal que la institucionalitat estigui al servei de les lluites. Això significa que tots els recursos i processos legislatius d’incidència formal s’enfoquen en les demandes que ens arriben de la ciutadania. Els projectes de llei són propostes que procedeixen de l’escolta, la construcció col·laborativa i l’aprenentatge dels qui estan a les diferents lluites.
Algun exemple concret?
Els venedors ambulants de la meva ciutat pateixen molta persecució policial. L’últim any, l’alcalde ha posat en marxa una operació per expulsar per la força aquests treballadors del centre de la ciutat. Davant la crisi, vam començar a treballar amb ells al carrer, fent assemblees, oficines de formació política… No hem aconseguit aturar l’operació de l’alcalde, però avui tenim una xarxa de treballadors informals molt més polititzats, units, conscients i forts per afrontar la violència. No és necessàriament una victòria institucional, però sí del quotidià de la lluita. Un altre exemple: vam crear els anomenats LabPops, que són laboratoris populars de lleis en els que invitem a la gent a crear les normes que proposarem. És una participació més complexa i lenta, però genera un aprenentatge. Més enllà d’aprovar els projectes, el més important és el seu procés de creació, les relacions i connexions que es produeixen. Ja hem elaborat cinc projectes. També entreguem part del nostre sou de regidores a iniciatives socioculturals.
Com a dona, jove, afrodescendent i feminista, i recordant a Marielle Franco, regidora de l’Ajuntament de Río de Janeiro assassinada a trets i amb qui manté moltes similituds, ¿és més arriscat i difícil per les dones brasileres exercir la política avui?
“Els feminismes salvaran el món: els feminismes comunitaris, negres, trans, de les persones amb discapacitat… Contrarestaran no només el feixisme, sinó també el model de les esquerres tradicionals, que estan perdudes”
Sí, és molt difícil. Però també estem en un moment en què és una necessitat ineludible. En la mateixa elecció en què el partit de Bolsonaro ha crescut tant, també m’han escollit a mi i a altres dones negres i feministes que procedeixen del mandat de la Marielle a Río. Es clar, som molt poques comparades amb la resta, però estem molt qualificades i som valentes. Els feminismes salvaran el món: els feminismes comunitaris, negres, trans, de les persones amb discapacitat… Contrarestaran no només el feixisme, sinó també el model de les esquerres tradicionals, que estan perdudes.
El feminisme, doncs, serà la futura alternativa a l’esquerra tradicional?
Totalment. I sobretot, els feminismes crítics que qüestionen els privilegis també de les dones blanques i de classe mitja. Perquè serà un feminisme més inclusiu, que comptarà amb les veus dissonants, un feminisme que apreciarà la convivència.
Entrevista publicada originalment al mitjà digital ElDesconcierto.cl de Xile.
