El vespre del dilluns 14 de desembre de 1992, Pedro Álvarez i la seva companya, Y.S.T., s’havien trobat a la sortida del metro Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat. Van seure en un banc a parlar i s’hi van passar molta estona. Es va fer tard. Era gairebé la una de la matinada i no havien sopat. Van començar a caminar en direcció a casa de la companya.
“Anàvem pujant per l’avinguda de Catalunya –explica Y.S.T.– i vam començar a discutir. Jo em vaig enfadar i, a l’alçada de la petanca, vaig creuar el carrer. Venia un cotxe blanc que va haver de frenar de cop. Des de dins del cotxe, el conductor em va cridar: ‘Estàs boja o què?’. Jo li vaig contestar: ‘Què passa? Com què estic boja?’”.
En aquell mateix moment, A.G.R., veí de l’avinguda de Ponent, es trobava a casa seva arreglant una cortina que tenia a la porta de la terrassa. “Estava dalt d’una escala perquè s’havia trencat una peça i havia caigut la cortina. El meu pis era un àtic i tenia una terrassa que donava sobre la petanca. Vaig sentir crits i vaig pensar que era una discussió de parella. Sentia un home i una dona. Cridaven fort però jo no vaig acabar d’entendre què deien”.
Segons el relat de Y.S.T., després dels primers crits, “el conductor va sortir del cotxe i, sense dir ni una paraula, es va dirigir cap a mi i em va donar una plantofada que em va fer caure a terra. El Pedro va anar cap a ell. Li deia: ‘Què fas? Per què la toques?’. Es van enganxar i quan em vaig aixecar de terra vaig veure que l’home apuntava el Pedro al cap amb una pistola i amb l’altra mà el subjectava contra un cotxe negre que hi havia allà aparcat”.
Una detonació trenca la nit
Simultàniament, D.A.A. baixava pel carrer de Cortada en direcció a l’avinguda de Catalunya. “Era el dia del meu aniversari. Feia setze anys i havia sortit a celebrar-ho amb dos amics. Anàvem cap al Parque del Ajedrez (actualment Parc del Català), que està davant d’on hi havia la petanca i, de cop, es va sentir un soroll fort. Vam pensar que eren petards i vam comentar: ‘Què fan aquesta gent tirant petards a aquestes hores?’. I, sense donar-li més importància, vam continuar caminant”.
“Es van sentir trets –explica A.G.R.– i ja vaig veure que allò no era una simple discussió. Vaig baixar de l’escala, vaig obrir la porta de la terrassa i vaig caminar els dos metres que hi havia fins a la barana. Davant meu hi havia un cotxe parat enmig de l’avinguda i un paio que estava amb una pistola a la mà”.
“Vaig veure com el Pedro queia a terra”, explica la seva companya, Y.S.T. “Després de disparar, aquell home em va mirar a mi, va mirar el Pedro i va dir: ‘Hòstia, hòstia!’. Les nostres mirades es van creuar en aquell moment. Tenia els ulls de color fosc, portava ulleres i la seva expressió era de sorpresa. Jo vaig arrencar a córrer i a cridar demanant ajuda”.
Diversos testimonis recorden un home corpulent amb la pistola a la mà, que va fugir al volant d’un cotxe blanc
Per la seva banda, A.G.R. recorda: “Vaig veure una noia corrent per la vorera que deia: ‘L’ha matat, l’ha matat!’. Cridava com una bèstia. Jo no veia la persona que estava ferida perquè un cotxe em tapava la visió. L’home que havia disparat es va quedar allà dret, tot quiet. Es va quedar com en xoc. Aleshores, baixa la mà i la posa, me’n recordo, al costat del cos i es queda parat. Era un home així com fornit, saps? Un paio ben preparat físicament. Era ample, tenia poc cabell o el portava més aviat curt. La cara no li veia. Estava massa lluny. De sobte, sento una veu de dona que surt de dins del cotxe. No vaig entendre què li deia però va fer reaccionar l’home i, aleshores, va entrar al cotxe”.
Una fugida a tota velocitat
“Quan arribàvem a l’avinguda de Catalunya –explica D.A.A.– vam veure una noia que venia cap a nosaltres cridant i un cotxe blanc que sortia disparat. De cop, ens va agafar molta por. Primer ens vam ajupir i després vam fer mitja volta i vam sortir corrent com bojos. Vam anar fins a casa de R., que vivia a l’avinguda de Ponent, i vam pujar fins al terrat de l’edifici”.
“El cotxe blanc va baixar per avinguda de Catalunya i es va saltar el semàfor en vermell del Torrent Gornal a tota velocitat. Després, va passar per sota el pont i va marxar en direcció a Santa Eulàlia”, diu A.G.R. “La noia que anava corrent va creuar el carrer de l’Alegria i es va parar al costat de l’escola Pau Casals. Un cotxe venia per l’avinguda i ella el va intentar aturar, però el conductor no li va fer cas i va seguir el seu camí. Aleshores, un altre cotxe que venia darrere va parar. El conductor va abaixar la finestra i van començar a parlar. No sé què deien, és clar”.
El copilot era “una dona d’entre 30 i 35 anys amb abric negre de pell”, va explicar la companya de la víctima
“Va aparèixer un taxi –explica Y.S.T.– i es va aturar al meu costat. Jo vaig demanar-li que em portés fins a la comissaria”. Segons recull l’escrit de diligències policials d’aquella nit, “la noia que acompanyava la persona ferida a l’avinguda de Catalunya s’ha personat a la porta de la comissaria. Un cotxe patrulla l’ha traslladat a l’Hospital de la Creu Roja per ser atesa, ja que tenia un fort atac de nervis”. Una vegada ha rebut assistència, Y.S.T. informa als agents que “l’individu que havia disparat contra el seu company havia baixat d’un cotxe blanc”. Segons la testimoni, el vehicle “podria ser un Citroën o un Opel, amb matrícula de Barcelona i amb els números 7 i 9”. La declarant també afirma que l’agressor era “un home alt, moreno i de constitució forta”. I afegeix que “al cotxe hi havia una noia al seient del copilot d’entre 30 i 35 anys de cara fina, prima i amb un abric negre de pell”.
Arriba la policia
Mentrestant, A.G.R, des de la seva terrassa, sentia que “algú s’estava queixant però no veia ningú. Em vaig quedar un moment desorientat. Vaig pensar que hi havia algú malferit i vaig entrar a casa per abrigar-me i baixar. La meva dona em deia: ‘No baixis, no baixis, que no sabem què hi pot haver’. Vaig sortir una altra vegada a la terrassa i, en aquell moment, un cotxe –un cotxe normal– va parar al carrer de l’Alegria, sobre la vorera. Aleshores, de la porta de l’acompanyant va baixar un home amb una pistola i jo vaig pensar: ‘Però… això què és?’. Aquell home va començar a moure’s entre els cotxes amb la pistola a la mà fins que va arribar al lloc d’on sortien els gemecs. Aleshores treu una ràdio i comença a parlar, així, molt nerviós. Jo sentia que deia: ‘De pressa, de pressa!’. Allí vaig veure que era de la policia”.
A un quart de dues de la matinada, la sala del 091 de Barcelona havia avisat a la comissaria de la Policia Nacional espanyola de l’Hospitalet que una trucada alertava d’un tiroteig a l’alçada de la petanca de l’avinguda de Catalunya. “Personats al lloc dels fets, s’observa un individu, estirat a terra, que tenia una ferida al cap d’on brollava molta sang. S’ha sol·licitat una ambulància de la Creu Roja, que ha arribat moments després i ha traslladat el ferit a la Residencia Príncipes de España (l’Hospital de Bellvitge)”.
Des del terrat de la casa de l’avinguda de Ponent, D.A.A. i els seus dos amics també van poder veure aquesta escena. Un d’ells, C.D.S., explica que el primer a arribar va ser “un policia secreta que portava un walkie” i, poc després, “va arribar l’ambulància i dos o tres cotxes de policia més”.
L’escena del crim, sense vigilància
“Quan l’ambulància es va emportar el ferit –continua C.D.S.–, els cotxes de la policia van sortir darrere seu. Nosaltres vam decidir baixar una altra vegada i, en aquell moment, allà no hi havia ni policia ni res. Ens vam acostar fins a un cotxe negre que estava aparcat davant el muret de la petanca i vam veure que hi havia un gran bassal de sang”. “Allò no estava acordonat”, confirma D.A.A., “qualsevol es podia acostar fins allà i fer el que volgués. No es va quedar ni un policia de guàrdia. A mi, això, tants anys després, em segueix sorprenent molt”.
El lloc no va quedar precintat i el veïnat va poder veure de prop i tocar tots els elements relacionats amb el crim
“De fet –afegeix D.A.A.–, mentre érem allà vaig veure que sobre el capó d’un cotxe hi havia una jaqueta de color fosc, tipus parca. La vam agafar i, a dins, vam trobar un carnet d’identitat d’una dona que, després, va resultar ser l’acompanyant de la víctima. Vam decidir tornar cap a casa de R. i vam trucar a la policia. Va venir un agent i li vam donar el que havíem trobat. Ell ens va agafar les dades i ens va dir que ens trucarien per anar a testificar, però això no va passar fins quatre mesos després. La cosa és que, com que encara no en teníem prou, vam tornar a acostar-nos fins allà i, aleshores, vam veure que ja havien acordonat la zona. Hi havia molts cotxes de policia, molts veïns i, fins i tot, la televisió”.
El matrimoni format per M.C.G.B. i J.M.P.L. havia anat a dormir aviat. Segons M.C.G.B., “quan ja estàvem mig endormiscats vam sentir un soroll estrany, però no li vam donar més importància”. Passada una estona, però, “el soroll de sirenes i el moviment al carrer” els va convèncer que alguna cosa passava. J.M.P.L. va aixecar-se i va mirar per la finestra de la sala d’estar que donava a l’avinguda de Catalunya. “Vaig veure que la policia parlava amb alguns veïns que estaven a les finestres i deien que havien vist marxar un cotxe blanc. Aleshores em vaig adonar que uns agents miraven, il·luminant-se amb llanternes, l’interior del meu cotxe. Vaig baixar al carrer i, quan vaig dir que n’era el propietari, m’hi van deixar acostar. Un policia em va demanar si podia obrir el cotxe i van entrar a dins”.
Un projectil dins d’un Opel Kadett
Segons l’acta, la “inspecció ocular tecnicopolicial” va anar a càrrec d’un inspector del Gabinet de Policia Científica de la comissaria de l’Hospitalet, qui va poder comprovar que “a l’alçada d’un parc amb pistes per jugar a la petanca, es troba un vehicle marca Opel Kadett amb el vidre de la finestra del copilot trencat, amb un forat al seu angle superior esquerre. A terra hi ha un bassal de sang i, a uns 420 centímetres del mateix lateral del cotxe, es troba una beina amb les marques 9-P SB-T 89”. El document també recull que “a l’interior del vehicle, a terra, davant el seient del pilot i al costat dels pedals, es troba un projectil”. L’inspector fa un reportatge fotogràfic de l’escena i recull la beina i el projectil, que són enviats al laboratori de balística de la Policia Científica de Barcelona per fer “l’anàlisi i la identificació de l’arma que el va disparar, si això fos possible”. La inspecció, que havia començat a les dues de la matinada, es dona per acabada mitja hora després.
“Al cap d’una estona”, recorda J.M.P.L, “es van endur el cotxe al Dipòsit Municipal”. Poques hores més tard, a les deu del matí del dia 15 de desembre, el veí es presenta a la comissaria i, després d’una breu declaració i tal com recull l’acta, “se li fa entrega del seu vehicle”.
La mort de Pedro Álvarez
A la mateixa hora que s’iniciava la inspecció ocular, el cap de guàrdia del Servei d’Urgències de l’Hospital de Bellvitge informava a una de les dotacions policials presents que la persona ferida havia mort. El certificat de defunció establia que la mort s’havia produït com a conseqüència d’una ferida d’arma de foc al crani. L’endemà, el dictamen de la metgessa forense determinaria que el projectil havia causat una fractura oberta amb sortida de massa encefàlica a la regió parietal esquerra.
La Guàrdia Urbana de Barcelona va dir a la família que el seu fill “havia patit un accident i que es trobava ingressat”
Mentrestant, la Guàrdia Urbana de Barcelona s’havia presentat a la casa dels pares de Pedro Álvarez, al barri de la Verneda de Barcelona. Els agents de la policia municipal comuniquen a la família que el seu fill “havia patit un accident i que es trobava ingressat a la Residencia Príncipes de España”. El pare d’Álvarez explicarà a la magistrada del jutjat d’instrucció número 5 de l’Hospitalet que, un cop arribat a Bellvitge, “uns senyors, pel que es veu policies, m’han fet diverses preguntes que jo no he entès fins que, al cap d’una estona, els metges de l’hospital m’han comunicat la mort del meu fill per un impacte de bala”.
Juanjo Álvarez i Carmen Peso, pare i mare del jove assassinat, començaven aquell 15 de desembre de 1992 una llarga lluita per aconseguir justícia per al seu fill. Avui, 26 anys després, la família i la Plataforma Pedro Álvarez segueixen lluitant contra la impunitat i per la reobertura del cas.
Les entrevistes amb els testimonis dels fets A.G.R, D.A.A., C.D.S., M.C.G.B. i J.M.P.L. han estat realitzades entre els mesos d’abril i juliol de 2018.
Y.S.T., la companya de Pedro Álvarez en el moment del seu assassinat, va declinar participar en aquest reportatge. Les seves paraules han estat extretes de les declaracions realitzades a la Comissaria de la Policia Nacional espanyola de l’Hospitalet, a la Prefectura de Policia de Barcelona i al jutjat d’instrucció número 5 de l’Hospitalet entre el 15 i el 18 de desembre de 1992.
Les promeses de José Manuel Sánchez Fornet
L’any 1993, Rosa Maria Mateo presentava un programa de televisió titulat La ciudad desnuda, on s’havia de tractar el cas de Pedro Álvarez. La família Álvarez hi va anar per ser entrevistada sense saber que, en un plató del mateix estudi, hi havia el policia que havia estat detingut com a presumpte autor de l’assassinat del jove de la Verneda.
El programa, que va tractar també el cas de les noies d’Alcàsser i dos casos de policies condemnats per assassinat, va acabar com el rosari de l’aurora i mai es va arribar a emetre. Als minuts finals, José Manuel Sánchez Fornet, representant del Sindicat Unificat de Policia, es dirigia a la família de Pedro Álvarez i afirmava que la investigació del cas estava en marxa i que en cap cas estava tancada. El representant policial assegurava que “el secret sumarial s’havia establert per protegir la investigació”, i afegia que hi havia “diverses línies d’investigació obertes amb tècniques molt sofisticades i pioneres que comptaven amb la participació de científics experts que no estaven compromesos amb la policia i que, quan arribessin a bon terme, serien objecte de l’atenció dels mitjans de comunicació”. Avui en seguim esperant els resultats.
