“S’ha de respirar més i aspirar menys”, aquesta és una de les frases de Metafísica de la pereza (NED Ediciones, 2022), un híbrid entre assaig i narració de Juan Evaristo Valls Boix, escriptor, filòsof i professor d’estètica al BAU i a la UB. L’autor ens convida a passejar per diversos aspectes de la vida en què intervé la feina i la productivitat, ens convida a pensar-los i deconstruir-los de la mà de referents pop com Britney Spears, Simone Weil, Kierkegaard, Marguerite Dures o Virginia Woolf, entre altres. Aturar la màquina productiva, la de l’autoexigència, la de l’autoexplotació i la de la reproducció de totes les formes de descans derivades del capitalisme. Aquesta lectura és un exercici d’introspecció, on et pots aturar en frases feixugues i rondinar-les durant hores, o un exercici de risoteràpia. El llibre és tan vital com l’autor que, amb humor i destresa acadèmica, fa un al·legat de resistència al capitalisme.
L’assaig comença parlant de Britney Spears i la sobreexposició i l’assetjament que ha sofert l’artista, un personatge que va crear ella mateixa i els mitjans. També comentes com algunes de les seves cançons reflecteixen aquesta superproductivitat a la qual ha estat sotmesa. Per què et va semblar una bona idea començar amb aquest referent pop un llibre sobre la mandra?
El títol és copiat d’un article homònim de Georg Simmel. Paul Lafarge té un llibre molt important que és El dret a la mandra. Em va semblar divertit combinar una paraula com la metafísica, que és pesada, amb la mandra, que és quelcom molt ximple. Hi ha diverses raons per a triar Britney al començament del llibre. La primera raó és que és la reina del pop. Una cosa que m’interessava és que l’imaginari de la metafísica de la mandra fos el més feminista possible, la majoria d’imaginaris de la mandra o figures que conformen el nostre saber sobre la mandra, són homes: Bartleby, Oblomov, Monsieur Teste o Ignatius Reilly. Em semblava simptomàtic i conegut que només els homes estiguessin en aquest imaginari del dret a la queixa pel treball i el dret a la mandra. Sobretot perquè aquesta queixa de l’home, aquesta mandra, aquest treball, està moltes vegades sostingut per cossos feminitzats o de dones directament. Això, Miguel Ángel Hernández ho comenta a El don de la siesta. Vaig tractar de fer una constel·lació de mandroses i en el primer capítol m’interessava treballar arran de la cançó “Work bitch” de Britney. De fet, el capítol comença dient: “Hi ha una cançó que no em puc llevar del cap”. Després utilitzo elements narratius per donar-li ritme.
Realment, és un assaig sobre la mandra, però alhora és híbrid perquè hi ha moltes parts novel·lades on hi ha un narrador omniscient.
Sí, sempre hi ha un esdevenir de personatges i de l’assagista. Pel que fa a les raons per haver començat amb Britney: ella explica a la lletra de la cançó com, a tots els “want” –a totes les aspiracions– hi ha una resposta mediada pel treball. També em va semblar important assenyalar l’anècdota de quan es va rapar el pèl en 2007 i va dilapidar el capital sexual que l’estava mantenint en el seu “púlpit”. Em va semblar rellevant que es desprengués d’un símbol com la cabellera que, majoritàriament per a les dones, suposa un símbol de l’erotització de la feminitat. Moltes dones, entre elles Simone de Beauvoir, han tractat d’impugnar aquesta idea de subjecte sexualitzat rapant-se la cabellera com Britney. Em sembla remarcable que hi hagi un meme que digui “I feel like Britney in 2007”, ja que assenyala un malestar col·lectiu. M’agrada que Britney hagi marcat el desig de tota una generació millenial. Llegint cançons com “Gimme more”, “Piece of me”, crec que en Britney s’està assajant una nova forma de capitalisme i de productivitat que implica explotar els afectes i trobar en el desig i en l’afectivitat una font d’energia en si mateixa.
De fet, en un capítol comentes algunes teories d’Eva Illouz, en les quals assenyala que el capital sexual està lligat a teories de la productivitat. El capitalisme sexual acaba convertint-se en una eina més del capitalisme que perverteix l’experiència de viure?
Efectivament. Crec que cal ser subtil en aquestes crítiques, perquè les formes d’explotació del liberalisme solen ser lleugerament diferents de les lògiques d’explotació d’un capitalisme fordista o anterior a la deslocalització de la producció. L’específic de l’imperatiu neoliberal, que és el que jo tracto d’explicar aquí, és la qüestió de llegir la productivitat com a creativitat, és la qüestió d’establir l’èxtasi i la maximització com a imperatiu. Ja no es tracta de complir el deure, de ser normal, d’aspirar a una certa mediocritat, sinó de ser creatius, de ser millors, tractar de ser esclaus del màxim.
En el llibre assenyales alguns conceptes de maximització com spinnning, timming, etc. Al final, en tots els aspectes hi ha una maximització de l’experiència vital?
“La lògica d’invertir, de maximitzar, l’extrapolem a la relació amb els nostres familiars, parelles, amics… I jo veia que Britney Spears, en cançons com “Piece of me”, ja estava assenyalant això”
Sí, com, per exemple, la productivitat del desig, explotada en les últimes dècades i que marca el desenvolupament del capitalisme. El concepte de capital sexual, com explica Eva Illouz, apunta a un capital afectiu en el qual maximitzar les nostres relacions sexo afectives pot ser una via d’autorealització, de trobar un cert equilibri amb un mateix. És una forma d’operativitat i això m’interessa molt perquè crec que aquí també recau l’específic del neoliberalisme i és una lògica governamental que ordena totes les dimensions de vida i no només un sistema econòmic. La lògica d’invertir, de maximitzar, l’extrapolem a la relació amb els nostres familiars, parelles, amics… i jo veia que Britney Spears, en una forma molt primerenca, en cançons com “Piece of me”, ja estava assenyalant això. Deia: “Soc Britney, la sex symbol, vols un tros de mi. Soc Britney, la desvergonyida, vols un tros de mi”. Sigui com sigui, “vols un tros del mi”, perquè totes les energies són explotables.
Quan vas escriure aquest llibre, que sembla una crítica al neoliberalisme, en quin punt et trobaves vitalment o professionalment per a plantejar-te un text així?
El que m’interessava era fer un treball d’estètica, volia fer una política de la imaginació. Moltes persones podrien dir que és un llibre d’art, perquè parla d’una pintora, d’una actriu… Entenia que aquesta frase de “és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme” parlava dels límits de la imaginació, que els límits de la nostra imaginació són capitalistes. No som capaços d’imaginar altres lògiques més enllà de la productivitat, el profit, la maximització, etc. Això ens abocava a una pobresa de l’experiència, perquè no podem viure si no produïm. Des d’aquest punt de vista, vinculant la tesi de Walter Benjamin, hem de tractar d’elaborar una imaginació no capitalista, imaginar que podem viure d’una altra manera. El llibre és polític perquè és estètic i es pregunta altres formes de vida possibles. Intenta explicar la mandra com una forma de resistència, de llibertat, una forma de vida. En el pla personal sempre he estat un esclau de la productivitat, fa tres anys que treballo de professor associat, pluriocupat, vivint la precarietat acadèmica. Aquesta precarietat et porta a deixar de distingir entre el treball i el que no ho és. Un s’ancora en l’entusiasme i viu vides que no funcionen, la meva vida ha estat disfuncional durant molt de temps, amb tota una sèrie de vincles pel treball, encegat per tenir la validació de l’acadèmia. Abans d’escriure aquest, havia escrit un llibret sobre Giorgio Agamben que es diu Política sense obra (Gedisa), on tracto el concepte de la inoperància. Ja em començava a interessar per textos sobre la mandra i el treball, havia llegit al Grup Krisis, a Anne Carson, a Virginia Woolf i diversos autors clàssics de la inoperància.
Al llibre assenyales que som pobres d’experiència. Creus que l’experiència està sempre sotmesa a lògica productivista?
Quan jo dic que som pobres en experiència és per dues coses. D’una banda, perquè no concebem com a vàlida cap experiència que no respongui a una realització de l’ésser i això és una qüestió neoliberal. Aniré al cinema perquè la pel·lícula em realitzarà, tot ens enriqueix, l’experiència és transaccional, està protocolarizada per endavant. Sempre ha de ser un espai de guany, de producció de la identitat. D’altra banda, quan parlo de pobresa de l’experiència, em baso en Walter Benjamin. Ell explica que els combatents de la Primera Guerra Mundial venien muts del front. Com podia ser que, havent sofert l’esdeveniment dels últims segles, no poguessin parlar? Benjamin deia que una generació que va anar a escola en carros de cavalls i que dormia al camp es va trobar un espai totalment tecnificat, per tant, no tenien les paraules, les metàfores per a apropiar-se d’alguna cosa que els havia passat. Estaven muts perquè no sabien quins eren els mitjans sensibles per a expressar-se i expressar la seva experiència. Per això parla de la pobresa de l’experiència, allí hi ha una tesi profundament marxiana que diu que s’han de socialitzar els mitjans de producció sensibles. Hauríem de fer memes, cinema, música, per estar a l’altura dels temps tècnics.
També dius que “la llibertat és futilitat”.
Des de la lògica neoliberal, som incapaços de nomenar el nostre malestar, som incapaços d’habitar el nostre cansament sense sentir vergonya, sense sentir que no estan assenyalant un límit o una tara del nostre cos. No som capaços de llegir l’estrès o l’ansietat com un límit que el cos vol que posem a la productivitat.
Classifiques alguns aspectes de la vida per enunciar la teva metafísica de la mandra. Per exemple, en el capítol de “La vacación” dius: “les vancances són l’estratègia de la infàmia”. Com arribes fins aquí?
“No m’agraden els discursos decadentistes de les xarxes socials, però tal com estan pensades apuntalen estructures narcisistes”
La manera de llegir i pensar les vacances té a veure amb la producció d’un subjecte, d’un capital simbòlic. Anem a qualsevol lloc i fem fotos, després parlem d’aquestes fotos i, mentre es pensin així, es tracta d’una regió més del treball. El terme infàmia està connotat positivament, no negativament: el capitalisme ens porta a ser famosos, a tenir la nostra marca, a tenir una entitat forta, a ser singulars. No m’agraden els discursos decadentistes de les xarxes socials, però tal com estan pensades apuntalen estructures narcisistes. Per això totes les xarxes tenen un perfil. El parany del capitalisme és que ens imposa ser famosos i ens fa molt divertits ser famosos, estem molt enamorats del poder. Ens encanta ser admirats, ser ocupables, una forma de realització, de capitalitzar-nos. Tot això és un pes, una autoalineació. Les vacances haurien de ser una estratègia de la infàmia, per deixar de ser famosos, subjectivar-nos i alliberar-nos d’aquestes empreses que ens esclavitzen.
Reivindiques la serendipitat del “deixar-se anar”.
Efectivament, com les vagues, els passejos. Si avui dia el problema és que capitalitzem la nostra identitat i d’això depèn el valor de la nostra vida, les vacances enteses com una revolució passiva impliquen justament un esdevenir clandestí. Cal deixar de ser un mateix, deixar de valorar la vida pel que un és. El parany és que un vol ser alguna cosa i es perd pel que vol ser, això és un ideal. Aquest procés de subjectivització se sosté en la política del fracàs. Vivian Maier, quan feia passejos per fer fotos, es convertia en una altra persona i després ja va arribar la història de capitalitzar aquest misteri. M’agradaria pensar que les fotos de Maier són fruit d’una obra major, d’aquesta performance de passar desapercebut i aspirar a ser ningú.
Ara mateix, tot l’art ha de ser productiu?
Dormir és una tècnica, és un ritual que requereix una preparació, és una pràctica estètica on un es relaciona amb el seu cos. No és descansar, no és recuperar-se, perquè si concebem així el dormir, ja ho estem convertint en una parella de la producció. Hi ha molts rituals al voltant de l’art de dormir i és un art infraordinari, en aquest sentit menjar també és un art.
Creus sincerament que el son podria ser valorat com un art?
Hauria de ser-ho, perquè no cuidem l’art de dormir. A propòsit de la productivitat de les arts, molt bona part de l’art que circula pels grans circuits museístics és molt antic, depèn de la productivitat, d’una transacció, té moltes limitacions… Per això hi ha tantes propostes artístiques que parlen d’un art improductiu, d’un art com a joc, un art que confon la vida i pensa en ella. Crec que hi ha arts improductius perquè comprenen l’art com una pràctica estètica.
El dret a la claudicació o a la mandra és més accessible per a la classe obrera o per les classes benestants? Tu mateix dius, en algunes entrevistes “que no pots ser mandrós”.
“No necessitem complir els nostres somnis, realitzar-nos, necessitem tenir més drets, necessitem poder aturar-nos”
No em puc permetre ser mandrós, però sí que puc permetre’m lluitar perquè el meu desig no quedi captivat per la ideologia de la creativitat. Per això vull que Metafísica de la pereza sigui una política de la imaginació. Hem de posar límits al capitalisme i hem de dir “no” i això és una estratègia plebea. Si la vida no serveix, si no funciona, no és vivible. Hem d’apuntar els malestars estructurals. No necessitem complir els nostres somnis, realitzar-nos, necessitem tenir més drets, necessitem poder aturar-nos.
El llibre acaba amb el capítol de “La fiesta” amb què apuntes que hem de reivindicar l’alegria.
Hi ha polítiques que s’estan duent a terme molt interessants, però sí que és cert que tenim una esquerra abolicionista i amb una moral judeocristiana molt arrelada, i això és molt problemàtic. M’agrada fixar-me en la política d’esquerres filoanarquista, amb un discurs diferent, m’agrada pensar el potencial polític de llocs d’oci com les discoteques, les places, els parcs o la platja. A propòsit de vindicar l’alegria, no hi ha res per sobre de la vida, la vida val per si mateixa, no ha de rendir-se a res per tenir un valor. A partir d’aquí, podem pensar la vida d’una manera diferent, hem de prendre-la de debò en tant que no hem de prendre’ns seriosament totes aquelles coses per les quals vivim.
