Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L’incert futur de la revolta algeriana

Després de la dimissió d’Abdelaziz Bouteflika es manté el pols entre el carrer i el poder, ara amb l’exèrcit al capdavant

La ultima candidadura electoral del president algerian Abdelaziz Bouteflika / Mohamed Messara

A principis d’abril, el poble algerià va poder per fi celebrar una victòria inapel·lable i merescuda. El president Abdelaziz Bouteflika va presentar la dimissió quan es complia un mes i mig d’una inesperada revolta popular. Durant les primeres manifestacions era una quimera imaginar la caiguda del dictador, que en les seves dues dècades en el poder semblava haver lobotomitzat la societat civil algeriana. No obstant això, fins i tot aquella nit, els missatges de la ciutadania del carrer no traspuaven eufòria, sinó només alegria. Sabien que la lluita encara no havia acabat, que, fins i tot escapçat, el règim continuava present. El pols entre el carrer i el poder, ara amb l’exèrcit al capdavant, ha entrat en una nova fase d’incert desenllaç.

La sort de Bouteflika es va decidir en una reunió de la cúpula militar celebrada poques hores abans de la seva renúncia. Un cop acabada, el cap de l’Estat Major, Ahmed Gaïd Salah, va insistir de nou en la seva exigència “irrevocable” que el president fos declarat incapaç d’exercir les seves funcions, d’acord amb l’article 102 de la Constitució. En el seu to sever es podia interpretar una amenaça de cop d’estat. A més, es va referir al cercle presidencial com una “màfia”, declaració que certificava que les fissures dins el règim ja eren insalvables.

“En la seva última configuració, el règim –o le pouvoir, com diem a Algèria– estava integrat per quatre clans: l’entorn presidencial, l’exèrcit, els serveis de seguretat i els homes de negocis”, explica el periodista polític algerià Otman Lahiani. Tot i que tots ells havien acordat donar suport a la reelecció de Bouteflika, la tenacitat i l’amplitud de la protesta popular va fer aflorar les contradiccions entre les diverses faccions, molt especialment entre l’exèrcit i el clan de Bouteflika. L’exèrcit, amb Gaïd Salah al capdavant, va concloure que calia sacrificar-lo per aplacar les masses, mentre que el seu germà petit, Saïd Bouteflika, va intentar fins a l’últim moment planejar un procés de transició tutelat per algun personatge afí. I, en part, ho ha aconseguit.

L’exèrcit, amb Gaïd Salah al capdavant, va concloure que calia sacrificar Bouteflika per aplacar les masses 

Malgrat la caiguda de Bouteflika, diversos dels seus acòlits més fidels continuen ocupant posicions de poder clau. El principal, Abdelkader Bensalah, que va ser investit president interí del país pel Parlament durant un període de 90 dies, tal com estableix la Constitució. L’únic mèrit d’aquest polític gris i obedient és haver presidit el Senat durant disset anys. Així mateix, de moment, continuen als seus càrrecs el primer ministre, Nourredin Bedoui, i el president del Consell Constitucional, Tayeb Belaiz. El carrer ja els ha posat un sobrenom: “les tres B”, per l’inici dels seus cognoms, i el 12 d’abril va reclamar-ne la dimissió.

“Avui soc aquí per dir que la dimissió de Bouteflika és només una primera etapa. Divendresarem i redivendresarem fins que aconseguim el nostre propòsit: una transició gestionada per la societat civil”, va declarar a l’agència AFP Soumia Bouslama, una infermera que el 12 d’abril es va desplaçar 80 quilòmetres per assistir a la manifestació a Alger, setena gran mobilització consecutiva. La creativitat i el sentit de l’humor del poble algerià ha creat un nou verb, divendresar, ja que les grans protestes ocorren sempre el divendres, dia de descans setmanal en ser el dedicat a la pregària a l’islam.

Si bé les últimes setmanes l’exèrcit s’ha presentat com el valedor de les demandes del poble, el nou temps polític podria enfrontar el carrer. “Hi ha la por que Gaïd Salah pengi l’uniforme per presentar-se a les eleccions i l’exèrcit acabi monopolitzant el poder com a Egipte”, comenta Lahiani. El pla de l’exèrcit passa per seguir escrupolosament les pautes marcades per la Constitució. És a dir, la celebració d’unes ràpides eleccions presidencials. De fet, ja hi ha una data oficial: el 4 de juliol. “En privat, els oficials diuen que prefereixen eleccions immediates adduint que un període llarg de transició podria sumir el país en la inestabilitat i perjudicar la seva situació securitària”, comenta Lahiani.

Continuen als seus càrrecs el primer ministre, Bedoui, i el president del Consell Constitucional, Tayeb Belaiz

“El millor escenari possible seria que en aquestes eleccions emergís una figura que fos acceptable tant per al carrer com per als militars”, sosté Hugh Roberts, professor de la Universitat de Tufts i especialitzat en Algèria. Segons Roberts, les diverses forces de l’oposició s’han vist desbordades per un moviment popular que no van veure venir, i ara competeixen entre elles oferint els posicionaments més radicals per guanyar-se la seva confiança. Durant els últims anys, el règim va ser molt hàbil en cooptar la majoria de l’oposició, que no solament participava en les eleccions a canvi d’una quota al Parlament, sinó que en alguns casos va arribar a ocupar carteres ministerials.

L’oposició rebutja aquest full de ruta

Tot i que les propostes dels diversos partits opositors difereixen lleugerament, hi ha diversos punts en comú: aposten per la creació d’una junta presidencial integrada per persones respectades de la societat civil i/o polítics opositors que piloti un període de transició durant el qual s’hauria de redactar una nova Constitució o, almenys, donar forma a una nova junta electoral. Fins ara, les eleccions eren supervisades pel Ministeri d’Interior, el procés era opac i donava peu a tota mena d’irregularitats. Quan falten quasi tres mesos pels comicis, els partits semblen decidits a boicotejar-los. I no són els únics, el Club de Jutges ha anunciat que no pensa supervisar-los, posant en dubte que es puguin celebrar.

L’escenari que ningú sembla tenir en compte a Algèria és un ascens al poder dels sectors islamistes, que podria acabar desencadenant un altre conflicte civil com el patit als anys 90. Llavors, després de la victòria aclaparadora del Front Islàmic de Salvació (FIS) a les urnes, les forces armades van donar un cop d’estat i el país va descendir en una sagnant guerra civil en què van morir més de 200.000 persones. El seu record encara pesa molt sobre la psique col·lectiva. “Els partits islamistes estan dividits i no tenen una popularitat comparable a la dels 90. A Occident hi ha una obsessió amb ells. No obstant això, aquí tenen un perfil moderat i estan integrats al sistema polític. Fins i tot han ocupat diversos ministeris”, comenta Dalia Ghanem, analista del think tank Carnegie Endowment. Així doncs, no és d’esperar que es repeteixi la situació d’Egipte, on els Germans Musulmans van acaparar l’escena política.

Als anys 90 les forces armades van donar un cop d’estat i el país va entrar en una sagnant guerra civil, amb 200.000 morts 

Si finalment es posa en marxa un procés de transició democràtica i és exitós, és difícil imaginar que no tingui un impacte en la resta de la regió. Algèria no seria el primer dels països àrabs a seguir aquest camí. Abans ja ho ha fet Tunísia. No obstant això, per la seva reduïda mida, la seva estreta vinculació a Europa i el projecte laïcitzant aplicat després de la seva independència, Tunísia ha estat sovint presentada com una excepció o anomalia. És a dir, un país que no pot servir com a model per als altres països àrabs.

Algèria, en canvi, no és només la nació més extensa del continent africà, sinó que amb més de 40 milions d’habitants, un poderós exèrcit i ingents reserves d’hidrocarburs, projecta la seva influència en tota la regió. Arran de la seva traumàtica lluita d’alliberament nacional i la seva acèrrima defensa de la identitat araboislàmica, ocupa un lloc especial en l’imaginari col·lectiu àrab. Un exitós procés de democratització li permetria crear un eix regional amb Tunísia que presentés un model basat en el respecte a la voluntat popular, alternatiu a l’autocràtic dominant, ja sigui de caràcter monàrquic o militar.

Malgrat el fracàs de la pulsió revolucionària de les primaveres àrabs en la majoria de països, sota unes gruixudes capes de por i frustració, persisteix un anhel de canvi en tota la regió. Per això, el que passa a Algèria importa més enllà de les seves fronteres. El triomf de la revolta pot convertir-se en un esperançador referent al qual agafar-se en temps de desassossec i d’inspiració quan el futur ofereixi noves oportunitats.

Article publicat al número 475 publicación número 475 de la Directa