Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'infern calcinat

L'autor, membre de la plataforma Stop Mare Mortum, analitza causes i conseqüències de l'incendi al camp de refugiades de Moria (a l'illa grega de Lesbos), un desastre humanitari que s'afegeix a les pèssimes condicions en què ja malvivien desenes de milers de persones en unes instal·lacions sobresaturades i sense els mínims serveis bàsics. i que l'article situa en el marc més general de l'incompliment de les polítiques de reubicació de persones refugiades per part de la majoria d'estats de la UE, com ara l'espanyol. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Adrià Ramírez

No ha estat pas el primer, però sí el darrer. D’ençà que es va establir en una antiga presó grega, el camp de Moria ha patit desenes d’incendis de diferents magnituds, la gran majoria com a resposta a les injustícies i vulneracions de drets fonamentals que s’hi produïen. El dimecres 9 de setembre va ser el seu darrer dia d’existència.

El fet que succeís una crisi d’aquesta magnitud no va sorprendre ningú. Quan les xarxes socials bullien amb les primeres informacions sobre l’incendi, a totes ressonava un mateix missatge, amb un amarg regust de resignació: “ho havíem advertit”.

Vaig tornar de Lesbos un mes i escaig abans de l’inici de la pandèmia de la COVID i la situació, ja en aquell moment, era d’emergència majúscula. Si hagués de treure una conclusió del que vaig veure a la meva darrera estada a l’illa, aquesta seria que les ONG, fonamentals pel manteniment de la vida de les persones del camp, ja havien avisat des d’un primer moment que, per enfrontar la pandèmia, confinar Moria sense les garanties mínimes era un complet despropòsit.

Amb capacitat per poc més de 3.000 persones, el camp de Moria sempre ha estat superpoblat, fins al punt que a principis del 2020 va arribar a tenir una població superior a les 20.000 sol·licitants d’asil

El ben merescut sobrenom de L’infern de Moria es devia a les deplorables condicions de vida a les quals eren sotmeses les persones que hi eren. De fet, Metges Sense Fronteres el va catalogar com el pitjor camp de refugiades del món. Sí, en un país europeu. Amb capacitat per poc més de 3.000 persones, sempre ha estat superpoblat, fins al punt que a principis del 2020 va arribar a tenir una població superior a les 20.000 sol·licitants d’asil. Mai s’hi van garantir les necessitats bàsiques de la població. Les persones vivien en aquest panorama descoratjador entre vuit mesos i dos anys. Amb la promesa d’una oportunitat per aconseguir l’asil, es passaven mesos sense tenir absolutament res més a fer que esperar una entrevista. D’aquesta manera, el magnífic paratge natural de Lesbos es transformava en presó.

Moria semblava una galeria excavada sota una enorme bossa de grisú, en una situació de fràgil equilibri, on només era qüestió que una minúscula guspira s’infiltrés per fer saltar tot pels aires. I, finalment, ha succeït. L’incendi ha afectat unes 12.000 persones i encara ara algunes volten per les carreteres, entre les cendres de Moria i el nou camp que s’ha construït en qüestió de dies. En Nasrullah és un noi afganès de 27 anys, una de les persones que van ser desallotjades per les flames. Em va explicar com havien marxat sense res i que ni tan sols tenien mantes per passar la nit dormint a la carretera. Sense aigua, sense menjar, sense abric, milers de persones (entre elles algunes contagiades) fugint juntes sense mascaretes ni distància de seguretat.

Enfront d’aquesta situació, la resposta del govern grec va ser destinar equips d’antiavalots per “controlar” la situació. Tampoc aquest fet ens ve de nou: hem vist imatges d’infants i gent gran ofegant-se o amb espasmes a causa dels gasos lacrimògens, cops de porra i ruixades amb canons d’aigua, etcètera.

Són imatges que s’assemblen més a les situacions que patien les persones confinades als països dels quals fugien, que no pas a les que s’haurien de trobar en un estat membre de la Unió Europea

Són imatges que s’assemblen més a les situacions que patien als països dels quals fugien, que no pas a les que s’haurien de trobar en un estat membre de la Unió Europea. Hem anat normalitzant conductes que si es donessin a països extracomunitaris, es denunciarien a través dels mitjans de comunicació. Pràctiques que es toleren dins de la Unió Europea, la que fa gala del respecte als drets humans i dels objectius de l’agenda 2030. La hipocresia està a l’ordre del dia a l’Europa del segle XXI. Aquesta mena de respostes polítiques legitimen els comportaments violents de l’extrema dreta, tot reforçant el seu discurs de por i securitització, i Europa n’és responsable.

El Yadullah, un jove afganès de 22 anys, m’envia un missatge d’àudio amb preocupació: “el pitjor de tot no és l’incendi en si mateix, el pitjor és que diuen que en sis mesos cap refugiada podrà sortir de l’illa”. Té raó, només s’han traslladat al continent alguns menors no acompanyats, la resta està condemnada a quedar-se a l’illa mig any més. La pregunta que ara ens hauríem de fer és: en quines condicions? Doncs serà en un nou camp amb condicions encara més restrictives que el previ i on es repetiran les mateixes condicions de vida.

El govern grec, amb la connivència de la UE, ha legitimat les mesures de restricció extrema de moviment i d’aïllament amb l’excusa de l’actual pandèmia, vulnerant els drets humans i les garanties mínimes per a la població del camp. Aquestes polítiques migratòries emprades per la UE atempten contra la seguretat humana i els convenis internacionals en matèria de migracions forçoses. Les institucions europees permeten l’existència d’aquests camps de concentració de manera deliberada, formen part de les polítiques de mort practicades per l’Europa Fortalesa que militaritza les fronteres amb l’objectiu de rebutjar els fluxos migratoris.

Moria és el model actual de gestió migratòria que posa en pràctica la Unió. Com a Lesbos, això succeeix a la resta de Grècia. I a Sèrbia, Bòsnia, Hongria… És el modus operandi europeu

La qüestió no és plantejar-nos si amb el nou camp es repeteixen els mateixos errors que a Moria. La qüestió és que Moria és el model actual de gestió migratòria que posa en pràctica la Unió. Com a Lesbos, això succeeix a la resta de Grècia. I a Sèrbia, Bòsnia, Hongria… És el modus operandi europeu.

Enfront aquesta emergència les ONG i les entitats que treballen en defensa dels drets hu-mans demanen la reubicació urgent de les persones de Moria. A Espanya diversos partits polítics, governs de comunitats autònomes i alcaldies també s’han sumat a aquesta reclamació.

El govern espanyol ha d’actuar immediatament. Unidas Podemos farà una necessària proposició no de llei al Congrés en els pròxims dies, però no deixa de ser insuficient. El govern, amb el PSOE al capdavant, ha de complir amb les quotes de reubicació que, quan es trobava en l’oposició, no dubtava a reclamar al PP. Exigim la reubicació immediata de les persones que han patit la tragèdia de Moria, així com de la resta de persones confinades en camps a Grècia.

La manca de solidaritat entre els estats membres, que incompleixen els compromisos internacionals i europeus, impossibilita el desenvolupament d’un sistema de gestió migratòria sostenible a Europa

El programa de reubicació europeu del 2015 mai es va materialitzar, de fet cap país va respectar la quota que se li havia assignat. El Tribunal Suprem espanyol, el 2018, va condemnar el govern de l’Estat per l’incompliment d’aquesta obligació. Mentre alguns estats estan sobresaturats i fan ús de pràctiques abusives, n’hi ha que miren en una altra direcció i es neguen a reubicar. Aquesta manca de solidaritat entre els estats membres, que incompleixen els compromisos internacionals i europeus, impossibilita el desenvolupament d’un sistema de gestió migratòria sostenible a Europa que garanteixi el respecte a la vida de les persones sol·licitants d’asil.

Volem que es compleixin els acords de reubicació i reassentament, que es tanquin els camps i centres d’internaments i que garantim una acollida digna per a les persones refugiades. Portugal, que s’ha sumat al programa de reubicació voluntària, és un exemple que de-mostra que satisfer aquesta necessitat és possible. La política europea ha d’entendre que els camps de refugiades han de passar a la història, que una desgràcia com la de Moria no pot tornar a succeir i que les vies legals i segures d’entrada a Europa s’han de convertir en el nou paradigma. L’infern ha quedat calcinat, procurem que no en reneixi un de nou d’entre les seves cendres.