uan a la Lise Karen li van oferir la nova feina, no s’ho va pensar dues vegades. Casa seva era una bassa negra, aigua estancada: la mare havia mort, el pare s’esllomava a la fàbrica dia sí dia també. Superada la secundària pels pèls, per compassió del claustre, mai va considerar barallar-se amb un batxillerat rocós o provar sort amb els mòduls professionals. O acceptava aquella feina salvavides o es capbussava sense remei en la fossa sèptica i abismal d’on no podria sortir-ne mai.
A la Lise Karen li agradava marranejar al parc amb la colla, fumar petes, ballar. També embolicar-se amb el Morten, el díler de la quadrilla. El seu horitzó vital no clissava més enllà d’un parell de setmanes, un mes, a tot estirar, i es resumia en no prendre gaire mal, o si més no, esquivar males estones. Per això va dir que sí a la Fiona, la senyora de l’estanc, quan li va comentar que buscava algú per al torn de nit.
Soc vella i no estic per hòsties. T’hi veus amb cor? No et fa por la nit, oi?, li havia preguntat un vespre que la Lise Karen s’havia deixat caure a l’estanc per comprar paper de liar. Li va respondre que OK, que gràcies.
Va començar unes setmanes abans de Nadal. Els carrers anaven plens de gent amb cara fosca i agra. Boquejaven com peixos fora de l’aigua i semblaven competir en una cursa folla per fer-se amb el paquet més voluminós, més car i més de tot. Es trepitjaven els uns als altres com si els carrers de la ciutat fossin només seus, com si estiguessin sols, com si la fi del món estigués programada fatalment a finals de desembre.
A l’estanc, a la nit, s’hi deixaven caure sobretot joves de festa i sovint la Lise Karen s’emprenyava perquè volien enredar-la o fer-li perdre el temps. En pocs dies va aprendre a calçar-se una mena d’escut protector: era allà per pencar i prou. El que fessin els altres, mentre paguessin i no toquessin gaire la pera, li era força igual.
La darrera nit de l’any una nevada com feia temps que no es veia va engolir la ciutat. Els carrers es van buidar de cop. Tothom es va tancar al cau, ignorant els cants de sirena bulímics dels comerços. La Lise Karen, rere la peixera de la botiga, tenia un fred de nassos i remugava quina mè, aquí tancada, congelant-me i sense gent, que avui sí que s’han refugiat tots a casa com conills.
Per distreure’s va començar a jugar amb una capsa de mistos. Els encenia i mirava d’aguantar fins al darrer instant per apagar-los, quan la flama ja llepava perillosament l’índex i el polze. Un parell de cops va sentir una punxada de cremor i es va mossegar els llavis, preguntant-se fins quan podia aguantar la fiblada. Mentre el llumí es consumia, la Lise Karen s’imaginava fent altres coses i el cap volava ben lluny.
Es veia viatjant muntada en un veler, travessant un mar càlid, prenent el sol en tetes i clavant-se avall un còctel ben fresc i carregat. El Morten, al timó, li oferia eme i el techno berlinès a tot drap espantava els dofins més agosarats que escortaven el vaixell tot pensant que allà hi trobarien una família feliç amb nens, i no aquella tropa desenfrenada.
També s’afigurava halant totes les marranades possibles. Hamburgueses dobles, triples, X-Size, Mega-Size. I patates fregides, també. Patates dobles, triples, X-Size i Mega-Size. Endrapant fins a rebentar, fins a trobar-se malament, fins que el cos li deia prou, i llavors soltava un rot monumental i tothom reia, també el Morten, que llavors li oferia un altre còctel i vinga, un petó de rosca, el que vulguis, nina.
S’imaginava una festa interminable, de dies, de setmanes, en una illa, la que fos, li era igual; mediterràniament, això sí, sense fotre ni l’ou, sense preocupar-se dels calés, només cantant i ballant i menjant i bevent. Hi arribarien molts barcos de tot arreu, a l’illot, i seria la festa més gran mai vista.
Ves, quina caca de joc, això dels mistos, pensava la Lise Karen, però no tenia res més a fer, tot se li feia bola, allà encapsulada.
A les tres de la matinada, cansada d’esperar que arribés algú, i amb quinze centímetres de neu acumulada a la vorera, va decidir xapar l’estanc i mirar de tornar a casa abans que la ciutat es convertís en una mena d’Himàlaia hostil. El bus nocturn segur que ja no circulava, amb aquella nevada cacosa que ho empastifava tot. Hauria de caminar. Al carrer, sortejant la neu, també encenia llumins per distreure’s i escalfar-se la punta del nas. Marxava pel mig del carrer aprofitant les roderes dels cotxes, que encara no havien quedat sepultades.
La màquina llevaneu.
No la va veure venir.
La Lise Karen tenia un misto encès, el fitava i s’imaginava amb el Morten en una cabana de fusta a la muntanya, enroscats de braços i cames, com serps en una catifa d’os salvatge del Quebec; plantats davant d’una llar de foc monumental que els escalfava els cossos més del que ja ho estaven per la cardamenta.
La màquina llevaneu la va envestir amb un cloc sec.
I allà va quedar, morta i encastada a la pala, fins que al matí la va trobar un operari a les cotxeres. Lise Karen semblava un ninot de neu: cara i mans blaves, cames i braços desmanegats, ulls ben oberts, com de vidre.
Què hi té enganxat a la cara?, va preguntar la jutgessa abans de decretar l’aixecament del cadàver.
Són mistos, va apuntar l’agent.
Mistos?, la dona va estranyar-se.
Potser es devia escalfar, no ho sabem, va conjecturar el policia.
A l’atestat, el conductor del vehicle va declarar que sí, que li havia semblat sentir alguna cosa, però que no havia vist res de res. Vaig pensar que potser era una pedra o un gos, explicava amb les mans al cap. Era una nena, hòstia, anava dient mentre petava les dents.
L’accident va ocupar disset segons a les notícies de la tele. Tot seguit, els presentadors de somriure de Joker i dents blanquejades van tornar a parlar del Nadal, dels llums dels carrers i de qui carretejava el regal més voluminós, més car i més de tot.
