Si fem cas del tòpic, es podria dir que hi ha força afinitat entre el poble català i el basc. Que s’agraden, vaja. Les típiques basques que entren a un centre social autogestionat català i se senten com a casa. Les típiques catalanes que, ídem, a la inversa. Mitjançant vacances, manifestacions, ponts festius o carreres universitàries, la basca és una espècie força coneguda a Catalunya. Les xarxes socials se’n fan ressò: “T’estimo, borratxo que cantava la puta cançó basca de l’ocell sota el meu balcó a les 4 am”, deia un dels millors tuits de l’any passat.
Suposant que aquesta afinitat és real, hom podria pensar que també hi hauria d’haver certa afinitat cultural. I que, per exemple, les obres literàries més representatives en èuscar s’haurien de traduir al català amb certa normalitat. Fins i tot, posades a imaginar, que podrien tenir una bona acollida del públic catalanoparlant. Però no és així. O si més no, l’equació no és tan senzilla. Hi ha dades que criden l’atenció, per a qui vulgui veure el got mig ple. Per exemple, que després del castellà, el català és la segona llengua a la qual es tradueixen més llibres originals en èuscar, per davant del francès –que parlen majoritàriament els més de 300.000 habitants del País Basc a l’Estat francès– o de l’anglès. També és cert que mai a la història s’ha traduït tanta literatura com ara de l’èuscar al català. Però darrere d’aquestes frases que poden quedar molt bé en un titular, hi ha altres dades que evoquen un got mig buit: durant la dècada del 2010 s’han traduït cinc llibres a l’any com a molt, una quantitat força modesta.
Dels tòpics als números
Aritz Galarraga Lopetegi (Hondarribia, 1980) ha analitzat la relació entre les dues literatures en la seva tesi doctoral La literatura basca traduïda al català (1982-2020), que va defensar el mes de març a la Universitat Autònoma de Barcelona. El treball és una feina molt valuosa per confirmar o desmentir “algunes idees que estan flotant a l’aire” –com l’esmentada afinitat– partint de dades reals. “Rascant una mica es veu de seguida que, en l’interval analitzat a la tesi, del 1982 al 2020 –que equival al de les traduccions contemporànies–, es van traduir de l’èuscar al català 58 llibres destinats al públic adult. En un interval semblant, del 1975 al 2006, es van traduir 3.282 obres en prosa –i només en prosa– de l’anglès, 1.110 del francès i 706 de l’alemany”, explica Galarraga. Per dir-ho d’alguna manera, la balança d’importacions entre les dues llengües no és equilibrada: “El català és la segona llengua de traducció per a la literatura basca; en canvi, traduir el basc no està entre les prioritats del sistema literari català”.
L’investigador i escriptor establert a Barcelona ha analitzat les causes d’aquest fenomen i ha destacat que traduir llibres en èuscar a altres idiomes és una iniciativa relativament nova: “El sistema literari basc, molt lògicament al meu entendre, va prioritzar traduir a l’èuscar literatures d’altres països durant els anys vuitanta i noranta i va començar a fer el recorregut invers després. És més, diria que la traducció de la literatura basca a altres idiomes és encara una mica incipient”. Afegeix Galarraga que els agents bascos mostren “bastanta timidesa” en aquest sentit, perquè la traducció de cara a l’exterior “encara està lluny de ser prioritària i estructural”.
Un camí obert per Bernardo Atxaga
Una altra de les coses que destaca la tesi és que els ponts entre les dues literatures no han estat directes. “El sistema literari espanyol ha tingut molt de pes en alguns casos”, segons Galarraga. Això va provocar que, durant molts anys, el vol amb destinació a les llibreries catalanes fes escala a Barajas. L’univers del castellà ha tingut –i continua tenint– molta força legitimadora i, com a conseqüència, “les literatures que per al sistema espanyol són ‘perifèriques’ han tingut un únic representant visible”. En el cas basc, aquest escriptor que representa tota una literatura ha estat, sens dubte, Bernardo Atxaga.
Hi ha dades que evoquen un got mig buit: en la dècada del 2010 s’han traduït, com a molt, cinc llibres de l’èuscar al català cada any, una quantitat força modesta
L’autor nascut a Asteasu és el més traduït al català, amb dotze obres per a adults en total. El camí emprès el 1990 amb Obabakoak (Edicions B) va continuar gairebé vint anys fins que es va publicar Set cases a França (Alfaguara) el 2009. “Durant aquest període, moltes vegades, els llibres d’Atxaga eren els únics que es traduïen. A la dècada dels noranta, per exemple, van ser un total de nou, sis dels quals eren d’Atxaga”. Fins i tot hi va haver apostes importants, com la de l’editorial La Magrana, que va crear la “Biblioteca Bernardo Atxaga” amb intenció de traduir totes les seves obres, la qual cosa indica la posició que ocupava l’autor de L’home sol en el sistema literari català durant aquella època. Per desgràcia, la col·lecció va desaparèixer a causa de problemes econòmics de l’editorial –que, finament, va ser absorbida per RBA– i des de llavors no hi ha hagut cap experiència semblant.
La investigació de Galarraga també reflecteix un canvi de tendència que s’ha produït durant la darrera dècada: “Des del 2009 no s’ha traduït res d’Atxaga”, explica. “Però la seva producció literària no s’ha interromput, és més, ha publicat llibres destacables com Nevadako egunak (Pamiela, 2013) o Etxeak eta hilobiak (Pamiela, 2019). Són llibres que sí que s’han traduït al castellà, en una editorial important com Alfaguara. Tot i això, no estan en català”. Sembla que les lletres catalanes han omplert amb altres escriptors el buit que ha deixat el fet de no traduir Atxaga i han format una “representació més coral”. En paraules de Galarraga, “una de les coses més interessants que s’ha produït a la literatura basca en els últims anys, sense cap mena de dubte, és l’aparició cada cop més constant d’escriptores; i les traduccions al català també ho han reflectit, portant llibres d’Eider Rodriguez, Uxue Apaolaza o Katixa Agirre”.
Ponts dinamitats
Per tant, pot ser que les traduccions dels darrers anys ofereixin una fotografia més panoràmica de les lletres basques. Però hi continua havent absències força sorprenents. Hi ha escriptores que estan infrarepresentades, com Koldo Izagirre, del qual només se’n poden llegir dos llibres –la novel·la Jo també haguera volgut cridar Germinal! (Virus, 2006) i el llibre de relats Que vol foc, Mr. Churchill? (Lleonard Muntaner, 2018)– o Arantxa Urretabizkaia, amb una única novel·la traduïda fa quatre dècades –Per què menut? (Edicions del Mall, 1982)–, i d’altres que no hi són ni tan sols representades, tot i ser vaixells insígnia de la literatura basca, com Ramón Saizarbitoria, Itxaro Borda o Anjel Lertxundi.
Hi ha factors de caràcter pròpiament literari que poden explicar aquestes absències, però analitzant què ha passat amb les traduccions de Joseba Sarrionandia –un altre escriptor fonamental de la literatura basca–, Galarraga també ha assenyalat una altra classe de motius. Sarrionandia ha escrit la major part de la seva obra a l’exili, després d’escapolir-se de la presó de Martutene (Sant Sebastià) on complia condemna, acusat de ser membre d’ETA –l’escriptor va ser torturat per la Guàrdia Civil quan el van detenir, segons va relatar ell mateix al diari Egin el 1980. “El primer llibre que li van traduir al català, Narracions, es va publicar el 1986, tres anys després que l’original”, explica Galarraga, “però després han passat més de 25 anys sense que publiquessin cap llibre seu aquí. Va tornar a ser traduït el 2012 i des de llavors se n’han traduït dos llibres més, sempre a l’editorial Pol·len”.
Entre aquests dos anys, 1986 i 2012, van passar moltes coses. Una d’elles és molt important per entendre les relacions entre el País Basc i Catalunya: el 19 de juny de 1987, ETA va matar 21 persones al supermercat Hipercor de Barcelona, en va ferir 45 més i va provocar un terratrèmol tant en la societat basca com en la catalana. “Va ser un punt a part quant a la percepció del basc pels catalans”, explica Galarraga. Nou dies abans d’aquella bomba, a les eleccions europees, Herri Batasuna havia aconseguit gairebé 40.000 vots a Catalunya. Tot aquest suport, evidentment, va quedar fulminat amb l’atemptat, que va ser durament criticat fins i tot pel moviment independentista català. La relació entre certs sectors bascos i catalans havia estat molt fluida durant la dictadura de Franco i també durant els primers anys posteriors a la implantació del règim del 78, però després d’Hipercor es va esquerdar. El “canvi de percepció” sobre el conflicte basc que es va produir a la societat catalana durant els anys posteriors “va afectar de ple la figura de Joseba Sarrionandia i, per tant, també la seva obra”, segons Galarraga.
Hi ha una política de traducció?
Durant la darrera dècada, amb esdeveniments com la fi d’ETA, el qüestionament de la Cultura de la Transició o el procés independentista català, sembla que algunes sensibilitats polítiques als dos països s’han tornat a acostar, amb tots els matisos que es puguin fer sobre aquesta afirmació. Aquesta tendència ha coincidit amb la creació a la Comunitat Autònoma Basca de l’Etxepare Institutua –l’homòleg basc de l’Institut Ramon Llull–, que ha ajudat a fer que es tradueixin més llibres al català. Determinar si ha ajudat molt o no és un altre tema: “Es pot afirmar que des que Etxepare Institutua va sorgir el 2010, les traduccions del basc a altres idiomes han començat a tenir algun tipus d’estructuració, mentre que abans no en tenien”, explica Galarraga. “Però, de la mateixa manera, si tenim en compte tot el que s’ha publicat des de la primera traducció al català subvencionada per Etxepare el 2012, un total de 24 llibres, podem veure que només nou han rebut alguna ajuda econòmica d’aquesta institució i, per tant, quinze més, la majoria, no han tingut cap classe d’ajuda. Això fa entendre que, encara que Etxepare Institutua ha portat una mínima sistematització per traduir literatura basca, encara avui, pel que fa al català, la literatura basca pren altres vies per poder ser traduïda”.
Amb esdeveniments com la fi d’ETA, el qüestionament de la Transició o el procés català, sembla que algunes sensibilitats polítiques als dos països s’han tornat a acostar
El millor exponent d’aquestes altres vies, remarca l’investigador, és l’editorial Pol·len, un projecte cooperatiu que publica llibres amb la mirada posada a fomentar el pensament crític. El 2013 va publicar Som com moros dins la boira? de Joseba Sarrionandia, un assaig que es podria considerar l’obra culminant de l’escriptor en aquest gènere i que va rebre el Premi Euskadi el 2011 –no sense polèmica: el govern Basc comandat per Patxi López (PSE), va decidir retenir l’import econòmic que corresponia a l’escriptor fins que “regularitzés la seva situació davant de la justícia”. Des de llavors Pol·len ha traduït diversos llibres al català. El darrer, aquest mateix any: Quan els focs s’encenen, un llibre de poemes de Mikel Soto que s’ha publicat en edició bilingüe.
“Encara que l’editorial tingui un lloc una mica perifèric al sistema literari català, el gran esforç que estan fent per donar a conèixer la literatura basca mereix un reconeixement”, en opinió de Galarraga. I és que, a manca de polítiques de traducció una mica més consistents, una literatura com la basca necessita aliances com les que ha trobat a Pol·len. I també, sens dubte, implantar una moratòria internacional de deu anys a la punyetera cançó de l’ocell, que ja és hora que aquesta gent ens conegui altres facetes.
