El passat 11 d’octubre l’atenció d’una part de l’opinió publica italiana va anar en direcció a Reggio Calàbria, una ciutat del sud d’Itàlia –a tocar de l’estret de Messina, des d’on s’albira Sicília. El tribunal local havia de jutjar el cas de Mimmo Lucano i d’altres persones acusades d’haver constituït una associació per a guanyar diners i prestigi gestionant l’acollida de les migrants que arribaven al poble de Riace. Durant molts anys havien desenvolupat el projecte Sprar (Sistema de protecció de demandants asil i refugiats) amb finançament del Ministeri de l’Interior. Cal recordar que Lucano, des de 2009 i durant una dècada va ser alcalde del poble calabrès, i fou condemnat l’any 2021 a tretze anys i dos mesos de presó, en una sentència que va sorprendre per la seva duresa. Algunes de les altres persones imputades també van ser condemnades, però el tribunal va assignar a Lucano un paper més rellevant en la suposada ideació i gestió dels delictes.
L’impacte emocional per la sentència va ser gran, sobretot perquè Riace per a moltes persones s’havia convertit en el símbol d’una forma d’acollida innovadora per a les migrants, de tal manera que podia representar una solució tant per a les seves demandes com per a les de pobles que semblaven destinats a perdre població i a convertir-se només en llocs turístics, com passa sovint al centre i sud d’Itàlia. Amb la presència de migrants Riace, oficialment un poble amb menys de 2.000 residents, havia tornat a créixer, amb noves botigues i activitats artesanals: l’anomenat “model Riace” i el seu alcalde es van trobar al centre d’una gran atenció mediàtica, tant a Itàlia com a l’estranger. Això, però, no els va protegir dels atacs que arribaven de la dreta i sobretot de la Lliga de Matteo Salvini.
El projecte de Riace va començar a trobar obstacles l’any 2018, quan el Ministeri de l’Interior va decidir retirar els diners justificant-ho amb suposades irregularitats detectades durant una inspecció
El projecte de Riace va començar a trobar obstacles l’any 2018, quan el Ministeri de l’Interior va decidir retirar els diners que finançaven l’Sprar, la base econòmica de l’activitat d’acollida, justificant-ho amb suposades irregularitats detectades durant una inspecció. Cal dir, que entre l’any 2019 i el 2020 la magistratura administrativa va anul·lar la decisió del Ministeri, tot i constatar algunes carències en la gestió. L’any 2018 és també quan Lucano va ser detingut, de manera preventiva, per les acusacions que després van portar-lo a judici. L’any següent un nou alcalde va guanyar les eleccions, amb un programa en clara discontinuïtat amb el projecte de Lucano. En aquell moment l’exemple de Riace ja era un element de conflicte a Itàlia: mentre qui el criticava denunciava violacions de les lleis i una forma d’acollida massa cara per a l’Estat, altres persones hi veien moltes potencialitats i esperaven que fos un model també per altres pobles italians que es troben en condicions similars.
Arribem a l’octubre de 2023. El tribunal de Reggio Calàbria havia d’examinar el cas en segona instància, amb la fiscalia ratificant les acusacions, tot i rebaixar lleugerament la pena per a Lucano, deu anys i cinc mesos de presó. La nova sentència, però, només l’ha condemnat a un any i sis mesos de privació de llibertat, per un delicte menys greu d’abús d’ofici. L’execució de la pena ha quedat suspesa. Les motivacions es publicaran en les pròximes setmanes, però és evident que la línia acusatòria de la fiscalia no ha convençut les jutgesses. Lucano i els seus dos advocats, l’exalcalde de Milà Giuliano Pisapia i Andrea D’Aqua, s’han mostrat molt satisfets. Cal recordar, però, que tant Lucano com la fiscalia poden recórrer a la Cort de Cassació, el tribunal suprem italià, per a demanar una revisió de la sentència si consideren que hi pugui haver errors jurídics.
La decisió judicial arriba en un context en el qual la immigració és un dels punts clau de les polítiques de Giorgia Meloni, qui en poc més d’un any al poder ha modificat moltes de les regles que regulen el sector, sovint amb intervencions en moments crítics com el naufragi d’un vaixell ple de migrants davant de la costa de Calàbria o l’arribada de milers a l’illa de Lampedusa, territori italià situat entre Sicília i Tunísia. El Govern ha insistit en la idea que Itàlia és al centre d’una invasió que no es pot gestionar sense instruments de repressió o amb acords amb els països de sortida de les pasteres, com Tunísia.
El Govern ha insistit en la idea que Itàlia és al centre d’una invasió que no es pot gestionar sense instruments de repressió o amb acords amb els països de sortida de les pasteres, com Tunísia
La segona estratègia no ha portat fins ara els resultats esperats, mentre a l’interior del país es preveu la construcció de nous Centres de Permanència per a la Repatriació (CPR), o sigui estructures on les persones acaben en detenció administrativa amb la possibilitat de ser repatriades, i en general un major control de les fronteres i de les persones. Algunes de les mesures més polèmiques, com l’obligació que les migrants paguin per no acabar en un CPR, ja han trobat l’oposició d’alguns jutjats que s’ocupaven de casos concrets, però així i tot, el rumb del Govern no ha virat. És notícia del 18 d’octubre la suspensió temporal de l’acord de Schengen a la frontera amb Eslovènia –punt d’arribada de migrants de l’anomenada ruta balcànica–, decidida pel Govern italià a causa del context internacional, però també, com es llegeix en la nota oficial, per la “pressió migratòria de la qual Itàlia és objecte per mar i per terra”.
Si llistem les mesures implementades fins ara pel govern Meloni, es detecta una clara mancança: com i amb quina perspectiva acollir les persones que continuen arribant, tant d’orient com des de la mar Mediterrània. Tot i no ser perfecte, el model plantejat per Mimmo Lucano a Riace era una clara alternativa concreta que s’hauria de poder tornar a plantejar.
