Recentment, el parlament d’Albània ha acceptat l’acord amb Itàlia per construir i gestionar dos centres per a persones migrades: un d’identificació i verificació de les condicions per obtenir l’asil i protecció internacional, situat a la ciutat portuària de Shëngjin, al nord d’Albània. L’altre, amb la finalitat d’expulsar-ne, a la ciutat de Gjadër, que segueix el model dels Centres de Permanència per a la Repatriació (CPR), ja actius a Itàlia des del 1998. El centre de Shëngjin, en canvi, s’equipara a una estructura considerada de frontera, els anomenats hotspots.
L’aprovació, el passat 22 de febrer, ha arribat després que la Cort Constitucional albanesa hagi assegurat que l’acord no suposa una renúncia a la sobirania nacional, tal com plantejava l’oposició. Una setmana abans, també el parlament italià havia aprovat el protocol, signat a Roma pels presidents dels governs dels dos països, Edi Rama i Giorgia Meloni, el 6 de novembre de 2023.
Els centres s’haurien de fer servir només per les persones que es trobin en vaixells de les autoritats italianes, arran d’un salvament. Està previst que les persones quedin sempre sota la jurisdicció italiana, tot i arribar a un altre país que no forma part de la Unió Europea.
És difícil agilitar el procediment de les demandes d’asil sense perdre garanties: els procediments de valoració dels casos necessiten temps si es vol garantir el dret de defensa de la persona sol·licitant
Al protocol, s’estableix que els centres podrien tenir un màxim de 3.000 persones alhora. La idea del govern de Meloni és que hi hagi una gestió llampec de les demandes, però és difícil que això passi sense perdre garanties: els procediments de valoració de l’asil necessiten temps si es vol garantir el dret de defensa de la persona sol·licitant.
Cal recordar que l’any 2023 el govern italià va aprovar mesures per fer que els procediments s’accelerin a la frontera, encara més per les persones que es consideren provinents d’un país “segur”, entre els quals Ghana, Tunísia, el Marroc, Gàmbia, Nigèria o el Senegal. Malgrat haver-se aprovat, encara hi ha aspectes de l’acord que no queden clars. De fet, l’ACNUR, l’agència de les Nacions Unides que s’ocupa de les refugiades, va afirmar el passat 9 de gener que “no és possible verificar la legalitat de l’acord”.
Com ha plantejat el professor de dret administratiu Mario Savino, en el text no s’indica com es transferiran les persones que no hagin d’estar en els centres d’Albània: parlem de persones en condicions d’especial fragilitat, com dones embarassades, menors, persones que tenen dret a la protecció internacional i persones que ja no poden ser repatriades. I és que, per efectuar una repatriació, cal tenir un acord entre Itàlia i el país d’origen de la persona. Un acord que, sovint, falta, cosa que la fa impossible. Ara, a Itàlia el percentatge de persones repatriades després d’haver passat per un CPR és menys del 50%.
El Govern de Meloni ha canviat el període màxim de permanència dins un CPR, que ara és de divuit mesos. Aquest període seria el mateix que s’aplicaria en el centre d’Albània. Cal no oblidar que els CPR lleven la llibertat a les persones perquè es troben en una situació administrativa irregular i sovint s’hi troben en condicions inacceptables. Fa poques setmanes la justícia en va clausurar un a Milà per aquest motiu.
L’ACNUR, l’agència de les Nacions Unides que s’ocupa de les refugiades, considera que encara “no és possible verificar la legalitat de l’acord” entre Itàlia i Albània
Autolesions i suïcidis no hi són excepcionals. Recentment, un noi de Gàmbia, de 22 anys, Ousmane Sylla, es va matar en el CPR de Roma. Va deixar un missatge al mur de la seva cel·la, en què deia que només hauria volgut tornar a l’Àfrica. Tampoc és rar que hi hagi revoltes als centres, com ha passat fa poc en el CPR de Gradisca d’Isonzo, a prop de Gorizia, i justament en el centre de Roma després de la mort de Sylla també a principis de març.
A més, s’ha de tenir en compte que resulta difícil entrar als CPR per part d’organitzacions socials preocupades per verificar les condicions de vida de qui es troba i es tem que serà encara més complicat arribar a fer-ho en els centre en territori albanès.
La llei diu que la relació entre la persona que es troba a Albània i l’advocada que s’ocupa de la seva defensa es desenvoluparà a distància i només en casos excepcionals es pot considerar la possibilitat de la defensora de desplaçar-s’hi. Sembla difícil que així es pugui garantir el dret a la defensa com sembla difícil també que una advocada pugui anar a Albània per a seguir només un cas.
És difícil entrar als CPR per part d’organitzacions socials preocupades per verificar les condicions de vida de qui es troba i es tem que serà encara més complicat arribar a fer-ho en centre en territori albanès
A Itàlia els CPR són gestionats per entitats privades que guanyen en funció del percentatge de gent que hi ha als centres, així és que aquestes empreses tenen tot l’interès econòmic posat en fer que les persones es quedin dins, també en els casos en què ja no haurien de ser allà. És el cas, per exemple, de persones que han desenvolupat un trastorn de la salut mental.
El que sí queda clar és que l’acord suposa per a Itàlia un cost econòmic molt alt. Només per construir els centre, prevista per l’any 2024, es preveuen més de 39 milions d’euros, a més de 8 milions més per les dotacions instrumentals. Per la gestió, es preveuen també 89 milions per l’any 2024 i més de 118 milions per cada any, des de 2025 fins al 2028 pel funcionament dels centres. De fet, una de les crítiques que es va fer al govern era justament que els costs de construcció i gestió de centres com aquests a l’estranger són molt més alts que si les mateixes estructures fossin construïdes a Itàlia.
L’ACNUR ha fet també altres observacions, com ara que, per les persones que es troben a Albània, els tribunals no podrien aplicar el dret europeu, com es pot fer si la persona es troba a Itàlia. Així mateix, l’agència de les Nacions Unides per a les persones refugiades ha afegit que ni el protocol ni la llei diuen qui s’ocuparà dels procediments de frontera i de com es vigilaran les condicions d’acolliment de qui arriba a Albània. La secció italiana d’Amnistia Internacional ha denunciat que les institucions europees haurien de reconèixer que l’acord crea “un sistema il·legal i perjudicial” pels drets humans.
