“Lluitar contra molins de vent” és una expressió que té el seu origen en el llibre El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes. En un dels passatges del capítol vuitè, el cavaller don Quixot diu al seu escuder: “Veus allà, amic Sancho Panza, on es descobreixen trenta, o pocs més, desmesurats gegants, amb qui penso entaular batalla”. I el fidel deixeble li respon: “Quins gegants? No són gegants, sinó molins de vent, i el que semblen braços són les aspes, que, empeses pel vent, fan rodar la pedra del molí”. Aquesta expressió d’origen literari pren més actualitat i realisme que mai a les comarques de l’altiplà central de Catalunya, les Terres de l’Ebre i els Ports, on des de fa vuit mesos reben amb preocupació les notícies de l’arribada d’una segona onada de centrals eòliques, amb molins que, a diferència dels actuals, no mesurarien cent vint metres d’alçada, sinó dos-cents, i esdevindrien autèntics gegants que redibuixarien l’horitzó. La controvèrsia en aquests territoris allunyats dels centres de decisió política està servida i les entitats ecologistes, els ajuntaments, les plataformes veïnals i el creixent teixit econòmic lligat a la preservació del medi natural alcen la veu d’alarma.
“Nosaltres estem molt a favor de les energies renovables, però no a qualsevol preu”, es lamenta Anna Valverde, membre de la plataforma Salvem Torrefullola i la Mola, un paratge natural situat entre els municipis del Perelló i Tortosa (Baix Ebre) on les empreses EDP Renovables (societat mercantil portuguesa vinculada a fons d’inversió) i Forestalia (propietat de Fernando Samper Rivas, empresari del sector porcí aragonès reciclat al negoci de les energies renovables) volen construir 24 grans molins. La casuística promotora i inversora d’aquest cas és extrapolable a la pràctica totalitat de projectes eòlics en servei i projectats a partir del decret 16/2019 de la Generalitat de Catalunya i del recent decret llei d’energies renovables del govern de Ximo Puig al País Valencià: corporacions tradicionals de l’oligopoli elèctric, fons d’inversió internacionals i nissagues de l’elit empresarial reconvertides al creixent negoci de les energies renovables.
Entitats ecologistes, ajuntaments, plataformes veïnals i teixit econòmic lligat al medi natural alcen la veu d’alarma
Els inversors veuen en el sector de la generació eòlica una oportunitat amb altes rendibilitats després que s’eliminés l’impost que el gravava i es minimitzés així el retorn a les arques públiques. Segons es desprèn d’una investigació del professor de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili Sergi Saladié, “a Catalunya les empreses eòliques paguen als municipis el 3,4% del que facturen, a diferència de l’Estat francès, on el volum del retorn al sector públic s’enfila a un 33%”. Comparteix la mirada crítica Jaume Moya, veí de Florejacs, fundador del Fòrum l’Espitllera i membre de la Plataforma d’Afectades contra la Concentració d’Aerogeneradors (PACA): “Si mirem qui són els promotors de les grans instal·lacions d’aerogeneració, en realitat són les grans empreses de l’oligopoli energètic que ens han portat fins al caos. Naturgy, l’antiga Gas Natural, és la tercera empresa més contaminant de l’Estat espanyol.
I què vol Naturgy? Mantenir l’oligopoli de la producció, impedir el desenvolupament dels projectes de generació energètica d’autoabastiment locals, petits, que trenquin aquest monopoli i, a més, fer operacions de green washing”.
Massificació i liberalització del sòl
Són 71 els projectes de nous parcs eòlics –actualment n’hi ha 46 en funcionament– de fins a 50 megawatts d’energia presentats al Departament de Territori
i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya capitanejat per Damià Calvet (JxC), i en un primer filtre la Ponència Ambiental –òrgan col·legiat adscrit al departament– decidirà si són mediambientalment viables o no. La raó principal que ha dut fins ara a la denegació de permisos ha estat la proximitat dels futurs molins a zones de nidificació d’aus protegides, com és el cas dels parcs eòlics Murtes i Vall de la Torre (EDP Renovables), a la Terra Alta. L’Ateneu Popular la Pastora (Gandesa) i la Plataforma per la Defensa de la Terra Alta ho han celebrat, però critiquen l’aprovació del parc Les Crestes (Batea) i són a l’espera de la tramitació dels parcs Tramuntana 3, 4 i 5 de l’empresa alemanya ABO WIND, previstos entre Corbera i Gandesa. “Amb una població que representa un 0,15% del conjunt de Catalunya, tenim el 25% de la potència eòlica instal·lada. Pensem que 148 aerogeneradors amb fort impacte paisatgístic a la comarca són una aportació més que suficient”, denuncien.
Des d’ambdues entitats alerten, a més, que s’està cometent “un frau de llei” en les tramitacions, ja que fragmenten les centrals en projectes de generació inferiors als 50 megawatts “per tal d’evitar una normativa més estricta”. Posen d’exemple els projectes de parcs eòlics contigus de Sant Blai i Calvari (que sumen 65 megawatts) i els de Santa Madrona i Ebre (90 megawatts), finalment denegats, tots ells promoguts per Enel Green Power España SL –filial d’Endesa. En paraules del professor Saladié, “el decret de 2019 està fet molt a mida de les empreses i en l’àmbit urbanístic ha liberalitzat el sòl”. “El decret, tal com està plantejat, no és prou concret. Quins són els espais amb valor natural i paisatgístic? Com es concreta que s’evitin els processos de concentració eòlica com a la Terra Alta, on han cosit la comarca de dalt a baix de molins? Com es quantifica? Si la llei del canvi climàtic diu que els centres productors han d’estar a prop dels centres consumidors, com ho fem?”, conclou.
Camuflatge empresarial
Navegant pels webs de la patronal de les empreses eòliques o de les administracions que els atorguen les llicències, és difícil saber qui hi ha darrere de les societats mercantils que exploten les centrals. Cal endinsar-se en el registre mercantil per treure’n l’entrellat. La denominació Ecovent, amb la qual es coneix el parc eòlic més gran de Tortosa (amb 37 aerogeneradors), amaga una marca més coneguda i probablement desprestigiada de cara a l’opinió pública: la gestora de capital Azora, associada a Goldman Sachs. Darrere d’Enervent SA, que gestiona el parc eòlic de les Colladetes del Perelló, hi ha la família Sans Domènech, fundadora de la tèxtil Abanderado, que es va passar al món del totxo als noranta i en l’actualitat a les renovables (s’han associat amb Naturgy i CatalunyaCaixa). El parc eòlic Barbers (a Ascó, a la comarca de la Ribera d’Ebre) i els de Monclues, Sant Antoni i les Rotes (a la Granadella i Bellaguarda, a les Garrigues) són titularitat de Tarraco Eòlica SA, i el seu representant legal és Santiago de Torres Sanahuja (ex-alt càrrec en tres ministeris dels governs del PSOE de Felipe González entre 1990 i 1997). Entre 2011 i 2013 va participar del projecte de capital risc Tagua Capital, liderat pel mateix González. En el cas de les centrals Mudefer I i Mudefer II (a Caseres, la Terra Alta), la societat gestora és Catalana d’Energies Renovables SL, administrada al seu torn per Audax Renovables SA, rere la qual hi ha dos noms: Francisco Jose Elias Navarro i Francesc Homs i Ferret. Aquest últim és membre del consell d’administració de CriteriaCaixa i fou diputat de CDC. A la Conca de Barberà, el parc eòlic Les Forques (municipis de Forès i Passanant) i els de Montargull (Llorac i Talavera) són propietat de Sistemes Energètics Serra Les Forques SA: el seu president és Juan María Riberas Mera, el dinovè espanyol més ric segons la llista Forbes, amb 1.500 milions d’euros de patrimoni personal.
“Defensem les renovables, però no a qualsevol preu”, diu Anna Valverde, afectada per un parc eòlic al Perelló
La història es repeteix al País Valencià. Als actuals 38 parcs eòlics se n’hi volen sumar 18, la majoria dels quals a les comarques de Castelló. Als Ports lidera la inversió l’empresa Renomar, controlada per la societat mercantil Med Wind Energy, administrada per Fernando Roig, president del Villarreal CF i propietari de Pamesa. Roig pretén ubicar 44 aerogeneradors als municipis de Morella, Olocau del Rei, la Todolella, Vilafranca, Ares, Castellfort i Portell de Morella. Al Baix Maestrat, qui s’amaga rere la marca Green Capital Power és Jesús Martín Buezas, gendre de Florentino Pérez (ACS) i un dels administradors del seu hòlding empresarial. En aquest cas es tractaria de 10 aerogeneradors de 180 metres d’alçada que es volen posar als termes municipals de Salzadella, Sant Mateu i Tírig.
Jorge Marín, veí de Benafigos i impulsor de la plataforma contra els parcs eòlics a la zona 5 –comarca de l’Alcalatén– durant la primera dècada del segle XXI, es mostra del tot contrari a la segona onada de centrals i no amaga la seva satisfacció pel fet que el seu municipi s’hagi descartat d’entrada: “Ací ja ens han deixat per impossibles. Ara van a zones on ja hi ha parcs, com si fossin ampliacions, i el nou és el que volen fer a la zona de Sant Mateu”. En conversa telefònica, recorda com ho van haver de batallar amb duresa, amb al·legacions, però també amb accions directes contra les torres que mesuraven les ratxes de vent. “Un dels aspectes determinants que ens va salvar fou l’església d’Atzeneta, perquè per la carretera havien de passar-hi els camions amb les aspes de 30 metres i no podien fer la corba, topaven amb l’edifici de l’església i no el podien pas enderrocar”, es congratula. I ens detalla la filosofia de fons de la seva lluita: “Acceptem la transició ecològica, però no entenem per què Benafigos o Xodos han d’assumir una potència brutal sense beneficiar-nos-en els pobles d’ací; s’ho enduen a les ciutats. Si ens volen posar molins, que ens regalen l’energia. Què menys, no?”. Resumeix així una de les causes més comunes de l’oposició als projectes: la poca transparència en la presa de decisions i no tenir en compte el territori afectat.
Brunzit de les aspes
Aspes i molins en totes les direccions és la imatge que es veu quan se circula pel coll de la Panadella, en ple altiplà de la Catalunya Central, a cavall de les comarques de l’Anoia i la Segarra. Al sud s’alcen els molins de Montargull en primer terme i més a l’horitzó s’albira una llarga filera d’aspes a la serra del Tallat, tot dins la comarca de la Conca de Barberà; a l’est, els 48 molins de la serra de Rubió (de l’empresari José Manuel Entrecanales Domecq, president d’Acciona i patró de la Fundació Princesa de Girona), i al nord, des d’Argençola fins a Pujalt, en una superfície de 50 quilòmetres quadrats, s’alcen 70 imponents molins de vent que roten i s’adapten segons bufi el mestral, el ponent o la garbinada.
“El territori dona un cop de puny damunt de la taula i diu que prou, que volem formar part d’aquesta planificació. I generosament decidirem tots plegats en quins punts posem un aerogenerador, en quins llocs desaprofitats posarem unes plaques fotovoltaiques; però no té sentit posar-les en camps de cultiu o boscos, que és on generem els nostres aliments”, critica amb fermesa Astrid van Ginkel, veïna d’Argençola i portaveu de la Plataforma d’Afectades contra la Concentració d’Aerogeneradors (PACA).
“Tot va ser molt ràpid i es va precipitar. Vam quedar sorpresos de la multitud de projectes presentats. Alguns membres de la PACA i altres associacions se’n van assabentar perquè són entitats ecologistes i han de rebre informació sobre els projectes que es presenten en el seu territori”, afegeix en referència a l’onada de projectes que des de novembre de 2019 s’han acumulat a la taula del Departament de Territori i Sostenibilitat, pendents de validació mediambiental i que configurarien una segona corona de parcs eòlics que s’endinsarien a la Segarra i arribarien per primer cop al Solsonès, concretament al municipi de Pinós. Van Ginkel es veu obligada a fer les explicacions alçant la veu, entorpida pel brunzit constant de les aspes d’un dels molins, el peu del qual se situa a dos-cents metres d’on som. “Una persona que visqui a cinc-cents metres d’un aerogenerador pot arribar a sentir-lo des de dins de casa. Això afecta la salut emocional. Hi ha estudis científics que així ho avalen”, conclou.
Una comarca que diu prou
A l’alba creuem el coll de la Teixeta, que separa el Baix Camp i el Priorat. Deixem a la nostra esquerra els 91 molins de Trucafort, la central eòlica més gran de Catalunya explotada per Naturgy. A l’oest, fins allà on ens arriba la vista, entreveiem les llumetes vermelles que fan pampallugues al capdamunt de cadascun dels 148 molins de la Terra Alta. És la carta de benvinguda al territori amb més densitat eòlica del país.
Aspes i molins en totes les direccions és la imatge que es veu quan se circula pel coll de la Panadella
“Em diuen que s’ha de ser solidari. Ja ho som, de solidaris, nosaltres. Som productors i se’n va [l’electricitat] a centres consumidors importants i aquí no ens queda res. I l’altra cosa és que el nou decret no inclou compensacions. Ens quedarem amb els impostos i para de comptar. En este model no hi creiem, no el volem. Complim amb escreix la nostra quota participativa en la implantació eòlica”, ens explica des del saló de plens l’alcalde de la Fatarella, Francisco Blanch (Entesa per la Fatarella-ERC). I en clau alternativa proposa: “Per què no s’ha pensat en un model en què no siguin grans empreses, sinó que siguin cooperatives, ajuntaments i consell comarcal les que produeixin i puguin vendre esta energia? A la primera onada es va plantejar destinar un molinet per a l’Ajuntament, però finalment no es va fer”.
Parlem també amb Júlia Urgell Gironés, nascuda i veïna de la Fatarella i membre de l’Ateneu Popular la Pastora, qui ens ajuda a entendre els orígens del conflicte: “L’oposició neix quan es comença a qüestionar el com, com farem la implantació eòlica, qui en surt beneficiat. I quan plouen molts projectes, també en zones d’un interés paisatgístic important, com la zona dels Ports, salten les divergències entre part de la població i els governs municipals”. I ens detalla el modus operandi de les promotores: “Són grans empreses que tenen les seves formes particulars de captar la gent. D’una banda, entaulen converses amb els governs municipals, i d’altra banda, van als propietaris agrícoles amb qui fan convenis on els diuen que a canvi de tindre un aerogenerador a la seva finca els pagaran 1.000 o 2.000 euros a l’any”.
Urgell dirigeix les crítiques també als consecutius governs de la Generalitat: “Sempre sembla que escoltin, però tapant-se les orelles. Han sentenciat que estes comarques despoblades i que a nivell de país no es tenen en compte siguin les productores d’energia. Això no ens ho ha dit ningú, i jo a vegades penso que agrairia que algú del govern ens digués a la cara: ‘Vosaltres esteu relegats a això’”. En l’actual segona onada, i amb l’experiència de la primera, la majoria d’ajuntaments, el consell comarcal, les entitats socials i el teixit econòmic vinculat al vi, l’oli i el turisme rural de la Terra Alta estan fent pinya i es mostren contraris a la implantació de nous parcs eòlics.
Patrimoni en perill
Des dels nuclis urbans de Tortosa o el Perelló, els parcs eòlics queden lluny; des de molts barris ni tan sols s’albiren, però la presència d’aerogeneradors és important. De fet, el Baix Ebre és la comarca amb més molins: 159 instal·lats fins ara. A peu de molí, però, les coses es veuen diferent. “Costa una mica fer-se’n la idea, però, segons interpretem, són parcs eòlics de molins gegantins, de 200 metres d’alçada –la Torrefullola té 16 metres–,
i en poc espai tindríem 24 molins de 200 metres d’alçada. Costen d’imaginar 200 metres perquè en tot l’Estat espanyol no hi ha cap edifici que tingui aquesta alçada. No hi ha hagut cap estudi que avaluï l’impacte de tots aquests molins concentrats”, són paraules d’Anna Valverde, membre de Salvem Torrefullola i la Mola. Ens explica que fa disset anys que hi té una segona residència, on cultiva oliveres, tal com han fet moltes altres famílies, en uns terrenys on també han recuperat els murs de pedra seca.
Des de Tortosa o el Perelló els parcs eòlics queden lluny, però el Baix Ebre és la comarca amb més molins: 159
Abans d’entrevistar-la passegem per la zona i ens mostra un petit tresor que s’amaga entre la massa boscosa: el conjunt medieval de la Torrefullola, un espai protegit com a bé cultural d’interès nacional. En aquest punt, la instal·lació dels molins també suposaria desforestar nombroses hectàrees de bosc, ja que els camins i les rases per fer-hi arribar els camions amb les aspes haurien de ser de tretze metres d’amplada, sense tenir en compte les línies d’evacuació aèries i soterrades per dur l’energia fins als transformadors. I Valverde fa una crida als consistoris implicats: “No estaria malament que des dels ajuntaments del Perelló i Tortosa, als quals arriba tota la informació, es pogués fer un debat, informar la gent del poble i saber si hi estan a favor, si són projectes que beneficien el poble o són massa negatius a la llarga”.
