La reconquesta del poder el 1996 per part de la dreta espanyola, aquesta vegada formalment democràtica i amb José María Aznar al capdavant (sí, dit així grinyola), va comportar un rearmament del nacionalisme d’estat que, entre moltes altres coses, duia aparellada una nova empenta litúrgica. La voluntat de recuperar cerimonials de masses per cohesionar l’emotivitat patriòtica reservava un lloc especial per al Día de la Hispanidad, o l’artista abans conegut com a Día de la Raza, que en diríem. No està pas de més parar-se a rumiar quins baguls de referents deu regirar la dreta espanyola quan parla de recuperar i remobilitzar ressorts sentimentals, tot i que darrerament ja ens n’està donant pistes prou explícites que deixen poc espai per a la imaginació.
Tampoc es pot deixar de banda que la del 12 d’octubre era una diada que ja havia adquirit una notòria visibilitat tot just un lustre abans de l’arribada del PP a la Moncloa. No la va adquirir sota l’aznarisme, ni en la seva versió d’intimitat catalanesca, ni tan sols en la segona part, quan l’abrandament castrense va permetre reconquerir un illot de 15 hectàrees a la vora Ceuta; sinó que va ser sota l’ègida del PSOE. El partit socialista aprofitava el Cinquè Centenari del Descobriment per celebrar l’agermanament [sic] amb l’Amèrica Llatina i per consolidar el 12-O com a dia nacional d’Espanya (tal com havien disposat per llei el 1987 ells mateixos). Així, va passar per davant de possibles diades alternatives, manifestament menys essencialistes i que probablement haurien envernissat de credibilitat la proposta del patriotisme constitucional habermasiana, estrafeta a parts iguals entre els estadants de Génova i de Ferraz i la legió d’acòlits que monopolitzaven (i monopolitzen) totes les tribunes públiques imaginables.
Cal insistir-hi: hem rumiat bé quin és el fil sobre el qual es teixeix la continuïtat i la presumpta legitimitat de la Hispanitat? Ja de pas, i barrinant-hi no pas gaire, constatarem com un nacionalisme lingüístic i cultural no gaire sofisticat, però ben dotat de recursos de tota mena, no triga a surar de forma paral·lela. De fet, cada vegada ho fa amb més força i en alguns casos abraçat de manera indissimulada per personalitats i forces socials i polítiques de tot l’arc ideològic de la pell de brau.
Paternalisme i memòria desproblematitzada
L’anomenat hispanoamericanisme o americanisme, però, és cosa antiga, i lligada a les sotragades espirituals (i crematístiques) del “ser de España”. Com és ben sabut, quan la gana expansionista escampava arreu el domini de les potències europees i dels Estats Units, els espanyols eren esbandits per aquests darrers de les seves darreres colònies d’ultramar. Tot havia començat, per cert, amb la pirotècnica excusa de l’enfonsament del cuirassat nord-americà de segona fila Maine davant de Santiago de Cuba, atemptat que els Estats Units atribuïren a Espanya en el que avui en podríem dir (i segurament va ser) un cas de fake news avant le lettre.
Doncs bé, el desànim d’esperit nacional que visqué l’Estat després del daltabaix del 98 conduí a la pulsió regeneracionista, dins de la qual, i amb caràcter inicialment liberal, s’inscrigué aquesta voluntat de relació amb l’Amèrica ara políticament independent d’Espanya. Una voluntat significativament molt més cultivada des de l’antiga metròpoli (l’invent tenia una projecció interna evident), que volia liderar i tutelar, ara culturalment, la vella unió i l’herència lingüística i religiosa (la raza, vaja) amb el continent americà. I que amb modulacions i contorns diferents ha arribat fins avui, tot i que, hem de témer, més deutora de les formulacions del nacionalisme espanyol que ha dut la veu cantant al galliner, és a dir, el conservador (no sempre liberal). Això ha carregat la visió de la hispanitat i la relació amb Amèrica d’un marcat nacionalisme lingüístic, atesa la impossibilitat de mantenir cap mena de pretensió política o territorial, però sense estar exempta, tanmateix, d’un paternalisme implícit que justifica la tutela i una mena de dret preferent en l’explotació econòmica dels recursos per part de l’antiga metròpoli. Això s’ha disfressat fins avui sobre els fonaments d’una memòria desproblematitzada, en un discurs que descansa exclusivament sobre els beneficisde l’arribada dels hispànics al continent americà. Tot hauria estat una afortunada trobada entre dos mons que no hauria fet sinó aportar una riquesa cultural inigualable al bagatge general de la Humanitat. Al capdavall, una fortuïta unidad de destino en lo cultural.
La pega, esclar, rau en el fet que, per dir-ho amb una gràfica referència de Xosé Manoel Núñez Seixas, els cadàvers colonials continuen tancats a les golfes. És cert que moltes antigues potències colonials els tenen (l’Alba Sidera ho il·lustrava fa poc amb el cas d’Indro Montanelli a Itàlia), però a Espanya, als cadàvers de les golfes s’hi afegeixen els que hi ha apilats a les cunetes, amb l’agreujant que remoure moltes d’aquestes indignes desatencions memorials afegeix més llenya al foc d’una identitat nacional ara mateix estressada com mai.
Quan les invencions de la tradició es fonamenten sobre els ossos de les atrocitats comeses, potser convé repensar-les de forma urgent
Per això és difícil d’imaginar quan una demanda com la del president mexicà Andrés Manuel López Obrador (AMLO) podria ser rebuda sense excitar el no-nacionalisme espanyol militant que professa la pràctica totalitat de l’arc parlamentari hispànic. Aprofitant el cinquè centenari de la batalla de Centla, AMLO va confirmar que havia enviat una carta al Borbó en exercici (i al papa Francesc) reclamant un balanç de greuges i una petició de perdó als pobles originaris de l’actual Mèxic per les violacions del que ara reconeixem com a drets humans. Vet aquí l’enrenou.
En l’àmbit estrictament partidista, les sigles que sustenten el règim van respondre sense fissures i amb histèria unànime rebutjant la demanda del president mexicà. De Santiago Abascal a Carmen Calvo van engegar a dida López Obrador, amb menció especial per a Rafael Hernando (qui si no?), sempre a l’alçada del mal gust que precedeix la seva matèria grisa, més gris que matèria. I, esclar, a l’inefable Albert Rivera, el qual comminava la unió entre Espanya i Llatinoamèrica en una trobada que, naturalment, ves de quina manera si no, ha d’estar liderada per l’antiga metròpoli. Per la seva banda, Hernando, que va aplaudir la reacció de l’executiu de Pedro Sánchez davant la demanda mexicana, responia parlant de fets de fa 500 anys en primera persona del plural, revelant que deu ser tant vell com el pensament que professa. Però no només la tirallonga d’exabruptes prové dels espanyolistes amb carnet de partit: Mario Vargas Llosa, Arturo Pérez Reverte o Santiago Muñoz Machado (director de la RAE) també s’han desfogat a base de bé en el seu exercici de sano patriotismo militant.
Ves per on, doncs, López Obrador, un subaltern de la perifèria indígena endarrerida que ho deu tot a la madre patria, ha tingut la gosadia de brandar un mirall que ha ensenyat com són de lletges totes les tasques civilitzadores. Quan les invencions de la tradició es fonamenten sobre els ossos de les atrocitats comeses, potser convé repensar-les de forma urgent. Quan les demandes de reparació generen histèria en els que es proclamen hereus dels responsables, potser és que la consciència no estava tan neta. Urgeix repensar les herències i atendre demandes com les mexicanes: si des del món occidental s’admet que el món no estava a la seva disposició en el passat, es veurà més en cor d’admetre-ho també per ara. En serà capaç, la nación-más-antigua-del-mundo?
