L’exposició està comissariada pel filòsof Paul B. Preciado, qui juntament amb Valentí Roma (actual director de La Virreina) va ser acomiadat del MACBA l’any 2015 en reacció a l’exposició “La Bestia i el Sobirà”, en la que s’incloïa una escultura que mostrava al rei Joan Carles I sent sodomitzat per l’activista boliviana Domitila Barrios i un pastor alemany. Ara, tres anys més tard, la col·laboració entre Roma i Preciado, havent-hi deixat el llistó ben alt, no falla a les expectatives i porta a Barcelona la primera mostra monogràfica internacional sobre la desconeguda Lorenza Böttner titulada “Lorenza Böttner: Rèquiem per la Norma”.
Lorenza Böttner va néixer el 1959 a Punta Arenas (Xile), filla d’una parella de migrants alemanys va rebre el nom d’Ernst Lorenz Böttner Oeding i se li va assignar el sexe masculí. Als seus vuit anys, Lorenza va tenir un accident que li va cremar els dos braços mentre intentava agafar un niu d’ocells a un pal de la llum. Aquest fet traumàtic va marcar la seva identitat relegant-la a l’espai marginal de les persones amb diversitat funcional que més tard s’acabaria reapropiant per a autosignificar-se.
Als seus vuit anys, Lorenza va tenir un accident que li va cremar els dos braços mentre intentava agafar un niu d’ocells a un pal de la llum un fet traumàtic que va marcar la seva identitat
Lorenza va passar per diversos centres de rehabilitació a Alemanya entre 1969 i 1978, el segon dels quals va ser la Clínica de Rehabilitació Ortopèdica de Lichtenau, on es trobaven molts dels anomenats “nens del Contergan”, més coneguts a Catalunya com a “nens de la talidomida”. És en aquest moment quan Preciado situa el naixement de Lorenza Böttner, a la resistència al procés de transformació en “fill de la talidomida”: “Rebutja les pròtesis que pretenen rehabilitar-lo com a cos ‘normal’, nega l’educació com a discapacitat i dedica la major part del seu temps al dibuix la pintura i la dansa”.
Així, durant l’època d’estudiant d’art a Kassel, Lorenz passa a ser Lorenza i comença a explorar els modes d’autorrepresentar-se i de construir-se. A l’exposició de La Virreina podem veure nombrosos autoretrats de Lorenza en diferents formats: pintura, fotografia, dansa i escultura. En tot moment Lorenza reflecteix una realitat que comparteix amb altres subjectes relegats al marge de la norma. En aquest procés que suposa per a Lorenza l’autorrepresentació, l’exploració de les subjectivitats possibles, l’afirmació de la seva pròpia subjectivitat, trobem també a La Virreina la seva tesi de final de carrera anomenada Behindert?! (Discapacitat?!), on l’artista “examina el lloc que el cos no conforme ha ocupat en la representació artística” i “critica la representació normativa del cos no conforme i advoca per una pràctica artística capaç de reconèixer el cos sense braços com a agent social i artista”, en paraules de Preciado. Böttner reivindica la seva condició de pintura sense mans, i entén aquest gest al marge de la norma, visibilitzant així el fet que l’associació de la mà amb la pintura forma part de l’estructura de poder que intenta mantenir-la al marge.
A l’exposició de La Virreina podem veure nombrosos autoretrats de Lorenza en diferents formats: pintura, fotografia, dansa i escultura
A l’obra de Lorenza Böttner no passa desapercebut l’erotisme de moltes de les seves representacions. Ens trobem davant d’un subjecte la sexualitat del qual ha sigut relegada a la hiperinvisibilitat i a la vegada a la hiperexposició per la seva condició trans. Aquesta tensió que genera la norma al voltant de la identitat de Lorenza, apartant-la al marge del marge, és un dels camps d’autocontrucció. L’artista es recull a si mateixa i es mostra en tant que gest subversiu i amb cert desafiament: no es deixa derrotar.
El tram final de l’exposició mostra el vincle de Böttner amb Barcelona, ciutat on l’artista va viure durant part de la dècada dels vuitanta i on va fer amistat amb personatges clau per al desenvolupament cultural de la Barcelona postfranquista, com Ocaña o Nazario. Fou en aquest context en el qual va acabar interpretant a Petra, la mascota dels jocs paralímpics del 1992 dissenyada per Mariscal.
Lorenza Böttner va morir el gener del 1994 per complicacions derivades del VIH. D’aquests últims moments de la seva vida es mostra a l’exposició un autorretrat de petit format on l’artista llença la seva última mirada, calmada i desafiant, sota llums càlides. Una manera de marxar amb el cap ben alt, dient adéu des de la lluita.
