Segons l’Institut d’Estudis Catalans, la sedimentació és “l’acció de sedimentar o de sedimentar-se; l’efecte. El dipòsit d’un sediment, el qual forma un estrat”. També és “la propietat dels col·loides segons la qual les partícules de substància insoluble se separen lentament per gravetat del medi líquid i es dipositen al fons del recipient que els conté”. I, finalment, “el procediment emprat en anàlisi química immediata per classificar els cossos segons les dimensions de llurs partícules, basat en el fet que com més gran és llur massa més ràpida és llur separació del fluid que les conté quan la suspensió és sotmesa a un camp de forces natural, com la gravetat, o artificial, com en la centrifugació”.
Els rius i els barrancs vius i amb un grau suficient de llibertat no són recipients de sediments, no els empresonen, sinó que són la força que els acull, els transporta i els guia en el seu viatge. Quan els rius estan vius, els sediments formen platges i ecosistemes fluvials. Llims, fangs, sorres, graves i còdols omplen les lleres creant ambients idonis per a amfibis, peixos, insectes, aus… I el destí final d’aquests sediments són els ecosistemes costaners: els deltes, les praderes de posidònia o les platges de tot el litoral. Amb la industrialització i la seua derivada de domini creixent sobre el medi natural, la proliferació d’embassaments als rius ha suposat la creació de “macrorecipients” artificials de sedimentació. És a dir, una part fonamental dels rius, dels barrancs, dels deltes, del fons marí i de tot l’ecosistema litoral queda empresonada darrere de grans parets de formigó. És el que vaig anomenar “terra presa” en un llibre homònim.
És cert que els embassaments guarden aigua per produir energia hidroelèctrica, per reduir els efectes negatius de les riuades i per procurar garantir l’accés a l’aigua durant tot l’any. Però també és cert que l’energia hidroelèctrica no és renovable perquè els rius no són infinits, que els embassaments també redueixen els efectes regeneradors de les riuades i que es podrien gestionar molt millor per minimitzar la retenció de sediments que produeixen. Hi ha experts internacionals en gestió de sediments, com el nord-americà John Day, que asseveren que la conca de l’Ebre, amb la quantitat d’aigua que el riu porta al mar actualment i amb una gestió adequada dels sediments, tindria la capacitat de mantindre el delta de l’Ebre emergit durant segles.
Hi ha experts internacionals en gestió de sediments, com John Day, que asseveren que la conca de l’Ebre, amb una gestió adequada dels sediments, tindria la capacitat de mantindre el delta de l’Ebre emergit durant segles
Experts com Juan Pedro Martín-Vide, de la Universitat Politècnica de Catalunya, han estudiat els mètodes de gestió de sediments més eficients i més econòmics i defensen que s’haurien d’implementar dos d’aquests mètodes. El primer i més econòmic són els buidatges periòdics dels embassaments petits i mitjans durant els episodis de riuada. Es tracta de buidar l’embassament deixant passar la riuada lliurement per dintre. Així, els sediments que porta la riuada no hi queden depositats i aquesta n’arrossega una part que estava retinguda al fons del recipient artificial. No hi ha res més econòmic i saludable que deixar que la natura recupere el seu funcionament original. El segon mètode són els anomenats “bypassos” de sediments, consistents en dragues que xuclen aigua i sediments i ho transporten aigües avall de la presa a través de canonades o túnels, amb una operativa semblant a com es fa amb el col·lector de salmorres de més de cent quilòmetres del riu Llobregat.
Tot això no només és possible tècnicament i econòmicament, sinó que és un imperatiu ambiental i ètic. El problema és polític: si aquestes tècniques no s’estan implementant és perquè els governs –sobretot el català i l’espanyol, però també els governs locals afectats– no tenen voluntat de fer canviar la gestió de l’aigua dels rius, a les confederacions hidrogràfiques –que són organismes estatals–, a Endesa –que forma part d’una multinacional italiana–
i a les comunitats de regants. Mentre que al Llobregat qui paga el bypass són les empreses mineres, a l’Ebre, Endesa ni tan sols compleix els contractes de concessió vigents. La multinacional hauria d’entregar a l’estat un 25 % de l’energia hidroelèctrica que produeix a preu de cost, però no ho fa i ningú l’obliga a fer-ho.
I això són molts milions d’euros en energia que s’haurien d’estar invertint per reduir els impactes ambientals i socials que produeixen els embassaments.
No pot ser de cap manera que quan hi ha una riuada a l’Ebre, els canals de reg del delta estiguin tancats. Actuant així, perdem l’oportunitat de repartir sediments per la plana deltaica i que aquest accident geogràfic guanyi alçada
I el problema no és només la quantitat d’aigua que baixa pel riu. Amb els embassaments que tenim. Si baixés quatre vegades més aigua, la quantitat de sediments que arribaria al delta de l’Ebre i a les platges no s’incrementaria significativament perquè, per augmentar els cabals sòlids, s’han d’implementar les tècniques de gestió de sediments que hem esmentat. I per fer-ho cal un Pla de gestió integral dels sediments de la conca i calen normatives de gestió obligatòria de sediments que obliguin a implementar protocols clars d’actuació en episodis de riuada. Per exemple, no pot ser de cap manera que quan hi ha una riuada a l’Ebre, els canals de reg del delta estiguin tancats. Actuant així, perdem l’oportunitat de repartir sediments per la plana deltaica i que aquest accident geogràfic guanyi alçada per contrarestar la pujada del nivell del mar.
En canvi, el que sí que està passant encara actualment és que el consum de combustibles fòssils al món està augmentant més que el consum d’energies renovables. No només no estem decreixent sinó que estem redundant en les pràctiques més nocives. La mateixa dinàmica de tren desbocat és la que s’aplica a la gestió de l’aigua dels rius. No només no utilitzem menys aigua sinó que insistim a projectar nous regadius com els dels canals Xerta-Sénia o el Segarra-Garrigues; en potenciar transvasaments com el del Consorci d’Aigües de Tarragona; embassaments com el de Yesa; complexos especulatius com el Hard Rock; o nous centres de dades per a una digitalització especulativa sense límits. Al ritme que anem, no només no recuperarem el trànsit sedimentari sinó que patirem molta calor, els rius quedaran cada vegada més secs i serem la carn de la rostida organitzada pels més rics i per la classe política que els fa el joc.
L’any 2000 es va crear la Plataforma en Defensa de l’Ebre contra un pla hidrològic nefast, impulsat per PP i CIU. El 2008, l’Associació de Jóvens per la Cultura
i la Sostenibilitat vam organitzar la primera Diada pels Sediments. El 2015, vam crear la Campanya pels Sediments i l’Associació Sediments. Per tant, estem d’aniversaris i en període de reflexió. Si volem un futur habitable necessitem molts més activistes a l’Ebre, a Catalunya i al món. El fet que avui la joventut tinga molts més estudis que fa cinquanta anys s’hauria de notar en la nostra capacitat crítica, organitzativa i de construcció d’un món més just. No es tracta de ser peces del sistema capitalista, hem de tornar a la sedimentació de la sobirania alimentària i energètica i al respecte al que som: natura.
