No Name Kitchen (NNK) es va fundar dins una nau industrial abandonada de Belgrad, davant d’unes olles bullint menjar per al centenar de persones que es refugiaven del fred entre aquelles parets. Era principis del 2017, i desenes de milers de persones fugien dels seus països d’origen –no tan sols de Síria, sinó també des de Palestina o Bangladesh, des de Somàlia o el Sàhara Occidental, de quasi tots els països africans i asiàtics del sud global. A través de l’anomenada ruta balcànica, fugien amb l’objectiu primer de demanar asil dins les fronteres cada cop més reticents de la Unió Europea, i, en segon lloc, per poder trobar al vell continent la vida digna que no els havia estat permesa a casa seva.
Des d’aquell moment, el xixonenc Bruno Álvarez, ara amb 33 anys, va decidir deixar la seva feina d’auxiliar de vol a la companyia Iberia per dedicar-se a temps complet al projecte. Amb el seu magnètic bon humor, recorda que, com tot a No Name Kitchen, va ser una decisió presa sobre la marxa, en un moment en què ningú més era allà per facilitar el més bàsic per a la supervivència de tantes persones en trànsit. No han parat de distribuir milers d’àpats calents, roba i kits d’higiene, de proveir serveis mèdics i denunciar la violència entre fronteres a Grècia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, Montenegro i, dins l’Estat espanyol, a Melilla.
No name kitchen ha distribuït milers d’àpats calents, roba i kits d’higiene, proveït serveis mèdics i denunciat la violència entre fronteres a Grècia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, Montenegro o a Melilla
L’any 2019 van proveir més de 136.000 racions d’aliments i van distribuir quasi 9.000 peces de roba i calçat. En tres anys, hi han participat més de 700 voluntàries, amb presència sobre terreny, com diuen elles, 24 hores cada dia i 365 dies l’any. Una organització diferent, que atrau un tipus molt concret de voluntariat que comparteix, com anuncien a la seva pàgina web, la “profunda indignació davant les desigualtats i injustícies que promou aquest sistema capitalista i racista”. Ara, per primer cop en tres anys, s’han vist obligades a parar a causa de la situació provocada pel Sars-Covid-2.
Com us ho heu fet des que el voluntariat internacional s’ha vist obligat a retornar als seus països?
Fins a cert punt, fins i tot ens ha anat bé perquè ens ha permès reduir la intensitat i poder fer més labor de reflexió, que ens era molt necessària. Però sabem que en breus s’haurà de tornar a la batalla. Per desgràcia, aquest negoci que hem elegit no té pinta que acabi aviat.
L’activitat està completament aturada?
No, no, això mai. Ara hem començat un projecte anomenat Open Source Information Gathering Initiative. Hem reunit un grup dels últims voluntaris que hem tingut sobre terreny i cadascú, a través dels contactes que tingui amb els brothers [el 95% de persones refugiades de la frontera entre Croàcia, Sèrbia i Bòsnia són homes d’entre 20 i 40 anys que viatgen sols] que ara mateix són allà, faran arribar un qüestionari perquè ens expliquin on es troben i com estan vivint el confinament.
Ha augmentat la violència des de l’inici del confinament?
És difícil de saber, perquè qui estava a terreny registrant la violència ha hagut de marxar. En unes setmanes tindrem més informació, però abans-d’ahir, dos nois van arribar a Milà i quatre més a Eslovènia. Els brothers segueixen intentant creuar i continua la violència policial.
Suposo que la situació deu variar a cada país.
En temps de coronavirus, s’eleven exponencialment les diferències però ja són abismals de per si entre països. Quan vam començar, a Patras, Grècia, l’Ajuntament ens donava molts quilos de menjar. Podem dir que érem completament legals. Hi havia moments en què anàvem a fer les distribucions a les fàbriques abandonades amb la policia al costat, que és una cosa força anti-Kitchen. A Šid (Sèrbia) i a Velika Kladuša (Bòsnia i Hercegovina) estem acostumats a un estil molt més brut.
I pel que fa a la situació de les persones en trànsit, com és a cada país?
“A Grècia, fins i tot els mateixos treballadors dels camps estan obligats a fer torns de fins a deu i dotze dies seguits sense poder tornar a casa”
A Sèrbia és una bogeria. Persones totalment atrapades, sense cap mena d’informació, en camps completament militaritzats. Fins i tot els mateixos treballadors dels camps estan obligats a fer torns de fins a deu i dotze dies seguits sense poder tornar a casa. La tensió és molt alta. Una persona de contacte que tenim allà ens va escriure totalment desesperada dient que als camps la situació està totalment desbordada: hi ha baralles a les nits i no hi ha menjar suficient per a tothom. El govern d’Aleksandar Vučić (conservador) està utilitzant la situació per desplegar l’exèrcit al carrer, amb el discurs racista que es basa a dir que té controlats els immigrants perquè no escampin el virus per les ciutats. En un mes, han passat de disset camps, amb 6.800 persones, a vint camps amb 8.800 persones. Això significa que en aquest últim mes han caçat 2.000 persones i les han tancat en camps oficials. Allà nosaltres estem completament parats. A Bòsnia, en canvi, la situació és diferent. Hi ha un cert teixit local que està funcionant. Hem iniciat el projecte No Name Pekara. A Patras, encara hi tenim un voluntari i a Montenegro també, i podem seguir-hi treballant relativament.
En què consisteix No Name Pekara?
Hem contactat amb una desena de les voluntàries que havien estat recentment a Velika Kladuša, que s’han posat en contacte amb les seixanta i escaig squats que tenim mapejats al poble. Hem aconseguit que dues pekaras –els forns de pa típics dels països balcànics– s’avinguin a col·laborar i estem repartint tiquets a cada squat amb els quals poden comprar una barra de pa i un burek –el pastís de carn tradicional dels Balcans– al dia. Després fem la transferència corresponent a la pekara. També estem intentant convèncer un dels supermercats locals perquè col·labori. I a part hi ha tres veïnes del poble que cuinen tres cops per setmana per al centenar de persones que viuen en una de les fàbriques abandonades, i nosaltres hi col·laborem pagant els ingredients. Això encara es pot fer, perquè el confinament és menys sever que aquí. Des del nostre web encara acceptem donacions.
Des del novembre també sou a Melilla. Quines raons us han portat a la Frontera Sud?
“A Melilla la nostra feina se centra en documentar i denunciar la violència que pateixen les refugiades allà. Ens vàrem adonar que els mitjans de comunicació expliquen la situació de Melilla sempre a mig gas”
Al final et crees una reputació com a organització i t’acaben relacionant amb l’Estat espanyol. Fins i tot els col·lectius locals ens demanaven que expliquéssim què passa aquí amb la “nostra” tanca. Després d’estar uns sis mesos a Ceuta, veient com millor ens podíem integrar, aprenent i analitzant, al final ens van cridar de Melilla. La nostra feina se centra en documentar i denunciar la violència que pateixen les refugiades allà, ja que ja hi ha altres col·lectius que hi són des de fa molt temps i fan una bona feina en l’assistència bàsica. Però ens vàrem adonar que els mitjans de comunicació expliquen la situació de Melilla sempre a mig gas. Els periodistes arribeu allà intentant entrar i agafar tota la informació en dos dies. Un voluntari està sobre el terreny molts mesos i genera vincles de confiança amb els xavals. Els fem acompanyaments, els donem suport en els tràmits burocràtics davant les administracions, o simplement per estar amb ells, sortim a la platja a jugar un partit de futbol. Després van al centre de menors no acompanyats de La Purísima i, tenint els nostres contactes, ens van enviant els vídeos i les fotos. Com qui explica les coses a un amic, amb la diferència que aquest amic té una mica més de capacitat per poder denunciar les vulneracions.
I per tu, quan va començar tot?
El meu cas és molt particular. Dels 20 als 30 anys, vivia en un altre món. Treballava als avions: avui aquí, demà allà, hotels i tota la pesca. Mai anava a cap manifestació ni pertanyia a cap col·lectiu. Un dia em van passar un vídeo dels camps de refugiats que em va despertar. Me’n vaig anar quinze dies al Port del Pireu, a Grècia. Em vaig enamorar: hi havia penya de tot el món, refugiades, voluntàries, famílies que no tenien res i que t’ho donaven tot amb un somriure. Òbviament, hi vaig tornar i vaig estar a les okupes d’Exàrkhia, on hi ha molt moviment, molts col·lectius, i allà em vaig començar a enganxar. Vaig veure que tenia molt més en comú amb aquella gent que t’obria la porta de la seva furgoneta per anar a distribuir roba que amb alguns amics meus de tota la vida. Aleshores, a Atenes, on hi ha molts col·lectius, ens van començar a arribar notícies de la bogeria de Sèrbia. Les típiques imatges de l’onada de fred a menys de quinze graus sota zero i de les barraques dels refugiats. Belgrad semblava la fi del món. Hi vam anar sis persones en una furgoneta a repartir jaquetes i quan se’ns van acabar, vam tornar i vam comprar unes olles per cuinar. Sobre el 4 o 5 de febrer de 2017, estàvem amb un amic meu atenenc, que és un cuiner anarquista mig punky – d’aquells de mascareta i a conquerir els carrers-, que, després del primer dia de cuinar, parlant i parlant de qui érem, de si érem cuiners anònims o jo què sé, va agafar l’esprai i va escriure a la paret amb lletres grosses: “No Name Kitchen”. I així vam néixer. No va ser un projecte gaire pensat, diguem.
Tres anys després, estàs coordinant una operació humanitària internacional que mou mercaderies, recursos i voluntariat arreu d’un continent.
Realment no hem parat ni un dia. Fins ara, vaja. I la cosa s’ha anat fent gran i ha passat molta gent per aquí. En aquest darrer any estem provant de professionalitzar-nos una mica, amb l’ajuda d’algunes noves incorporacions. Però sense perdre la idea original, eh? Som una ONG perquè hem d’estar registrats d’alguna forma, però en realitat som un moviment. Quan veig tota la vulneració de drets humans que pateixen les persones en trànsit i tot el grup humà de voluntariat que es forma al voltant, acompanyant, motivant, funcionant, hi veig una família. No Name Kitchen és l’excusa, el marc legal per poder obrir la porta a moltes persones per trobar-se i poder actuar, generar un canvi més enllà; un canvi cultural i polític.
Té sentit que parlis de la NNK com un moviment per tota la xarxa que es crea al voltant, tant sobre terreny com pels diferents països d’Europa i del món. Tenint tanta gent cooperant, l’efecte crida ha de ser bastant eficaç.
I no tant per nosaltres, sinó quan la demanda ve de les persones en moviment! Tenim tants contactes amb els xavals que, al final, n’arriba un per primer cop a Itàlia o a Àustria que enviarà un missatge pel Facebook a un voluntari, i aquest enviarà un altre missatge, i al final apareixerà algú que li donarà un cop de mà. Quan arriba un nou voluntari a la Kitchen, normalment sol ser algú que ja té la seva xarxa de col·lectius i la seva gent. Arriba amb una xarxa pròpia ja muntada que s’afegeix a la nostra. Al final, som una xarxa de col·lectius i el que cal fer és anar teixint-la perquè cada cop sigui més dinàmica i flexible.
