“L’única compensació en aquest moment és desmantellar el sionisme”

La vida de Shahd Abusalama és la història de la Palestina ocupada, de la Palestina “desposseïda, deshumanitzada, de dècades de colonialisme i opressió”, com descriu l’artista. La seva família és originària de Beit Jerja, un poble situat al nord de la Franja de Gaza, ocupat des del 1948 i que ara forma part d’Israel. “Les refugiades representem més del 70 % de la població de Gaza. Provenim de ciutats i pobles que han estat destruïts des del 48. No hem pogut tornar-hi mai”, assenyala.

Abusalama afirma que la seva deshumanització va començar des d’abans de néixer: “Vaig néixer durant la primera intifada al camp de refugiades de Jabalia. La meva mare va haver de parir enmig d’un toc de queda; no es permetia el pas d’ambulàncies ni transportar persones ferides o dones que havien de donar a llum. Estava vigent la política del govern d’Israel de ‘trencar ossos per trencar la voluntat’”. Malgrat aquest context, “la meva mare va sortir de casa acompanyada de la meva àvia, que sostenia una bandera blanca en una mà i una llanterna en l’altra, recorrent el camp i cridant que portaven al món una criatura en pau. Però, així i tot, els soldats van assetjar-les, van apuntar amb la pistola el ventre de la meva mare i li van dir que jo era una bomba demogràfica terrorista. D’aquesta manera em van deshumanitzar ja des del ventre de la meva mare”. La creadora ho atribueix a la política sionista de “matar la nostra descendència. Ens diuen que a Gaza no hi ha civils: admeten públicament que volen matar a tothom”.

Abusalama entén l’activisme com una part indissociable de la seva vida. Explica que ha estat activista des de la seva infantesa, en comunitat, ensenyant la cultura, revitalitzant el patrimoni palestí, amplificant la veu silenciada de les persones presoneres polítiques del seu poble. Ser filla d’un ex-pres palestí que va passar setze anys a les presons israelianes l’ha marcat profundament i l’ha empès a lluitar contra la injustícia a la qual s’enfronta la seva gent. En gran manera, és filla de la resistència. “La meva família i jo mateixa no hauríem existit si la resistència no hagués capturat soldats israelians durant la invasió israeliana del Líban als anys vuitanta”, conclou. “Va ser així com el meu pare va sortir de la presó, perquè estava sentenciat a set cadenes perpètues des dels 19 anys, en una completa fal·làcia de justícia”. El seu pare va ser empresonat a l’edat de 14 anys, com tantes adolescents palestines: “És una pràctica sistemàtica de negar-nos la infància, una generació rere l’altra. El meu pare, jo mateixa, els meus avis i àvies, els meus nebots i nebodes, hem estat desposseïdes de la infantesa. Les úniques memòries del meu nebot de sis anys són les de la guerra”, reflexiona.

L’artista i activista va aconseguir arribar a la Gran Bretanya amb una beca l’any 2014, després de llicenciar-se en Literatura Anglesa a la Universitat Al-Azhar de Gaza, actualment destruïda per l’exèrcit israelià. En terres britàniques, va patir persecució acadèmica en un dels casos –cada vegada més presents a Europa i als Estats Units– de criminalització de la solidaritat amb Palestina. A la Universitat de Sheffield Hallam, on estudiava un doctorat, va ser suspesa com a professora associada, acusada d’haver violat les regles de la universitat en relació amb l’Associació Internacional per al Record de l’Holocaust (IHRA, per les seves sigles en anglès) que, segons el seu punt de vista, equipara l’antisionisme amb l’antisemitisme. “He estat acusada d’antisemitisme per existir, per compatir les meves històries, per ser una palestina que no oblida d’on prové”, expressa.

Explica que van intentar atacar la seva reputació i credibilitat acadèmica perquè es va atrevir a dir que l’opressió d’Israel persegueix el seu poble més enllà dels territoris ocupats. “La universitat em va preguntar si estava afirmant que hi havia una conspiració jueva. Però no m’importa la religió que segueixen; lluito contra els meus colonitzadors, les persones que han desposseït els nostres avis i àvies, que han matat les nostres criatures, que han empresonat els nostres pares i mares, i han negat els nostres drets humans bàsics. No parlo només del genocidi, parlo del patró sistemàtic que no cessa durant dècades a Gaza”, conclou. En el seu cas, l’ampli moviment i les mobilitzacions de suport a la seva llibertat d’expressió van fer recular el claustre universitari.

Mentre conversa, ens diu que tem per la vida de cosins, oncles, tietes, veïns i veïnes. “L’àrea on he crescut, el camp de persones refugiades de Jabalia, és sota bombardejos. Gairebé no hi queda res, la nostra casa de sis pisos ha estat reduïda a cendres. Fa només dos dies, els nostres veïns i veïnes, que vivien en una tenda, van ser atacats amb un dron, n’hi ha que van morir, d’altres van quedar amputats. I hi ha execucions sobre el terreny”. També recorda amb dolor la seva àvia, una persona que va tenir un fort impacte en la seva vida: “Era una narradora increïble, amb un gran talent per improvisar cançons; va viure la Nakba el 1948. Era un testimoni de la història palestina i de l’herència cultural. Va morir el passat mes de maig enmig de la fam, sense atenció mèdica, sencera, però esgotada per la Nakba persistent. I, tot i això, ens fa vergonya parlar de la nostra gent gran, perquè els nostres joves no han tingut cap oportunitat. Estem testimoniant massacres sense precedents, desplaçaments forçosos i esborrament de la nostra memòria i cultura”.

Abusalama té clar que això està succeint perquè l’Estat d’Israel pot actuar amb impunitat i emparat per la manca de voluntat política internacional per aturar-lo. “Ens estan infligint un dolor que no podrà ser mai curat o compensat”, rebla. “L’única compensació en aquest moment és desmantellar el sionisme”. Per això, demana continuar organitzant-se, parlar de Palestina, continuar fent boicot als interessos israelians i denunciar la complicitat amb aquest estat. “S’han normalitzat les relacions amb el govern israelià, el comerç amb Israel, els intercanvis educatius. Com a palestines, som receptores finals de la producció de violència, de tecnologies de vigilància, d’assassinats massius i de destrucció. Aquesta no és només la història de Gaza, sinó la història de la humanitat i el seu futur”, emfasitza l’artista.