A Hualien, a l’est de Taiwan, els avions de combat F-16 sobrevolen la ciutat a baixa altura per aterrar a l’aeroport al nord d’aquesta població. A aquesta distància el soroll és ensordidor. Avions de transport C-130 Hercules toquen terra de la mateixa manera. L’aeroport de Hualien, on hi ha tant vols civils com militars, té una de les 57 pistes d’aterratge construïdes a Taiwan, territori amb una població propera als 24 milions d’habitants. El motiu de tants aeroports està relacionat amb la defensa del territori. Els analistes militars consideren que, entre el 2025 i el 2027, la República Popular de la Xina podria estar preparada militarment per iniciar un assalt a Taiwan, i consqüentment, per enfrontar-se a les forces estatunidenques compromeses amb la defensa i manteniment del seu estatus de potència global, a la zona del mar de la Xina i el Japó. Ara bé, les projeccions dels analistes s’han de confrontar amb la realitat i percepcions diàries de la vida de l’illa.
Els analistes militars consideren que entre el 2025 i el 2027, la República Popular de la Xina podria estar preparada militarment per iniciar un assalt a Taiwan
Jim (que demana no fer constar el nom complet), d’uns vint anys, guia de muntanya de la ciutat de Taitung, va complir el seu període de servei a les forces armades durant quatre mesos i considera que el país s’està adaptant a les circumstàncies del moment. Des del gener del 2024, la generació nascuda a partir del 2005 ha de realitzar una prestació militar d’un any. Fins aleshores el servei era de quatre mesos. En Jim considera que aquest canvi es va produir per la pressió dels Estats Units després de dos successos. Per una banda, les demostracions de força, basades en agressives maniobres militars de l’Exèrcit Popular d’Alliberament (PLA) de la Xina, principalment durant l’agost del 2022, com a resposta a la visita de la presidenta de la Cambra de Representants estatunidenca, Nancy Pelosi, a l’illa. Per l’altra, la pressió dels Estats Units, que considera que les forces de defensa de Taiwan no poden operar de forma fiable el material militar que els subministren, amb un servei militar de quatre mesos.
La creixent tensió amb la Xina continental, però, ja havia començat a cristal·litzar durant la primera dècada del segle per l’ascens al poder de Xi Jinping com a president de la República Popular el 2013, i per la victòria en les eleccions de 2016 del Partit Progressista Democràtic (PPD), després de dècades de govern autocràtic i repressor del Kuomintang (KMT), a Taiwan. D’ençà d’aleshores l’illa ha intentat fer efectiva una independència de iure del territori, allunyant-se del discurs del KMT d’una Xina amb dos governs, i establint la República de Taiwan.
Jim considera que no hi haurà una guerra militar contra Taiwan, però sí l’existència d’una guerra psicològica, de propaganda, comunicativa, incisiva i constant, amb la població taiwanesa com a objectiu. Per ell és molt a evident aquest format ‘bèl·lic’ en el desarrelament taiwanès. Efectivament, Beijing disposa d’un gran cavall de Troia a Taiwan: una gran part de la població es considera política i culturalment xinesa, és a dir, partidària d’una integració total amb la Xina continental.
Història recent de Taiwan: la lluita per la identitat
L’illa va entrar a l’òrbita dinàstica xinesa a partir de 1662. Abans, la població era de majoria Han, amb les seves llengües pròpies, els anomenats bàrbars. Però el procés d’assimilació va fer que als habitants se’ls imposés una identitat externa amb una llengua forana. Així doncs, la població va passar a ser xinesa a través d’una colonització i un procés prou exitós d’aculturització. Dos-cents anys més tard, el 1885, després de la primera Guerra Sino-Japonesa, Taiwan va ser cedida al Japó, que ja es trobava immers en un poderós procés de desenvolupament industrial, mentre que la Xina, ancorada en el passat, era parcel·lada per les potències occidentals. Així es va iniciar un nou procés d’assimilació que tenia com a objectiu convertir l’illa en una extensió de la pàtria japonesa, mitjançant un seguit de polítiques com la governació local, els casaments interracials, o l’escolarització pública per aquells que tinguessin prou coneixements de japonès. Aquestes polítiques van arribar al seu punt més àlgid amb l’inici de la segona Guerra Sino-Japonesa el 1937. De fet, l’èxit econòmic i industrial del Taiwan posterior a la Segona Guerra Mundial, que va convertir l’illa en un dels quatre tigres asiàtics, té els seus fonaments en les exigències d’economia de guerra durant el domini japonès, i en l’empenta desenvolupadora en l’agricultura, els ferrocarrils i millora de les instal•lacions portuàries. A llarg termini, aquest estímul va beneficiar el creixement econòmic posterior.
Amb la derrota del Japó en la Segona Guerra Mundial, la desfeta del Partit Nacionalista Xinès de Chiang Kai-shek a la guerra civil xinesa i la seva fugida de la Xina continental cap a Taiwan amb els seus seguidors i part de l’exèrcit, la identitat xinesa va ser reafirmada
Amb la derrota del Japó en la Segona Guerra Mundial, la desfeta del Partit Nacionalista Xinès de Chiang Kai-shek a la guerra civil xinesa i la seva fugida de la Xina continental cap a Taiwan amb els seus seguidors i part de l’exèrcit, la identitat xinesa va ser reafirmada. Una de les polítiques implementades immediatament va ser la desjaponització. Aquest procés va fer aparèixer friccions entre la població taiwanesa, que havia reconegut la modernització del país sota el mandat japonès, i els nou vinguts del continent que volien reimposar la identitat xinesa per a la població general. Aquesta dinàmica, juntament amb una corrupció generalitzada i el favoritisme gens amagat del govern cap als nou vinguts, va estimular el sorgiment de moviments anticontinentals, i impulsà tot un seguit de campanyes antigovernamentals que van perdurar anys.
S’establia la base de la diferència identitària entre els xinesos nouvinguts i la població taiwanesa establerta. I qui tenia les regnes del poder, el KMT, volia reconquerir la Xina continental. Per això mai va perseguir l’establiment de la independència efectiva de Taiwan, i el seu statu quo polític va anar navegant en un mar de forta ambigüitat: Taiwan no pertanyia a la Xina, però tampoc era un estat declarat independent. Era, en realitat, un país pària fora dels organismes internacionals i no reconegut oficialment com a subjecte polític. La possible identitat taiwanesa va ser negada, invisibilitzada i enterrada. I els aliats del bloc capitalista van pavimentar la carretera perquè així fos. Són els mateixos aliats que en l’actualitat estan disposats a utilitzar aparentment la via armada per defensar les posicions dels governs posteriors al KMT.
Els aliats del bloc capitalista van pavimentar la carretera perquè així fos. Són els mateixos aliats que en l’actualitat estan disposats a utilitzar aparentment la via armada per defensar les posicions dels governs posteriors al KMT
Després de cinc dècades de dictadura nacionalista proxinesa, anticomunista i prooccidental, però no integracionista, amb l’entrada en escena del Partit Progressista Democràtic, comença a construir-se un procés per arrelar i desenvolupar una nova identitat, la pròpiament taiwanesa. Un procés de reidentificació nacional que dibuixa un escenari múltiple: la total resistència de les generacions més envellides, les més properes a l’emigració dels cinquanta; la divisió en parts iguales de la generació nascuda encara durant el segle XX entre la filiació xinesa o taiwanesa; i l’adscripció a la identitat pròpiament taiwanesa de les generacions més joves. Aquestes darreres es veuen estimulades per l’impuls de la visió del PPD. I quan el 2016 la formació arriba al poder, les tensions amb la Xina continental s’enlairen. Les tensions són la conseqüència de dues formes d’entendre la identitat de l’illa. Però no només. Per a Beijing l’illa ocupa una posició privilegiada dins d’una visió que mira de cap al sud i cap al Pacífic occidental.
L’eix central del possible conflicte armat se centra en la definició constitucional de la sobirania de Taiwan. Si aquesta es portés a terme de iure, la societat internacional ‘podria’ reconèixer el país i, tanmateix, podria formar part d’organismes internacionals. Però, de nou, la realitat política: qui s’atreviria a enemistar-se amb el més gran inversor econòmic i financer d’un gran nombre de països a l’Àfrica, a Llatinoamèrica, a l’Àsia central i meridional, o a la zona del Pacífic, més enllà del possible grapat d’estats occidentals, que no han mogut ni un dit per preservar l’estatus acordat de Hong Kong?
Xi Jinping: la nova política exterior i la guerra del demà
El 2024 va viure 3020 incursions aèries del PLA dins de la Zona d’Identificació de Defensa Aèria de Taiwan (ADIZ). 1702 al 2023 i 1723 al 2022. Més enllà de les tàctiques militars basades en l’assetjament estratègic i la intimidació directa, el que és present actualment, tal com esmentava en Jim, és l’existència de la guerra cognitiva, basada en els atacs cibernètics, campanyes de desinformació, de propaganda i finançament subterrani de grups afins proxinesos, així com sabotatge de cables de comunicació submarins. Tot sota la denominada Estratègia de l’Anaconda, objectiu final de la qual és esgotar els sistemes de resposta, forçant a cometre errades i possiblement cercar una excusa per provocar un blocatge actiu al voltant de l’illa, o un atac directe. Un pas, aquest darrer, que la intel·ligència militar (o l’excés d’alarmisme a occident) considera que es pot produir el 2027, una vegada aconseguida la plena capacitat per a una invasió a gran escala. Mentre aquest moment arriba, cada penetració dins de l’ADIZ opera com una forma de desgast moral i de recursos, perquè obliga les forces de defensa a estar en alerta constant.
La reorientació de la política exterior xinesa s’inicia de la mà de Xi Jinping i es basa en una nova visió de la posició del país al món. Així, es fa un salt endavant respecte a la l’anomenada diplomàcia del panda heretada del president, Deng Xiaoping (1981-1989), i els successors. Aquesta es basava en una política exterior suau que cercava una estratègia conciliatòria que permetés mantenir una equidistància entre l’URSS i els Estats Units, creant una atmosfera favorable pel desenvolupament i creixement econòmic, per més tard poder sortir de l’aïllament internacional. La nova visió de Jinping, però, és l’anomenada diplomàcia del llop guerrer. Una vegada aconseguit el paper de gegant econòmic i militar, la diplomàcia es torna proactiva, contundent i de resposta immediata. Alhora, aquesta nova fase diplomàtica reactiva l’orgull nacional, i emfatitza la narrativa sobre l’anomenat Segle de la Humiliació (1839-1945), en el qual s’inclou la data del 7 de maig de 1999 com a fita central. Aquell dia una delegació diplomàtica xinesa a Belgrad fou bombardejada pels Estats Units. D’aquesta manera la nova diplomàcia de Jinping projecta la república cap a l’exterior i s’assenyala les nacions occidentals, i sobretot els Estats Units i la Gran Bretanya, com l’altre hostil. Es tracta, a més, d’una visió que connecta amb alguns dels territoris i cultures sotmeses a explotació i pillatge per part d’aquests dos països, encara en l’actualitat, i que han desenvolupat en major o menor grau un ressentiment. La Xina, que ha passat de ser conquerida i repartida com un pastís a ser superpotència econòmica, militar i nuclear, no oblida les humiliacions del passat, ni el menyspreu mantingut fins al present.
Es tracta d’una visió que connecta amb alguns dels territoris i cultures sotmeses a explotació i pillatge per part d’aquests dos països, encara en l’actualitat, i que han desenvolupat en major o menor grau un ressentiment
Aquest nou discurs nacionalista es manifesta en una dinàmica ‘de dalt cap avall’. És des del partit que s’aboca l’esperit nacional, i és des del partit que es busca aglutinar el país al voltant de la defensa de l’honor de la pàtria, assenyalar les humiliacions patides des del segle XIX, i exalçar mil anys de glòria imperial.
És amb aquest còctel de premisses quan la hipersensibilitat de la nova visió exterior xinesa dona com a resultat la total intolerància cap a qualsevol manifestació forana que posi en dubte el plantejament de Beijing en el que es refereix a les fronteres, sigui a Taiwan, Xinjiang o el Tibet. Aquesta susceptibilitat cap a manifestacions, declaracions, suggeriments, opinions de baix perfil, gestos informals, visites institucionals, o moviments marítims, donen com a resultat les envestides diplomàtiques i militars. Així es va poder observar el novembre de 2025, quan la primera ministra japonesa Sanae Takaichi va criticar la posició de Beijing respecte a Taiwan i va assegurar que si la Xina envaïa l’illa la nació nipona respondria amb les seves forces d’autodefensa. El consol de la Xina va afirmar aleshores que “el cap brut de qui es fiqui al mig ha de ser tallat”. També n’és exemple l’incident del cap de setmana del 7 de desembre, quan presumiblement avions de combat del portaavions Liaoning van fixar els seus radars de control de foc contra els avions F15 de les Forces d’Autodefensa Japoneses al sud-est d’Okinawa. En aquest sentit, Xi Jinping no tolera cap mena de comentari negatiu cap a la Xina.
Amb aquesta narrativa de fons, el que alguns analistes consideren política expansionista, per a Beijing és una qüestió de reclamació territorial històrica. Alhora, es tracta d’alterar la supremacia dels Estats Units i rebutjar l’ordre normatiu establert en època de postguerra. Jinping aspira a posar ordre al “desequilibri de l’ordre”, que no situa a la Xina en el lloc preeminent que considera ha de tenir. No és ben bé un canvi de paradigma del model de les relacions internacionals, més aviat es tracta de reclamar els mateixos drets que les potències occidentals, imperials o postimperials, han tingut en els darrers 500 anys. D’aquí que sense cap mena de discussió, Beijing considera que Taiwan forma part del territori continental, i això significa que rebutjarà a tot preu qualsevol moviment que trenqui amb aquesta idea.
Beijing considera que Taiwan forma part del territori continental, i això significa que rebutjarà a tot preu qualsevol moviment que trenqui amb aquesta idea
Ara bé, malgrat que la política exterior xinesa anuncia amb convicció que el seu esperit no és de cap manera expansionista, ni té com a objectiu envair cap territori ni conquerir cap nació veïna, com s’ha d’interpretar la presa i el control militar sobre parts de les illes Spratly (Nansha Qundao en denominació xinesa), les Palacel (Xisha) i els bancs de sorra de Scarborough, totes al mar del Sud de la Xina? Beijing és un subjecte polític més, amb presència als indrets referits, com ho són Vietnam, Filipines, Malàisia, Brunei, i inclús Taiwan. Així mateix, el control de rutes de navegació prioritàries, les reserves de combustibles fòssils i l’establiment de posicions militars avançades, són objectius de la Xina a la zona, amb la justificació històrica de fons que tots aquests punts eren navegats per pescadors xinesos des de la dinastia Qin, i posteriorment Han, de la mateixa forma que ho feien els pescadors de territoris tan distants com les illes de l’actual Indonèsia.
I com s’ha d’interpretar la pretensió territorial sobre els illots de Senkaku (Diaoyus), a l’arxipèlag de les Ryukyus, sota jurisdicció administrativa japonesa, amb l’explicació històrica que l’arxipèlag era tributari de la cort xinesa el 1372? De fet, les opinions més bel·ligerants dins del govern de Beijing rebutjaven que el 2013 la república reconegués Okinawa (amb cinc bases militars nord-americanes i 54.000 efectius) i tot l’arxipèlag com a japonesos. Quina importància podria tenir per a Beijing aquests trossos de roca ben bé perduts en mig del mar de la Xina Oriental? Com a possible base aèria, els bombarders xinesos podrien volar directament cap al Pacífic i arribar a un punt mar endins, des d’on podrien llançar míssils contra la fortalesa estatunidenca de Guam, i, si així ho pretenguessin, podrien desplaçar-se fins a una distància més llunyana per dirigir les seves càrregues contra objectius a les illes Hawaii.
Hi ha força projeccions prou ben definides de com podrà ser “la guerra del demà” a la zona, entre la Xina i Taiwan o entre la Xina i els Estats Units i els seus aliats britànics i australians incloent-hi molt possiblement el Japó.
Guerra hipotètica
Tainan, a l’oest del país. Un dissabte com qualsevol altre de celebracions religioses d’alguns dels múltiples temples repartits per la ciutat. Un escenari clarament representatiu de les tradicions xineses. Al mateix temps, les patrulles aèries sobrevolen la ciutat. Matí i tarda. Diàriament. A poca alçada. Es poden distingir les formes i els models dels aparells des dels carrers del centre de la ciutat. Tainan seria un dels objectius de l’exèrcit xinès en un hipotètic escenari d’invasió, com també tota la zona de terres baixes de la part occidental de l’illa. Els indrets més aïllats i de més difícil accés, la serralada muntanyenca, que s’estén de nord a sud a la part oriental, jugarien un paper molt destacat en dos sentits: com a àrea de resistència activa una vegada perdudes les ciutats occidentals, o com a lloc d’inici de la intervenció xinesa. Les primeres onades d’assalt no s’efectuarien a la costa oest fins a haver escombrat la resistència aèria i antiaèria taiwanesa del territori, utilitzant particularment la guerra asimètrica (drons) per fer malbaratar les reserves de munició.
Les càbales sobre escenaris bèl·lics dels analistes de Taiwan, el seu torn, donen com a únic resultat la derrota en no més de deu setmanes, davant de l’envestida gegantina de la República Popular de la Xina. Si l’amenaça d’un Taiwan independent es materialitza formalment, amb reconeixements internacionals o no, Beijing farà efectiva l’amenaça d’invasió, almenys sota el mandat de Xi Jinping. Ara bé, si el compromís dels Estats Units de defensar Taipei (com també ha declarat el Japó), el conflicte s’abocaria a una guerra de proporcions i resultats imprevisibles. Cal veure, però, si Washington faria efectives les promeses en una guerra convencional amb la Xina quan l’escenari del conflicte es troba a tocar de territori xinès. I en un altre possible escenari en què s’evités un conflicte directe, però Beijing imposés un bloqueig naval i aeri a l’illa, s’atreviria Washington a intentar trencar-lo? De fet, les cinc darreres maniobres xineses programades i efectuades el 29 de desembre, anomenades Missió Justícia 2025, simulaven un blocatge dels ports taiwanesos més grans i un atac a objectius marítims.
Amb la variable del darrer Informe d’Estratègia de Seguretat Nacional 2025 de la Casa Blanca, entra en joc un nou element que fa més incerta i imprevisible la posició final i la resposta de Washington a la zona
Amb la variable del darrer Informe d’Estratègia de Seguretat Nacional 2025 de la Casa Blanca, entra en joc un nou element que fa més incerta i imprevisible la posició final i la resposta de Washington a la zona. Oferiria Trump a la Xina restar fora del mercat sud-americà a canvi de no interferir en una “reunificació” de les dues repúbliques, i inclús simplement minimitzar un atac punitiu com els que els Estats Units han llençat al Iemen, a Síria, a l’Iran, al Carib, a Nigèria, o a inclús més enllà, com a Veneçuela? Si la Xina vol operar de la mateixa manera corsària que Washington, Beijing consideraria legítim, com a gran superpotència, un cop de mà, similar al cas veneçolà, contra Taipei, en la mateixa línia que els Estats Units han operat a Caracas.
Beijing estaria disposat a assumir grans pèrdues enfront de les ben armades, però exigües, forces de defensa taiwaneses. És un preu que la Xina pagaria com a peatge per la reunificació final i la restauració del que considera la seva sobirania nacional.
