En el món contemporani cada cop és més difícil de sentir que el governant d’un país mori en combat, però això és precisament el que va passar al Txad aquest mes d’abril. La televisió estatal anunciava el 20 d’abril que el president Idriss Déby havia mort a conseqüència de les ferides patides durant els enfrontaments amb el Front per l’Alternança i la Concòrdia al Txad (FACT).
La militarització dels carrers de N’Djamena, la capital, el dia abans d’anunciar-se la defunció, ja feia presagiar el que s’acostava: un cop d’estat militar en el qual es dissolia el govern i el Parlament del país i es formava un consell militar de transició presidit pel mateix fill del president, Mahamad Idriss Déby. Mentrestant, es va declarar el toc de queda a tot el país i es van tancar totes les fronteres. Aquest govern militar haurà de governar el país durant un any i mig i se saltarà, d’aquesta manera, el protocol previst a la Constitució.
El govern de Déby era potser el més estable de la coalició del G5-Sahel i el seu exèrcit un dels millor preparats del continent
Idriss Déby governava el Txad amb mà de ferro des de la seva arribada al poder després d’un cop d’estat l’any 1990. Des de llavors, es va convertir en el principal aliat dels països occidentals a la regió del Sahel, i sobretot de l’Estat francès. El govern de Déby era potser el més estable políticament de la coalició del G5-Sahel (Mali, Burkina Faso, el Níger, Mauritània i el Txad) i el seu exèrcit és un dels millor preparats de tot el continent.
Per tot això, el govern de l’Elisi va decidir obviar les irregularitats en el procés successori i s’afanyava a mostrar les condolences. “El Txad ha perdut un gran soldat i un president que ha treballat incansablement per la seguretat del país i l’estabilitat a la regió (…). França perd un amic valent”, afirmava l’Oficina de la Presidència francesa en un comunicat oficial. Poc després, el president Emmanuel Macron i l’alt representant d’Exteriors de la Unió Europea, Josep Borrell, van viatjar a N’Djamena per assistir als funerals d’estat i homologar així els trenta anys de dictadura de Déby.
Societat civil versus dinastia hereditària
Déby acabava de declarar-se vencedor amb gairebé el 80 % dels vots a les eleccions estatals, amb el que aconseguia un sisè mandat. Uns comicis no exempts de polèmica després de la reforma constitucional de l’any 2018 que li van permetre seguir governant fins a l’any 2023 i van enfortir la seva posició de poder. Durant la campanya, van arrestar diversos líders opositors i es van reprimir amb duresa les protestes antigovernamentals.
Aquesta va ser la llavor per a la creació del moviment conegut com a Wakit Tama (“Ha arribat l’hora”, traduït d’un dialecte local de l’àrab), una coalició opositora de diversos partits i organitzacions de drets humans nascuda amb la intenció d’enderrocar l’autocràcia de Déby i que, després de la seva mort, s’ha convertit en la punta de llança de les protestes contra el govern militar.
“Diem ‘No’ a la monarquització del país per part de França”, amb aquest lema, la societat civil sortia als carrers per rebutjar la successió familiar en el poder, així com la seva legitimació per l’antiga potència colonitzadora. “Exigim un procés de diàleg integral i inclusiu per construir una transició consensuada i crear les condicions que garanteixin un relleu polític durador”, deia en roda de premsa l’advocat Max Loandgar.
Fa poc, es van arrestar líders opositors i es van reprimir amb duresa les protestes antigovernamentals
Les protestes van ser sobretot importants als barris obrers de la capital i, com era d’esperar, van ser durament reprimides pel nou govern. Organitzacions com la Convenció del Txad per la Defensa dels Drets Humans denunciaven l’assassinat d’almenys deu persones durant la primera jornada de protesta i afirmaven que les forces de seguretat estaven utilitzant munició real. Segons el vicepresident de la Unió de Sindicats del Txad, Younous Mahadji: “Estem veient el retorn dels antics mètodes per part de noves autoritats”.
En un intent d’apaivagar les protestes i les tímides crítiques de la comunitat internacional, el consell militar de transició anunciava la creació d’un govern civil sota la seva vigilància i del qual formaran part diversos membres dels partits opositors. Això no ha posat punt final a les mobilitzacions de la societat civil, que ha convocat protestes tot i no comptar amb alguns dels principals partits.
Aliat clau per a l’Estat francès
La citada presència de Macron al funeral de Déby va ser l’espurna que va encendre els ànims contra la Françafrique (expressió que resumeix la relació de l’Estat francès amb les seves antigues colònies), a la que part de la societat txadiana responsabilitza de la seva precària situació econòmica. Durant les manifestacions, es van cremar estacions de serveis de la petroliera francesa Total, considerada un símbol de l’espoli promogut per les polítiques extractivistes franceses al continent africà.
Part de la societat assenyala l’Estat francès i el que anomenen ‘Françafrique’ de la seva precària situació econòmica
“França no deixarà mai que ningú, ni avui ni demà, posi en qüestió l’estabilitat i la integritat del Txad”. Aquesta frase de Macron durant el sepeli va molt més enllà d’un suposat interès en la unitat territorial del país, ja que els interessos de l’Estat francès al Txad i a tot Àfrica són incalculables. I això és especialment visible en el terreny militar, i és que, històricament i sobretot des del cop militar de Déby, els governs occidentals han utilitzat el Txad com a base d’operacions contra grups o països incòmodes per a ells, sigui Gaddafi a Líbia o més recentment en operacions contra bandes armades de Boko Haram o de l’Estat Islàmic a Àfrica Occidental.
És precisament a la capital del Txad on el president Macron té una de les bases militars més importants, des d’on milers de soldats participen en operacions armades a tot el Sahel. Operacions que compten amb un exèrcit txadià armat i entrenat en gran part pels militars francesos, qui van col·laborar a fer de les forces armades d’un país aliat imprescindible unes de les més professionalitzades del continent.
Aquesa forta inversió en defensa xoca de forma perversa amb la situació de vulnerabilitat econòmica que viu la població del Txad. Dades com les que calcula l’índex de desenvolupament humà, que té en compte valors com l’esperança de vida, l’escolarització o el matrimoni infantil situen el país en un dels últims llocs en totes aquestes variables i dibuixen una imatge d’un país on un 20 % de la població no arriba a complir els vint anys. Tot i això, el flux de diners francesos cap al Txad s’ha destinat a l’exèrcit o a pagar els alts funcionaris amb els quals poder assegurar la permanència de Déby.
Macron té una gran base militar a la capital del país, des d’on milers de soldats participen en operacions armades a tot el Sahel
El petroli, com en tants altres racons del món, també ha jugat un paper essencial en les relacions internacionals del Txad. Des del descobriment de jaciments petroliers al seu subsol, empreses franceses i nord-americanes s’han repartit el pastís amb el beneplàcit del govern txadià i sense que els seus beneficis repercutissin en la població txadiana. Un cop més les concessions extractivistes a multinacionals estrangeres servien per apuntalar un govern dictatorial.
L’Estat francès veu perillar els seus interessos econòmics i geopolítics a Àfrica amb l’entrada amb força de les inversions xineses, turques o russes i no es pot permetre veure com cau un dels pilars de la Françafrique. Per això, la continuïtat del règim de Déby en la figura del seu fill és essencial per no veure fortament afeblida la seva posició geoestratègica al continent, i això passa per sobre de la democràcia o de les necessitats alimentàries de milions de txadianes.
