Tot havia d’anar bé. Estàvem a 9 de juny, l’estiu i les vacances s’apropaven. Només hi havia un detall abans d’acomiadar-nos d’aquest curs escolar; les eleccions europees. D’aquest costat de l’Albera, els resultats semblaven coneguts abans de l’escrutini. Les enquestes anunciaven, com el 2014 i el 2019 una victòria de Reagrupament Nacional (RN), sigui a escala estatal com a Catalunya Nord. L’única curiositat era veure com evolucionarien els vots d’extrema dreta. Doncs han crescut força! RN surt efectivament guanyador, però sobretot guanya vots arreu de l’Estat i serà el partit amb més eurodiputats de tota la UE. A Catalunya Nord, RN treu un resultat històric: el 43% dels vots (quasi un 10% més que en les últimes europees) i segueix la tendència de les presidencials del 2022, quan més de la meitat dels votants nord-catalans van apostar per una candidatura d’extrema dreta. Fins aquí, res molt sorprenent.
Se li facilita molt la feina a l’extrema dreta. És el cas del camp mediàtic on se li ha ofert més visibilitat i presència al Bardella que pas a cap altre candidat, especialment a les cadenes privades. El grup Canal+ s’ha convertit en una eina de propaganda pel seu propietari V. Bolloré i és qui més llum ha donat a l’extrema dreta (fins al 50% dels temps d’antena sobre temes polítics de la cadena generalista C8 eren ocupats per l’extrema dreta). A través de les tertúlies del grup Canal+ s’ha anat imposant en el debat públic i polític uns conceptes que fins ara només feien servir grupuscles ultradretans. L’extrema dreta i el seu imaginari s’imposen també en el terreny polític més enllà dels conceptes i el mateix Govern francès ja sembla pas tenir vergonya de pescar directament en les propostes de RN. El projecte de llei d’immigració n’és l’encarnació: una llei de les més dures que ha conegut l’Estat francès en les últimes dècades que en la seua primera versió incloïa el concepte de “preferència nacional” popularitzat per Jean-Marie Le Pen.
Inspirar-se massa en l’extrema dreta sempre és una estratègia perillosa; la gent sempre prefereix la versió original que pas la còpia
Inspirar-se massa en l’extrema dreta sempre és una estratègia perillosa; la gent sempre prefereix la versió original que pas la còpia. Això, Perpinyà ho il·lustra perfectament. Des dels 80, la dreta ha intentat mantenir-se al poder fent campanyes sobre el terreny ideològic de l’extrema dreta fins a acabar governant la vila com ho faria l’extrema dreta mateixa. Així s’ha ofert l’Ajuntament al vicepresident de RN, que només havia d’entrar a l’Ajuntament i seure. Feia pas falta impulsar cap canvi polític major, només seguir gestionant la vila com el seu predecessor. Més enllà de mastegar-li la feina a Aliot, potser el regal més gran que ha fet la dreta perpinyanenca al batlle actual és normalitzar la seua presència i constatar que, concretament, tenir un batlle republicà o ultradretà canvia pas gaire.
Aquest 9 de juny, es va haver d’esperar fins a les 21 h a l’aparició d’Emmanuel Macron per tenir una sorpresa de veritat. Dos minuts més tard i només amb una frase, el president va crear un caos polític: “he decidit dissoldre l’Assemblea”. Seran pas dos anys de forta mobilització contra la política antisocial del seu Govern qui hauran convençut Macron de reaccionar, sinó una derrota electoral. RN somiava amb una dissolució, s’havia fins i tot convertit en la reivindicació forta de la seua campanya, i Macron l’ha regalat. Fa temps que el Govern estava aïllat a l’Assemblea, però semblava que li importava ben poc, ja que aprovava les lleis saltant-se el vistiplau dels diputats.
Entre el cinisme i una irresponsabilitat absoluta, Macron està regalant les claus del poder a Marine Le Pen i els seus amics, fent possible que per primera vegada l’extrema dreta pugui governar l’Estat
Convocar eleccions legislatives tres setmanes després d’una victòria històrica de l’extrema dreta sembla un suïcidi polític, llevat que sigui una nova estratègia. Òbviament, si és un plebiscit pel seu partit, Macron hauria donat un cop de mestre. Però es xiuxiueja que la seua estratègia podria ser una altra, molt més arriscada i perversa. Cedir una part del poder a RN, apostant perquè els hi surti malament i perdin en credibilitat de cara a les pròximes presidencials. Una manera d’evitar que la Presidència de la República passi a mans de l’extrema dreta i que segueixi en les mans del macronisme. Entre el cinisme i una irresponsabilitat absoluta, Macron està regalant les claus del poder a Marine Le Pen i els seus amics, fent possible que per primera vegada l’extrema dreta pugui governar l’Estat. I si governen pas ells directament, el macronisme haurà d’aplicar unes polítiques cada cop més radicalment de dretes. Passi el que passi, és una victòria per l’extrema dreta i una derrota per la República.
