Ara fa dos anys que vaig visitar la ZAD (sigles de Zone à Défendre): va ser a la primavera de 2016. Una de les coses que més em va sorprendre va ser la diversitat de persones que hi havia –més gent gran i més dones del que és habitual en aquest tipus de llocs–, així com la gran diversitat d’activitats que es feien en aquests territoris de Notre-Dame-des-Landes.
El debat, però, es va fer esperar perquè primer vam haver de portar el ramat de vaques a pasturar a l’altra punta de la ZAD. Després d’això, uns cavalls es van escapar i els vam anar a buscar. Quan tornàvem a la granja, el pa tot just sortia del forn. Però encara hi faltaven les activistes que tornaven de París, on havien participat en les manifestacions contra la reforma laboral, l’anomenada “llei Macron”. I va ser a l’aire lliure, al voltant del forn, que finalment va desencadenar-se el debat, ja que la biblioteca del primer pis encara no s’havia construït.
A la ZAD no hi van faltar tensions. Per exemple, entre les presents n’hi havia que tenien una alta formació literària; d’altres, en canvi, eren autodidactes. Sovint, a l’assemblea general, es qüestionava la facilitat de parla de les persones amb formació universitària perquè, tot i que de manera involuntària, eclipsaven la resta de participants.
Una segona fissura era la que enfrontava les camperoles “històriques” –que portaven temps en aquelles terres– i les “naturalistes”. Les segones es posicionaven en contra de la intervenció de l’ésser humà sobre la natura: la seva opinió era que no s’havia de tocar ni una sola branca del bosc. Un altre punt de frec, de tall més anecdòtic, tenia a veure amb les gosses. Per algunes, en una ZAD, tothom ha de ser lliure, i, per tant, gossos i gosses també; per altres, però, representaven una molèstia per als ramats.
No té res a veure amb la temporalitat del capitalisme. A la ZAD s’hi treballa moltíssim, però no a canvi d’un salari. I això ho canvia tot
Hi he tornat sis o set vegades, només per al gaudi. M’agrada com canvia el sentit del temps quan s’entra en aquell entorn. No té res a veure amb la temporalitat del capitalisme. A la ZAD s’hi treballa moltíssim, però no a canvi d’un salari. I això ho canvia tot. Cal fer-se càrrec dels animals, les cultures, la quitxalla. Sempre s’està treballant per construir, ampliar i reparar els seus espais vitals.
També s’hi van construir edificis d’ús col·lectiu i instal·lacions lúdiques, com ara un far. Un far enmig dels camps, que es va erigir i que ara es manté amb molta cura: tot un luxe comunal!
A més, cada dia hi havia activitats polítiques i culturals. És el que el col·lectiu Mauvaise Troupe anomena composició, és a dir, dedicar temps a la vida compartida per tal que totes les sensibilitats hi tinguin cabuda. Entre d’altres, fent unes assemblees generals que poden durar fins a sis hores. Des de lluny, ens podríem veure temptades a esbossar un somriure. Tanmateix, quan una hi presencia aquest tipus de moments, el que sent és més aviat admiració. Admiració per tota aquella energia invertida a idear una vida diferent.
Des del meu punt de vista, la manera com s’accepta i es viu la “pobresa” indueix una llibertat extraordinària. I és que les activistes limiten les seves necessitats, prioritzen la feina col·lectiva i aprenen a ser autònomes. Com a recompensa, hi guanyen en qualitat de vida; això ens remet a la vida a les comunitats precapitalistes o franciscanes, però sense el rerefons religiós.
S’hi menja molt bé, excepte quan hi manca la teca. A la gent li agrada cuinar de manera conjunta. Jo dormia en una caravana. A l’hivern, de vegades hi feia un fred glacial, però també hi havia racons que eren més càlids. El govern va fer veure que era un lloc perillós. Com a tot arreu, hi pot haver individus que generen problemes. Ara bé, a la ZAD s’hi ha desplegat tot un sistema de mediació: cada mes, dotze persones es designen per sorteig per exercir de mediadores.
És precisament aquesta acumulació d’experiències, solidaritats, moments compartits, que constitueix, en el fons, el bé més preuat de la ZAD. Es comença defensant una terra i, a poc a poc, el que es construeix col·lectivament acaba esdevenint tan important com aquesta terra. Realment, bastir solidaritats entre persones diferents és justament el que necessitem en l’actualitat.
Destruir-ho tot
Jo era a la Rolandière quan es va anunciar la desestimació del projecte d’aeroport. Tothom s’afanyava a veure les imatges d’aquesta decisió històrica sobre una pantalla d’ordinador minúscula. Vam fer una volta per la ZAD per donar les gràcies a les agricultores que havien participat en la lluita abans d’organitzar una gran festa de comiat.
La policia no només va arrasar amb tot; també ho va empastifar tot. Els lacrimògens van afectar fins i tot els animals
Però l’Estat va promoure la divisió entre les zadistes. Evidentment, hi havia desacords interns sobre el futur del moviment: algunes estaven a favor de pactar amb l’Estat, i altres adoptaven una posició radical, un anarquisme pur que assumia el risc de la impotència. En lloc d’escoltar la veu de la majoria o de perdre’s en la disparitat d’opinions, es va optar per intentar trobar una posició intermèdia. Els debats segurament van ser feixucs; requerien temps. Ressorgia aquí la idea de composició. Però a l’Estat no li interessava aquesta experiència.
És una llàstima el que va passar durant la darrera setmana. Quanta contaminació, gas i fang per tot arreu! La policia no només va arrasar amb tot; també ho va empastifar tot. Els lacrimògens van afectar fins i tot els animals, que avui van donant voltes pel bosc, despistats. És com si l’Estat, que no havia pogut construir el seu aeroport, necessités com a mínim aconseguir destruir el bosc. De què té por, llavors, Emmanuel Macron, per reaccionar amb aquesta violència? La meva resposta és que avui, viure d’una altra manera, lliurement, una mica fora del sistema, constitueix una amenaça per al neoliberalisme.
I cal defensar aquests espais “fora del sistema”. L’esquerra radical sovint enarbora la paraula resistència. Però resistir és admetre la derrota, i admetre que tenim davant nostre una força enorme, invencible. Jo prefereixo la idea de “defensa”, que de fet és al si de l’experiència de la ZAD: la defensa emergeix quan es posseeix quelcom, quan es té alguna cosa preuada, estimada, que es té la intenció de cuidar. La ZAD no era una utopia, sinó una comunitat que funcionava des de feia deu anys. Això és el que el govern francès ha volgut destruir.
El que em va proposar l’Elisi
Aquest mateix govern s’havia posat en contacte amb mi l’octubre passat a través de Sylvain Fort, conseller del departament Discours et Mémoire d’Emmanuel Macron. Volia que anés al palau de l’Elisi a parlar del Maig del 68.
Em va escriure la seva col·laboradora. En aquest correu electrònic, s’associaven els esdeveniments del Maig del 68 als conceptes de modernització, atzucac o fins i tot, arran d’aquests, a una possible manca d’utopies de cara al futur.
És el discurs clàssic d’acord amb el qual el Maig del 68 hauria esgotat i enterrat les darreres esperances revolucionàries. És aquesta falta d’alternatives la que hauria provocat la renúncia a l’ambició de canviar el món. El discurs que he tingut des de la meva posició d’historiadora, en canvi, s’ha dedicat a mostrar totes aquelles noves formes d’acció que van emergir gràcies al Maig del 68, de les quals són hereus moviments recents com el de Notre-Dame-des-Landes. No crec en la idea d’atzucac: per això vaig rebutjar la proposta de l’Elisi.
Tot seguit, vaig veure que el vostre president havia renunciat a pronunciar cap discurs amb motiu del cinquantenari. Crec que ha fet bé. Perquè apropiar-se de l’herència de l’aixecament del Maig del 68 mentre envia tancs a Notre-Dame-des-Landes hauria estat el súmmum del que el Maig del 68 més temia: el cinisme homenatjador.
(Traducció: Aula d’Idiomes)
