Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Així (no) s’erradicarà (mai) la violència de gènere

/ Tania Vicedo

El 2017 s’ha caracteritzat per ser un any en què hi ha hagut un gran moviment col·lectiu contra la violència de gènere. Ha estat una temàtica molt present sobretot gràcies al ressò mediàtic de les actrius de Hollywood que van denunciar un productor per assetjament sexual. Ja sabem que no són les primeres a denunciar l’assetjament sexual a la seva feina, però sense dubte aquest fet s’ha anat unint a altres moviments com la campanya del Me too. A l’Estat espanyol hi ha hagut una gran mobilització social pel judici de San Fermín, que ha tingut un ampli ressò arreu. Aquesta és una molt bona notícia per a la millora de la societat i també per a les que ens dediquem a la lluita contra la violència de gènere des de la recerca científica, des de l’activisme social i des del dia a dia a les nostres vides.

De fet, les que ens dediquem als estudis de gènere –i principalment a la violència de gènere– des de la recerca universitària acostumem a reivindicar la imperant necessitat que els i les professionals que es relacionen amb casos de violència de gènere estiguin formats en aquesta temàtica. La realitat social ens mostra com aquests casos estan en mans de jutges i jutgesses sense sensibilitat pel tema, policies que no saben com atendre les víctimes, metges i metgesses que es limiten a les exploracions físiques, etc. Moltes vegades, les que treballem des de l’àmbit social donem per fet que aquesta manca de formació passa en “altres llocs”, els passa a “aquesta gent no sensibilitzada” i no a les que ens dediquem al món “social i educatiu”. Però això és un gran error i sovint el mirall de la realitat ens torna una imatge absolutament diferent, per exemple a la universitat.

Tots els professionals de l’educació han de rebre formació específica sobre violència de gènere, però no hi ha cap universitat de l’Estat que ho compleixi

A la Universitat de Girona els i les estudiants d’Educació Social es troben amb l’inici d’una assignatura sobre violència familiar; una assignatura que va costar molt d’aconseguir, una optativa que els i les estudiants van demanar expressament fer-la. Si bé la llei de violència de gènere de 2004 de l’Estat espanyol diu que tots els professionals de l’educació han de rebre durant la seva formació inicial (és a dir, a la universitat) formació específica sobre violència de gènere, no hi ha cap universitat que ho compleixi. Així que com a molt els i les estudiants poden aconseguir una optativa o esperar el “miracle” que algun professor o professora de manera voluntària vulgui tractar el tema.

Aquests i aquestes estudiants van tenir sort, això creien, ja que la seva petició va ser acceptada. Les expectatives eren grans, algunes estudiants s’havien inscrit a l’assignatura perquè també volien fer el seu treball de fi de grau sobre aquest tema, altres havien fet pràctiques en aquest àmbit i s’havien trobat que els faltava formació, algunes més havien viscut la violència de gènere de molt a prop i s’havien trobat sense cap referència…

Aquell esperat primer dia de classe, un professor va entrar a l’aula i es va presentar dient: “Jo no tinc coneixements de violència de gènere però ho intentaré fer el millor possible”. Què volia dir allò? Volia dir que els i les educadores socials havien de fer una assignatura impartida per un professor que no en sabia del tema? Sí, però el Departament de Pedagogia ho permetia. I, en el cas que ens ocupa, volia dir que seguirien sense tenir coneixements sobre violència de gènere? Sí, però la Facultat d’Educació i Psicologia ho permetia. I, encara era més greu, volia dir que després treballarien amb víctimes de violència de gènere sense tenir-ne ni idea? Sí, però la universitat les acreditaria a fer-ho.

Sabem que per sobre dels criteris pedagògics i de qualitat alguns departaments tenen altres interessos: amistats, favors, llocs per cobrir amb qui sigui i com sigui…

Aleshores, algunes persones, sobretot les que no treballen en cap universitat i no saben com funcionen les coses “a dins”, es preguntaven: però, les assignatures sobre violència de gènere a les universitats no les fan sempre les persones amb una trajectòria científica i professional en aquesta temàtica? Les que treballem a la universitat i coneixem el seu funcionament feudal sabem que això no és sempre així, perquè sabem que per sobre dels criteris pedagògics i de qualitat alguns departaments tenen altres interessos: amistats, favors, llocs per cobrir amb qui sigui i com sigui…

Les que treballem a la universitat coneixem bé les grans incoherències que es donen entre el que el professorat predica i com després actua. Podem parlar, per exemple, d’un professor que investiga sobre “processos democràtics” que ensenya sobre “superació de desigualtats” que reivindica la “justícia” a les seves classes i al mateix temps obliga altres professors que no tenen contracte estable a treballar pels seus projectes i, si volen treballar en una altra cosa, els “nega la seva protecció” i els amenaça ensenyant-los que altres que no s’han sotmès a ell “han acabat fora”. Aquest mateix professor pot ser que plagiï a les seves publicacions i participa en l’assignació de places “a dit” del professorat i no per currículum. Evidentment, a aquest tipus de professorat no li importa que una assignatura de violència de gènere la imparteixi algú que no en sap, de violència de gènere. I, evidentment, amb el seu tarannà, és impossible que pugui ensenyar “democràcia” i “justícia”.

Les que treballem a la universitat sabem que també tenim professorat a qui desagraden aquestes injustícies però que calla per por a represàlies. També sabem que tenim professorat que “no calla”, que defensa i practica la coherència; professorat que, treballi o no la qüestió de gènere, vol que aquesta temàtica la imparteixin professors i professores especialitzades. Tenim fins i tot professorat feminista que trenca el silenci denunciant aquestes situacions, tot i que rep fortes represàlies –dins i fora la institució– per fer-ho. Però gràcies a aquestes persones valentes, gairebé diria que heroïnes, tenint en compte l’excepcional context feudal universitari, tenim la possibilitat de poder erradicar la violència de gènere.

Article publicat al número 457 publicación número 457 de la Directa