Escenari de molts assassinats, el cementiri de Paterna és un dels llocs amb més fosses comunes de la Guerra Civil Espanyola. N’hi ha 144 i s’hi van soterrar més de 2.000 víctimes de la repressió franquista. Tot i que la majoria d’afusellaments es van produir entre els anys 1939 i 1943, s’hi van afusellar persones de procedències, edats i grups polítics diferents fins a ben avançats els anys cinquanta. Durant els últims anys, s’han exhumat les restes de moltes d’elles per fer-los la justícia més gran possible. Paterna ha estat un dels punts clau de la recuperació de la memòria històrica. S’hi han desenterrat cossos, històries, famílies, dolor i resiliència. Entre totes les víctimes registrades, es troba el nom de María Pérez Lacruz, una jove anarcosindicalista provinent de Terol que va ser afusellada l’any 1942. Amb 25 anys, es va convertir en l’última dona afusellada pel franquisme, després d’un procés judicial plagat d’irregularitats i acusacions falses.
El 8 d’agost de 1942 va ser afusellada María Pérez Lacruz, més coneguda com a María La Jabalina —en ser procedent de Jabaloyas (serra d’Albarracín)—, qui ha esdevingut tot un símbol de la repressió franquista i de l’assenyalament. Específicament, d’aquella repressió patida per les dones compromeses i militants. La seua vida és un clar exemple de com el feixisme i la guerra s’imposaven sobre les vides de la gent i, especialment, de les dones amb decisió política, que solien patir violència per defensar la República, però també per ser dones, filles, germanes o mares d’opositors.
En un context d’industrialització a la zona del port de Sagunt i una forta mobilització obrera, María Pérez Lacruz, amb aproximadament 16 anys, va ingressar en el moviment anarquista de les Joventuts Llibertàries
L’any 1923, Pérez Lacruz es va traslladar de Terol a Sagunt amb la seua família, a la recerca d’una millora de les condicions de vida. Junt amb els seus germans, va començar a treballar en el sector de la siderúrgia, a la Companyia Siderúrgica del Mediterrani, posteriorment, coneguda com a Alts Forns de Sagunt. En un context d’industrialització a la zona del port de Sagunt i una forta mobilització obrera que bevia de la trajectòria dels anys anteriors, Lacruz, amb aproximadament 16 anys, va ingressar en el moviment anarquista de les Joventuts Llibertàries, on s’hi va polititzar junt amb els seus companys.
Tretze anys més tard de la seua arribada al port de Sagunt, va començar la Guerra Civil. Una de les batalles més decisives va ser la de Terol, entre el 15 de desembre de 1937 i el 22 de febrer de 1938. María es va unir al front en aquest context. Va formar part de la coneguda com a Columna de Ferro, formada per milícies anarcosindicalistes que van participar activament al front de Terol. Els guerrillers d’aquesta columna provenien de ciutats industrials com Alcoi, València, Sogorb o Sagunt, entre altres municipis del País Valencià on el sindicalisme anarquista va tindre un pes rellevant. La Columna de Ferro estava organitzada per huit centúries, cadascuna de les quals aglutinava treballadores de diferents professions. Així, els militants de port de Sagunt solien organitzar-se en la centúria dels metal·lúrgics. A més, l’organització estava dirigida per un comitè de huit persones que s’encarregaven de funcions diverses.
María La Jabalina es va unir al front de Terol a l’altura de Sarrión, poble de la comarca Gúdar-Javalambre. En aquest episodi determinant en el transcurs del conflicte bèl·lic, María va ser ferida per arma de foc a l’estació de ferrocarril de Puerto Escandón i traslladada a un hospital de València, on va estar ingressada al voltant de cinc o sis mesos. Una vegada fora continuarà amb la seua militància des de la rereguarda. Va tornar a la siderúrgica de Sagunt, punt clau per a la producció d’armament per al bàndol republicà; i on, durant aquests anys, molta de la mà d’obra va provenir de dones, ja que molta la població masculina estava en la guerra.
Segons l’historiador Manuel Girona, qui ha investigat a fons la vida de La Jabalina, va ser acusada de diversos delictes que no havia comès
Una vegada acabada la Guerra Civil, va arrencar tot un procés d’acusacions, detencions i judicis en contra de María Pérez Lacruz que donarien pas a la fi de la seua vida. Segons l’historiador Manuel Girona, qui ha investigat a fons la vida de La Jabalina, va ser acusada de diversos delictes que no havia comès. Tot va començar amb un interrogatori sense precedents. Li van rapar els cabells i la van passejar pel poble junt amb una dona militant socialista. Després de l’interrogatori, María va ser acusada de diversos assassinats, de viure “amancebada” —amb un home sense haver contret matrimoni— i d’auxili a la rebel·lió, entre altres. Girona assenyala que les acusacions provenien d’un delator que possiblement havia estat torturat. Al llarg de la investigació de l’historiador, es fa referència a un líder de la Columna de Ferro, conegut pel nom de Rebollo, que hauria estat el responsable d’acusar falsament La Jabalina. El mateix cap de traumatologia de l’hospital on havia estat ingressada, Francisco Martín Lagos, va certificar que la pacient estava ingressada per fractura de fèmur a conseqüència d’una ferida amb arma de foc i que, per tant, no havia pogut cometre els delictes. Fins i tot, líders falangistes locals van afirmar que ella no havia participat en els crims.
El 4 de novembre de 1939, Pérez Lacruz va donar a llum el seu fill, a qui ni tan sols va arribar a veure, com li va ocórrer a altres mares que s’oposaven al règim franquista i participaven en la vida política. S’hi contempla la possibilitat que fos donat en adopció a alguna família fidel al franquisme, però en cap cas es va comptar amb el consentiment de La Jabalina, qui després d’estar ingressada va passar per la presó del Govern Civil, per la Presó Provincial de Dones de València i pel convent de Santa Clara. El 28 de juliol de 1942, va començar el seu Consell de Guerra, on la van declarar “adherida a la rebel·lió” i van demanar la seua pena de mort. Tot i els esforços de la defensa per canviar l’acusació a “auxili a la rebel·lió” i demanar pena de presó, María va ser afusellada al cap de pocs dies al cementiri de Paterna junt amb un grup de sis homes. Així, va passar a ser l’última dona afusellada per la dictadura a tot l’Estat espanyol.
Durant els anys posteriors a la seua mort, en diverses ocasions, la seua mare va denunciar públicament l’assassinat de La Jabalina per demanar, sense èxit, justícia
Manuel Girona explica com aquest mateix dia la mare de María va accedir al cementiri d’amagades, amb el suport d’un treballador. Es va mantenir a l’espera i una vegada la seua filla va ser afusellada i els guàrdies civils ja havien marxat, va recuperar el seu cos per soterrar-lo dignament fora de la fossa comuna. Durant els anys posteriors a la seua mort, en diverses ocasions, la seua mare va denunciar públicament l’assassinat de La Jabalina per demanar, sense èxit, justícia. A les processons cridava el seu nom, però, a causa de la por i el silenci, la gent del poble la va acabar titllant de boja.
El cas de María La Jabalina no només és paradigmàtic per ser l’última dona afusellada després de la guerra, tal com subratlla la historiadora Llum Quiñonero. María Pérez Lacruz representa la revolució i la defensa de la República en tant que fou una dona emigrant de classe treballadora, però també una víctima de la repressió més dura del franquisme. Per a Quiñonero, representa la violació de drets, la repressió especifica de gènere, el control social de l’època, però també la lluita i l’esperança de la gent jove. “Hauria de ser una senyera de la lluita i els valors de la llibertat”, defensa.
Per no caure en l’oblit
Tot i ser una figura digna de reivindicació de la memòria contra el feixisme, el cas de María La Jabalina no és tan conegut com altres. Per a les entrevistades, els motius són, sobretot, les polítiques d’oblit que s’han fet a l’Estat Espanyol durant els anys de la democràcia, però també el fet que era una dona pobra, emigrant i anarquista, moviment que va patir una repressió molt forta durant les primeres dècades del segle XX.
La Guerra Civil i el franquisme van deixar una ferida sagnant i oberta en moltes famílies. Durant els darrers anys s’ha batallat molt per recuperar els noms perduts, tancar les ferides i destapar l’oblit. Mostra d’això és que, huitanta anys després de l’assassinat de María Pérez Lacruz, i coincidint amb una setmana plena d’activitats i mobilitzacions per recuperar la memòria històrica, amb motiu de l’aniversari de les morts dels dictadors Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera; al País Valencià s’han organitzat diversos actes per recordar la història de La Jabalina.
