Irregularitats urbanístiques, impactes ecològics i paisatgístics i abusos laborals. Tot açò és el que s’amaga darrere Marina d’Or, el complex turístic de l’empresari català Jesús Ger Garcia, un home fet a si mateix que va iniciar la seua carrera empresarial venent matalassos i reparant televisors. Immers en processos judicials, juntament amb un ampli ventall de representants del món polític que, anys després d’aprovar plans urbanístics, van ser imputats per corrupció, malversació de fons públics i tràfic d’influències. Malgrat la rellevància de les denúncies i els processos penals, pràcticament no han transcendit als mitjans de comunicació, silenciats a colp de campanyes publicitàries que idealitzen la “ciutat de vacances”. En l’actualitat, l’empresa és notícia per motius laborals: la secció de jardineria ha aconseguit, després d’organitzar-se, millores en les seues condicions, com l’establiment d’una jornada laboral de huit hores i l’augment salarial de 130 euros mensuals.
Marina d’Or va començar a erigir-se l’any 1983 a la localitat castellonenca d’Orpesa sobre la base d’una oferta de vacances de baix cost dirigida a famílies. Amb el temps, més de 48.700 habitatges, set hotels, un balneari i una desena de parcs d’oci es van alçar a escassos metres de la platja. En trenta anys, l’imperi de la rajola i el ciment va mutar per complet la fesomia de la comarca de la Plana Alta a través de quatre plans parcials o sectorials, dos dels quals s’integren en el Programa d’actuació integrada (PAI) Les Amplàries. El PAI és un instrument urbanístic de planificació i execució que permet la requalificació del sòl per a edificar-hi i les seues sigles són conegudes per haver copat les pedanies de molts municipis del País Valencià amb urbanitzacions i camps de golf.
Malgrat la rellevància dels processos penals, pràcticament no han transcendit als mitjans de comunicació
A través dels plans parcials, amb el suport de regidories socialistes i populars, Ger va alçar el complex turístic sobre un milió de metres quadrats. A canvi, l’empresa estava obligada a cedir, d’acord amb la Llei reguladora d’actuació urbanística (LRAU) aprovada el 1994, un 10% de terreny al municipi, en aquest cas orpesí, perquè l’Ajuntament poguera construir-hi zones verdes públiques. Malgrat que la mercantil de Jesús Ger sí que va cedir el sòl del PAI Les Amplàries, el consistori va treure a concurs l’explotació d’aquell 10%, i l’adjudicació de les parcel·les, en gran part, va anar a parar també a Marina d’Or. Així doncs, l’extensió del complex i, en conseqüència, la destrucció d’una part del litoral castellonenc, van ser possibles gràcies a la LRAU, que permetia planificar projectes urbanístics sense tenir la propietat del sòl i que la urbanització dels terrenys públics també caigués en mans de l’especulació. Negoci rodó.
Per al portaveu de Compromís a l’Ajuntament d’Orpesa, Josep Lluís Romero, anteriorment regidor del Bloc Nacionalista Valencià, la febre urbanitzadora no va beneficiar en res la ciutadania de la localitat. L’any 2000, a Orpesa vivien 3.734 habitants; huit anys més tard, ja n’eren 11.245, una xifra que, després de l’esclat de la bombolla immobiliària, va descendir fins a les 8.983 persones censades el 2017. “A Orpesa ja no tens qualitat de vida. Ha deixat de ser un poble menut, però no té els serveis d’una ciutat. Ha crescut en nombre d’habitants, però no en nombre d’instal·lacions sanitàries o educatives, per exemple. A més a més, culturalment i lingüísticament ha sofert un canvi molt dur, perquè més de la meitat del poble són turistes”, critica Romero.
Conflicte al càmping Kivu
Al costat dels blocs d’apartaments edificats a les Amplàries s’ubiquen diversos càmpings: Oasis, Didota i Kivu a Orpesa, i Torre la Sal, Torre la Sal 2 i Riberamar a Cabanes, que formen una espècie de línia divisòria entre el pla urbanístic d’Orpesa i el de Cabanes, anomenat PAI Torre la Sal. Una d’aquestes zones d’acampada, el Kivu, va ser l’escenari –durant la primera dècada dels 2000– de la lluita contra l’últim pla parcial de les Amplàries, aprovat l’any 2004. El propietari de la superfície afectada va presentar una querella per un presumpte delicte de prevaricació i tràfic d’influències.
Ell i la seua família posseïen una extensió de terreny de 16.000 metres quadrats on havien establert el negoci del càmping, dividit en dues parcel·les –una de 13.000 metres i l’altra de 3.000–, separades per 30 metres de sòl. Malgrat passar per huit judicis, el propietari del càmping no va poder conservar la parcel·la de 3.000 metres quadrats perquè no complia la mesura mínima –de 3.500– “establerta per l’empresa”, segons explica l’afectat, i, com a conseqüència, Marina d’Or tenia la potestat d’adquirir els terrenys. El que no va tenir en compte la justícia, denuncia el propietari de Kivu, és que “la llei sí que preveia l’opció d’agrupar-les, però ni a l’Ajuntament ni a l’empresa els va interessar”.
L’empresari Jesús Ger ha silenciat la crítica a colp de publicitat que idealitza la “ciutat de vacances”
En el litigi judicial, van declarar com a investigats l’alcalde d’Orpesa, Rafael Albert, l’arquitecte municipal, així com quatre regidors i Jesús Ger. Per al propietari del càmping Kivu, encara que es dictaminara que el PAI no va constituir cap resolució “capriciosa”, hi havia “uns clars interessos polítics i econòmics” que van fer que les propostes urbanístiques de Ger disposaren de totes les facilitats per tirar endavant.
Complicitat dels ajuntaments
En plena embranzida del boom immobiliari, Marina d’Or anava conquerint territori. Quan el PAI Les Amplàries ja gairebé abastava el 100% dels terrenys previstos, el 2003, el municipi contigu, Cabanes, aprovava una proposta per urbanitzar i edificar la zona de Torre de la Sal. Feia només un any que la mercantil Medi Valencia SL, de Jesús Ger, havia presentat el PAI d’una nova zona residencial turística amb capacitat per a unes 25.000 persones.
El conjunt d’administracions públiques, no només municipals, es van posar mans a l’obra en la construcció d’unes infraestructures que facilitaren l’accés per mar i aire al macrocomplex: l’aeroport de Castelló –impulsat per Carlos Fabra–, del qual s’iniciaven les obres el 2004, i la desviació de la carretera CV-147, aprovada el 2007. L’any 2012, l’expresident de la Generalitat valenciana Alberto Fabra es mostrava braç a braç amb els promotors quan anunciava el ferm suport de les institucions a la candidatura de Marina d’Or per acollir el gran casino Eurovegas.
A contracorrent, també va haver-hi veus que es van alçar enfront dels diferents plans urbanístics i els seus impactes. A la zona afectada pel PAI Torre la Sal es troba la darrera platja verge del País Valencià i és una zona limítrofa amb el Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca. “Jurídicament no estàs envaint l’espai, però estàs impedint la salut dels ecosistemes protegits, perquè tens un cinturó”, explica Pilar Marcos, portaveu de Greenpeace. A més a més, no es va tindre en compte que l’àrea està inclosa en el llistat europeu de zones humides Ramsar i que és una zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i un lloc d’interés comunitari (LIC).
El portaveu de Compromís, Josep Lluís Romero, creu que la febre del totxo no ha beneficiat la ciutadania
De les onze edils que participaven en la votació al ple de Cabanes, sis eren del PP, quatre del PSPV i un d’Esquerra Unida del País Valencià. Van quedar en el punt de mira tres regidores, a causa de les seues relacions comercials amb el Grup Marina d’Or. D’aquestes tres, dues eren populars, que van absentar-se en la votació, però María Teresa Sidro del PSPV va pronunciar-se a favor del pla, incomplint així la llei d’incompatibilitats. Tant la Llei 30/1992, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, com la 7/1985, reguladora de bases del règim local, indiquen que una representant política no pot votar en un ple si hi ha interessos personals. Sidro ja havia venut terrenys a Marina d’Or i, poc temps més tard, la seua filla, Virgínia Martí, havia començat a treballar per a Marina d’Or, on hi va ser durant onze anys. Després, Martí va ser regidora, i l’any 2016 va assumir el càrrec d’alcaldessa. El 16 de desembre de 2017 va passar a ser regidora d’Hisenda, Turisme i Esports.
Al PAI Torre la Sal, actualment, sols hi ha tres edificis i grans terrenys asfaltats, acompanyats de fanals sense llum, casetes d’electricitat sense porta, plagues de mosquits, un parc cobert de matolls secs –que incrementen el risc d’incendi–, cablatge arrencat i una població de rates que accedeixen fins al primer pis dels immobles. Els dos primers blocs es van començar a entregar a les compradores entre 2006 i 2008. El tercer, per problemes amb la Justícia, en 2015. Ara, el veïnat d’aquells apartaments, pels quals es van pagar fins a 300.000 euros, es mobilitzen en contra de les condicions d’abandonament en què es troben tot i pagar entorn de 18.000 euros d’impostos anuals. Davant d’aquesta situació, ni Marina d’Or ni l’Ajuntament de Cabanes han assumit cap responsabilitat.
Intent de construir una nova Terra Mítica
Si amb un milió de metres quadrats no en tenia prou, Jesús Ger va provar de tirar endavant Marina d’Or Golf, prop de divuit milions de metres quadrats que per ara estan només projectats sobre una maqueta. El projecte gegantí neix arran de la idea de l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, d’aixecar un parc temàtic a escassos quilòmetres de la costa de la Plana Alta, encara al terme municipal de Cabanes, a través del PAI Mundo Ilusión. Malgrat que el parc d’oci no va cridar l’atenció de la iniciativa privada, sí que ho va fer la possibilitat d’urbanitzar la zona. Construcciones Castellón 2000, de Jesús Ger, va fer públic el seu projecte d’urbanitzar 17,92 milions de metres quadrats per tal d’alçar 36.000 apartaments, sis hotels de luxe i tres camps de golf, amb una inversió de 6.000 milions d’euros. Prenent com a referència el parc de Benidorm Terra Mítica, segons recorda el regidor Mulet, es pretenia “construir la nova Califòrnia del País Valencià amb la posada en marxa de les propostes de Fabra”.
Orpesa ha crescut en nombre d’habitants, però no en instal·lacions sanitàries o educatives
Competint amb la constructora Lubasa, la consultora PGP i l’empresa Ortiz Construcciones y Proyectos, Jesús Ger va començar aleshores a fer-se amb els terrenys de la zona, al mateix temps que iniciava una campanya publicitària per convéncer la població d’Orpesa i Cabanes que la seua proposta era la millor. “La publicitat, la compra de voluntats i l’assetjament eren constants”, recorda Mulet. L’empresari, a més de regalar a les regidores del PP i el PSOE viatges als països on obria seus de les seues filials, com Londres o París, va protagonitzar una “política d’assetjament” cap a les edils perquè li aprovaren el projecte. Mulet confessa que ell mateix la va sofrir, ja que l’empresa el fustigava per conéixer la seua postura sobre el PAI.
D’aquesta manera, en setembre de 2005, l’empresari català va aconseguir-ne l’adjudicació per part dels ajuntaments d’Orpesa i Cabanes. El PAI Marina d’Or-Golf va comptar amb els vots favorables de PP, PSOE i el Grup Independent d’Orpesa (GIO). Hi van votar en contra el regidor orpesí Josep Lluís Romero i l’edil de Cabanes Carles Mulet, qui assegura que “no es van donar unes raons justificades; simplement l’empresa de Ger era qui més terrenys havia comprat fins al moment”.
Malgrat aquesta adjudicació, ara fa tretze anys, el macroprojecte només ha esdevingut un ensomni urbanístic personal de Jesús Ger. L’any 2013, una sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià va anul·lar el PAI Marina d’Or-Golf perquè incomplia la declaració d’impacte ambiental. En aquell moment, la Generalitat Valenciana –en mans de l’expresident Alberto Fabra– i l’empresa Construcciones Castellón 2000 van recórrer la sentència, però tres anys més tard el Tribunal Suprem va desestimar els recursos.
Al PAI Torre la Sal hi ha terrenys asfaltats, fanals sense llum, casetes d’electricitat sense porta i plagues de mosquits
Dels 73 informes que es van realitzar sobre Marina d’Or-Golf, només un va rebre la qualificació de “desfavorable”, però, per ara, Ger no pot urbanitzar el conjunt dels terrenys, ja que part de la superfície és sòl agrícola d’especial protecció. Tanmateix, un milió de metres quadrats estarien lliures de qualsevol trava administrativa i podrien ser devorats pel ciment. Malgrat que el PAI no té cap vigència, qui coneix les ànsies urbanitzadores d’un dels empresaris més poderosos del territori valencià encara pot pensar que tot és possible. Un exemple és l’edifici Miramar, un bloc –actualment en construcció– de 286 apartaments que fa reviure la història de setge del ciment contra la natura a la Plana Alta.
A la caça de bars, restaurants i locals d’oci a València
“No vaig acceptar l’oferta de Jesús Ger perquè no m’agradava el model de pagament ni la idea de crear una central de compres. A més a més, em preocupava que acomiadaren els treballadors si el negoci deixava de funcionar”. Són els tres motius pels quals Arturo Cardona, el propietari de la cerveseria Aquarium –situada a la Gran Via del Marqués del Túria de la ciutat de València– va decidir refusar l’oferta de traspassar el seu local a Jesús Ger.
Fa un any aproximadament, l’ideòleg de Marina d’Or va començar a acudir a més de cent bars, restaurants, pubs, cafeteries i locals d’oci de València amb l’objectiu de comprar-los i “desestacionalitzar els seus ingressos”, ja que el complex d’Orpesa només té una gran demanda durant els mesos d’estiu, segons ha justificat l’empresa. Reforçant l’ombra de la sospita, algunes de les propietàries que s’han negat a acceptar l’oferta –i que han preferit preservar la identitat– expliquen que Jesús Ger va insistir en la importància “de prescindir de bancs per fer efectiva la compra”.
La cerveseria Aquarium o el Pub Café Balli –situats al carrer de l’Almirall Cardaso– són alguns dels establiments que rebutjaren l’oferta de Jesús Ger, qui en total ha comprat 47 locals a València. L’empresari s’hi presentava personalment, oferia una quantitat econòmica determinada i, si les propietàries acceptaven, s’efectuava l’operació. En el cas d’Aquarium, Cardona va mantenir dues reunions amb Ger, una a València i una altra al complex turístic de Marina d’Or, però no van arribar a cap acord.
Segons Cardona, el model de pagament consistia en pagarés no bancaris. Es tracta d’una fórmula que implica la signatura d’un document que representa una promesa de pagament per part de l’empresa, la qual pot establir els seus propis requisits. “Em va oferir 300.000 euros. Primer m’anava a pagar el 30%; al cap de sis mesos, un 40%; el 30% restant en acabar l’any”, detalla Cardona, a qui Jesús Ger va assegurar que una de les seues empreses de construcció seria la garant. L’amo d’Aquarium, en un principi, va recomanar a Ger utilitzar la fórmula de pagarés bancaris per formalitzar el negoci a través d’una entitat bancària, la qual li proporcionara un format propi per signar la venda. Tanmateix, l’empresari català s’hi va negar, mentre destacava “l’èxit del complex turístic i els milers de turistes nacionals i internacionals que visitaven Marina d’Or”.
La creació d’una central de compres que permetés a Marina d’Or escollir les proveïdores de bars i restaurants tampoc va agradar a Cardona. “Jo no volia canviar la meua marca de cervesa o el meu proveïdor de pa, perquè conec el que vol la meua clientela. Tampoc volia productes més barats, però de pitjor qualitat”, argumenta. Un altre dels motius pels quals l’amo de la cerveseria va declinar l’oferta va ser la “por” pel futur de la seua plantilla. “Som empleats molt antics. Hem treballat des que érem uns xavals i ens hem fet majors ací. En un principi, em va garantir que la plantilla seguiria sent la mateixa, però no em podia assegurar que el negoci continuara funcionant bé”, relata.
Jesús Ger oferia el complex turístic com a alternativa laboral en cas que els bars començaren a tindre pèrdues econòmiques i l’empresa els tancara. Com ha passat, per exemple, amb Lounge Bar, un dels locals que va cedir a la proposta de Ger i que ara està en venda. Segons assegura un extreballador d’aquest bar de copes, Marina d’Or ha reubicat en altres establiments o en les instal·lacions de l’empresa a Orpesa algunes treballadores. Tanmateix, confessa que la situació és “preocupant”, perquè altres empleades “sí que poden anar a l’atur”. El que sí que és segur és que han de canviar de lloc de treball, i es poden arribar a veure obligades a traslladar-se fins a 90 quilòmetres per treballar, que és la distància entre València i Marina d’Or.
