Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La Model, una qüestió de ciutat

Pàgina oberta

/ Pol Guillén 

Des de gener d’aquest any, l’antiga presó Model del carrer d’Entença ha passat a ser propietat de la ciutat. Era una vella reivindicació que ve de la Transició i més enllà. Moltes vegades s’havia promès que es tancaria i altres tantes la promesa va quedar incomplerta. De fet, ja el 1972, es pensava a tancar-la. Així consta en la resposta que dona el Ministeri de Justícia de l’època a un prec (el moment històric no anava de reclamacions ni demandes) del procurador José Antonio Samaranch. El ministeri contestava que ja s’havia parlat amb l’Ajuntament de Barcelona, el qual ja havia ofert terrenys per a la instal·lació d’un centre penitenciari modern per a homes lluny del nucli urbà. La dificultat eren els diners. En això no s’ha canviat gaire. Finalment, l’abril de l’any passat, 45 anys després, el Parlament va autoritzar el tancament del centre. Entremig queden no menys de sis anuncis o propostes de tancament i trasllat que, d’una manera o una altra, van quedar en el no-res.

El gener de 2018 ja feia més de dos anys que s’havia constituït la Plataforma per La Model, que aglutina moltes i diverses associacions i entitats ciutadanes amb interessos particulars i tots legítims. L’Esquerra de l’Eixample és un barri molt dens demogràficament i on moltes necessitats no es poden satisfer per manca d’espai. Totes aquelles entitats han estat representades en l’anomenat grup impulsor, que va estar organitzat per l’Ajuntament, en el qual s’han recollit les demandes del veïnat majoritàriament i on ha estat convidat a donar la seva opinió sobre propostes i suggeriments que venien dels tècnics del consistori.

Arribats al mes de maig, l’Ajuntament va presentar el que sembla que són tres possibles solucions per l’espai que ha quedat alliberat. En totes tres dona la impressió que el principal criteri que s’ha tingut en compte ha estat la quantitat d’espai destinada a espai verd. En totes tres el conjunt d’edificis queda mutilat, i molt especialment els braços del panòptic de l’antic centre penitenciari. Tres propostes de les quals en desconeixem l’autoria.

SOS Monuments, entitat cívica per la conservació del patrimoni, ha estat present en les reivindicacions veïnals pràcticament des de la seva fundació ara fa 21 anys, i ha rebut aquestes propostes amb estupefacció per la mutilació del conjunt que suposen. Totes tres rebaixen el seu significat i fan inintel·ligible aquest espai. La funció vigilant del panòptic, que mantenia el pres aïllat i contínuament exposat a la mirada del guarda i sense possibilitat d’intimitat, en aquests projectes no s’entén. És cert que a la presó preventiva de la Model molt aviat es va perdre el factor de l’aïllament i que hi va haver èpoques en què la sobrepoblació de reclusos i la promiscuïtat deixaren en l’oblit les intencions del seu impulsor Pere Armengol i Cornet. I, tot i així, també és significatiu mantenir el conjunt per entendre la massificació.

Pensem que la sortida que es vol donar a aquest espai ha estat abordada atenent només a la demanda d’espai verd, quelcom que ha estat en el tarannà dels ajuntaments successius que hi ha hagut a la ciutat no sabem ben bé des de quan. En el procés consultiu d’aquests últims mesos, el veïnat ha expressat la seva demanda d’espais oberts, però amb més fermesa ha reivindicat la instal·lació en aquest espai de nombrosos equipaments necessaris i que poden trobar lloc entre les parets de l’antiga presó. Un argument per mantenir els equipaments construïts és el cost ecològic que representa tirar a terra uns edificis i de seguida construir-hi uns altres. I més quan les galeries, el panòptic i la majoria de construccions no tenen cap problema estructural.

D’altra banda hi ha prou exemples a l’Estat espanyol, Europa i el món de presons reconvertides fins i tot en habitatges, sense canviar la seva disposició bàsica i on el conjunt i el seu aspecte té ara una aparença amable, lluny de la imatge repressora d’una institució l’essència de la qual és precisament castigar i reprimir, disciplinar.

Aquesta presó ha estat història viva de tot un segle i serà difícil explicar què hi passava si desapareix

La Model és un assumpte de ciutat. Barcelona no es pot permetre perdre un símbol com aquest de la seva història i de la història de Catalunya. Ho pensem perquè la Model és un edifici singular en la seva concepció, exemple de la filosofia i el pensament penitenciari del moment en què va ser construït. No és l’únic centre carcerari amb panòptic de Catalunya però sí que és l’únic amb forma d’estrella, els braços de la qual asseguraven la llum i la ventilació de totes les cel·les. És ben cert que el panòptic està protegit i, per tant, està assegurada la seva conservació. En canvi, els braços no tenen cap protecció, d’aquí que –com es pot veure en les propostes de l’Ajuntament– puguin ser tallats i fins i tot suprimits. En retallar-los o suprimir-los, però, perdem la simetria que ordena i dona sentit al conjunt. Totes tres propostes són desequilibrades i semblen guiades per una malentesa modernitat poc aplicable quan el que es vol és restaurar i conservar. La conservació és perfectament factible perquè sabem que l’estat de la construcció és més que correcte, segons els informes dels mateixos tècnics de l’Ajuntament.

Hi ha veus que desitjarien la desaparició d’un edifici on els seus ocupants han patit. Entenem aquesta postura, és quelcom molt natural. El que passa és que aquesta presó ha estat història viva de tot un segle. Serà difícil explicar què hi passava i com era el lloc on passava si desapareix. Dins de la presó hi ha un altre patrimoni, patrimoni artístic: la capella Gitana, pintada per l’artista Hèlios Gómez i que era la capella dels condemnats a mort. També està protegida, tampoc serà derruïda, el que perdrà serà una part del seu significat si l’espai és severament modificat.

Conservar els braços no té per què obligar a perdre equipaments del barri, ni tan sols espai verd, perquè mantenir el panòptic amb les galeries només és renunciar a menys d’un 10% d’espai verd i, a canvi, no perdrem la memòria.

 

Article publicat al número 461 publicación número 461 de la Directa